Parlar de revolta i Rif podria arribar a considerar-se un pleonasme. Cada cert temps, aquest territori del nord de Marroc esclata en defensa dels seus drets, tan sovint menyspreats, quan no directament eliminats. Fa prop d’un any que està passant, ja succeí als anys 20, o a finals dels 50, quan s’ofegà la revolta amb gas napalm. Si llavors les demandes eren principalment de tipus nacional, ara, més aviat, predominen les de caràcter social. Tanmateix, però, veient les imatges que ens arriben en comptagotes, no queda espai per al dubte que al costat de les exigències de drets socials del Hirak, o moviment popular, també hi són presents les culturals i nacionals.
Tot esclatà a finals d’octubre de 2016 a Alhucemas, quan Mouhcine Fikri, un humil venedor ambulant de peix, fou assassinat per la policia marroquina. La policia llençà al camió de fems 500 quilos de peix espasa que Fikri havia adquirit en un mercat i que pretenia vendre. Quan el venedor s’introduí a dins el camió per tal de recuperar la mercaderia, la policia premé el botó que provocà que Fikri fos esclafat i triturat.
Ràpidament, els vídeos d’aquest trist episodi s’escamparen per les xarxes socials, arribant a tot Marroc i als principals nuclis de la diàspora marroquina a Europa. Aquesta difusió provocà l’aixecament, primer, de la població de la localitat i, a poc a poc, que aquest s’estengués arreu del Rif per, finalment, arribar a la majoria de racons de Marroc. I fins avui. Ja fa gairebé un any de revolta i res ha aconseguit aturar el moviment popular, ni l’assassinat de manifestants, ni l’empresonament dels seus líders més destacats, ni la prohibició de les seves manifestacions, ni la manipulació del rei Mohamed VI.
Un moviment popular, o Hirak, que neix deixant de banda els partits polítics i sindicats tradicionals de Marroc, massa sovint traïdors de les demandes de la població rifenya. Un moviment que a poc a poc desenvolupa les seves exigències inicials: un hospital per atendre els malalts de càncer, perquè no hagin de creuar la meitat del país per rebre 
atenció; una universitat, on poder estudiar i prosperar, i unes inversions, perquè les carreteres i serveis bàsics es troben cada vegada més en unes condicions deplorables. Ara, però, aquestes demandes es diversifiquen i arriben a abraçar tot de necessitats bàsiques incomplertes, ja siguin econòmiques, culturals o socials.
Per tot això, front a aquesta situació, a Mallorca, diverses persones i per diverses raons s’han organitzat en un grup de solidaritat amb la lluita del Rif. Unes perquè hi varen néixer i s’hi senten partícips i d’altres per vincles emocionals. Totes per solidaritat. L’enemic, com quasi sempre, és la por, ja sigui la por a la repressió de l’estat marroquí, per una banda, o ja sigui la por a l’altre, al desconegut, per l’altra. I és precisament per això que a partir de demà hi haurà xerrades i altres activitats a diversos pobles de Mallorca, com Sa Pobla, Felanitx i Inca. Unes activitats que només són l’inici de la solidaritat que ens caracteritza com a poble mallorquí i que duraran mentre duri la revolta.
