Dolors Marín és doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Va néixer en el 1957 a l’Hospitalet De Llobregat. L’anarquisme i la memòria històrica vertebren la seva vida, els seus estudis i les seves nombroses obres. Actualment exerceix de professora de socials i història a un institut de Mallorca, pedagogia llibertaria al cor de la bèstia. Quan parla del passat ho fa sempre utilitzant el present històric. Xerràrem amb ella a Manacor, durant la Fira del Llibre Anarquista, on realitzà la xerrada “dones espiritistes i moviments socials al segle XIX” que és també el que ens ofereix en la seva darrerà publicació, Espiritistes i lliurepensadores (Angle Editorial) que veurà la llum a finals de Gener de l’any vinent. Un recull d’autobiografies de dones espiritistes i “altres herbes” que la història oficial -aquella que no suporta- ha invisibilitzat.

. . .

Com és que vas venir a Mallorca, sent de Barcelona? 

Vaig venir cercant feina. Vaig fer les oposicions aquí, sóc professora d’Institut de secundària.

Amb el currículum que tens no vas trobar feina a Barcelona, o ja et feia ganes venir a Mallorca? 

Em feina ganes venir a Mallorca. Havia fet d’interina a Barcelona, però em feia ganes moure’m una mica. I m’he quedat, que això és el pitjor que us ha pogut passar. (riu)

I tanta sort! Has vengut a Manacor a parlar del teu nou llibre que prest sortirà. Tracta sobre les espiritistes i feministes en el segle XIX. Quina ha estat la teva motivació per a investigar i escriure sobre aquest tema?  

Jo sempre havia fet estudis sobre anarcosindicalisme, el tema i moviment al que sempre he estat vinculada pràcticament des de que tenc ús de raó. Des de ben jove, quan vaig començar a investigar sobre història o buscar referents, perquè que el que buscava eren referents.

Vaig trobar una forta implementació dins l’anarcosindicalisme per part de la meva família i gent del meu barri, i poc a poc, entremig, vaig anar trobant una sorpresa. Hi havia moltes dones que havien començat a interaccionar amb els anarquistes fent acció directa, moltes al carrer. Em vaig donar compte que a vegades, no sempre, coincidien amb les espiritistes i les lliure pensadores. Em vaig plantejar fer les biografies d’aquestes dones, que per mi són molt desconegudes. Una és la Amalia Domingo Soler o la López de Ayala, que eren molt amigues de la Teresa Claramunt, una anarco-sindicalista important a Catalunya. Llavors, buscant aquestes associacions de dones va ser quan vaig acabar a l’espiritisme, i tot plegat va coincidir amb altres investigacions que vaig anar llegint sobre espiritisme i encara em va picar més la curiositat.

Hi ha gent que diu que els anarquistes eren espiritistes, i en absolut és veritat. Clar, si tu no creus que hi hagi cap autoritat tampoc pots acceptar l’autoritat d’un ésser super-pensador o superior. El que sí que hi ha és la coincidència en el temps entre l’espiritisme i d’altres opcions lliure pensadores amb una certa franja de descontentament social. I, a vegades, algunes d’aquestes actuacions, sobretot en època d’il·legalització de sindicats, s’amaguen en el context de l’espiritisme, o qualsevol altre associació del segle XIX. Aquestes són sempre associacions que van contra l’estat.

No has portat cap llibre, vol dir que encara no està editat? 

Suposo que sortirà el 20-N, (riu). Això em van dir… el dia de la mort del Durruti per mi.

Per nosaltres la mort den Durruti, per uns altres…

Tant feministes com anarquistes sempre usen l’acció directa, ja sigui apedregant parlaments, destruint coses o actuant lliurement al carrer

Sí, tenim un altre calendari. He fet unes vint biografies de dones que eren molt invisibilitzades. Les meves companyes em deien “ai, fes la biografia d’aquesta o de l’altra…”. La majoria són dirigents obreres molt radicalitzades perquè l’únic que tenen en comú amb els ‘anarcos’ és l’acció directa. Tant feministes com anarquistes sempre usen l’acció directa, ja sigui apedregant parlaments, destruint coses o actuant lliurement al carrer.

Sobretot, el que he vist que fan les espiritistes són grans campanyes de desobediència civil. Al segle XIX i primers 30 anys del XX, la desobediència civil és: no casar-se per la església, inscriure els fills al registre civil, demanar que els morts puguin ser enterrats pel civil fora dels recintes catòlics. L’església catòlica, si eres ateu, no et deixava que t’enterressin al cementeri. El mateix passava si et suïcidaves o eres un lliure pensador destacat… L’església feia que t’enterrassin fora del cementeri. Llavors, la lluita pels cementiris civils era una constant de tota aquesta gent.

Hi ha relació entre l’escola moderna de Ferrer i Guàrdia i les lliure pensadores? 

Les úniques que van reivindicar sempre l’escola moderna de Ferrer i Guàrdia quan tothom estava cagat de por van ser les lliure pensadores, que segueixen anant al cementeri, al cap d’un any just de l’assassinat de Ferrer i Guàrdia. Es congreguen al voltant de les tombes d’aquests per llegir poemes.

Realment són dones molt valentes, per què a la seva època estava totalment prohibit casar-se pel civil, no estava reconegut. A vegades les feien fora del poble perquè el capellà les excomulgava i en conseqüència la gent els veia el buit social i per això anven a grans ciutats, Barcelona, Reus on puguin passar desapercebudes. Tot això és molt desconegut, però aquí estam torbant el feminisme d’aquella època. I a més és bonic perquè aquestes dones de Catalunya tenen relació amb les lliurependadores de Menorca, d’un grup molt important entorn “el porvenir del obrero” -una revista anarquista però també d’espiritistes-, o la publicació “estrella polar”. Encara que no hi hagués internet, entre elles, estaven súper interrelacionades. De fet, la mateixa Teresa Claramunt va publicar llibres sencers a Menorca. Amb les dones de Mallorca, també hi tenien contacte, perquè un dels primers congrésos feministes -que no es va arribar a fer- es plantejava fer aquí, a Mallorca, i elles estaven disposades a venir. Ens trobam davant un moviment molt important que l’església “en los cuarenta años de Franquismo” intentarà destruir tot vestigi d’aquestes dones. Moltes van editar llibres que no es troben enlloc. Bé, saps on es troben? al seminaris de l’església que encara els tenen guardats.

Creus que tot el que ens expliques sobre el que feien les dones espiritistes té connexió amb el que s’ha anomenat treball reproductiu i de cures?

Clar! Elles el que elles fan son grups de sororitat entre dones i empoderament als barris.

Quan apareix al barri una dona que diu que xerra amb els esperits, -que pot ser que ella ho creiès, o que ho utilitzès com arbúcia davant de l’església- el que fa és crear una xarxa de dones i homes al voltant seu on ella és una autoritat. Per primera vegada el paper de l’espiritista, torna a ser el paper de la sibil·la o pitonissa que ocupava la centralitat de la comunitat. A més! tu perquè has d’anar a parlar amb un capellà i dir-li que tens un fill a Filipines que no saps si es viu o mort? et dirà que has de resar, en canvi, pots anar a veure una espiritista que et dirà: no et preocupis! que el teu fill està bé, i això es un consol increïble. En una època on hi ha una mortandad obrera brutal, on les dones perden molts dels seus fills acabats de néixer perquè no tenen recursos, llavors la gent necessitava un consol, que sí que l’ofereix l’espiritisme, i es una mena de teràpia col·lectiva on les dones poden xerrar entre elles.

He descobert, fent paral·lelisme amb altres moviments feminismes, és que l’espiritisme és, (a l’estat Espanyol) el que va ser el protestantisme dins els feminismes anglesos. Els primers grups de feministes s’organitzen a Anglaterra al voltant de les sectes anabaptistes, les dones que llegeixen i parlen lliurement sobre la Bíblia, i a partir d’aquí creen grups de dones per fer caritat, però clar! el que estan fent és gestionar diners, intentar arribar a altres llocs de la societat, l’espiritisme farà -en menor escala- aquest mateix sistema d’empoderament de dones. Les primeres dones que trobam escrivint aquí, a vegades amb pseudònim d’home, són les espiritistes. A vegades, si no s’atreveixen a dir que els versos o el arguments de les novel·les els han creat elles, diuen que són inspirats per els esperits de les seves filles, i per tant l’església no les podia multar. Usaven estratègies per fer sentir la seva veu, ho trobo bastant divertit.

De quina manera creus que ha evolucionat el moviment feminista? O sigui, quins punts forts creus que hem guanyat amb el pas del temps i quins hem perdut, si és que penses que n’hem perdut.

A l’Estat Espanyol sempre hem tingut un moviment feminista molt feble, precisament el major enemic de les feministes, o de les dones en general, ha estat l’església catòlica -a part del mateix estat o del capitalisme que en treu benefici econòmic del masclisme-. L’església serà la primera que victimitza les espiritistes, perquè no vol que ocupin aquesta centralitat a la societat, i a més, és també la primera que intentarà acabar amb elles a partir de llibres i propaganda. Però no oblidem que les dones són les que surten al carrer durant la Setmana Tràgica i la majoria són espiritistes, el que elles deien “lliurepensadores”, també hi ha atees, maçones, i sobretot el que tenen totes en comú és que són republicanes. Quan es connecten entre elles, faran tota aquesta oposició tan important i els grans moviments que tenim a l’Espanya de finals del segle XIX principis del XX estan protagonitzats per dones, i fins i tot la força pública s’espanta. Per exemple, durant la setmana tràgica de Barcelona la guàrdia civil no s’atreveix a detenir dones que segons ells van ben vestides o que porten ombrel·la, i perquè trobem dones ben vesties cremant esglésies? Doncs perquè el més important durant la setmana tràgica no és que es cremen esglésies, és que cremen les escoles classistes de l’església, internats de nens, de nenes, perquè elles veuen que aquestes escoles els tallen el dret a l’educació, la possibilitat d’arribar a la universitat o tenir millors feines. Per això, durant molts d’anys es va anomenar la “revolució de les dones”, però la nostra historiografia interferida per la dreta ha fet que això s’esborri del nostre imaginari col·lectiu.

És molt bonic veure com quan les dones de “mujeres libres” dels anys tenguin de referent d’aquestes dones que jo he estudiat, com la Ángeles López de Ayala o l’Amaia Domingo Soler, una mèdium del barri de gracia que va tenir a través de la premsa – perquè com ella diu les dones no tenen dret a xerrar amb públic- quatre baralles importants contra bisbes i va ser excomulgada. El que tenen aquestes dues dones en comú, són les primeres que fan diaris de dones per a dones, es dirigeixen en femení a les seves companyes i no volen que els homes hi escriguin, perquè pensen que si un home intervé dins aquestes publicacions les dones deixaran de llegir-les. El més important serà “la luz del porvenir” de l’Amaia Domingo Soler i la López de Ayala qui farà quatre diaris perque cada dos per tres li fan tancar el diari i va canviant els noms.

Segurament, el més bèstia de tot això, és que els mateixos republicans dels anys trenta intentaran tapar tot aquest empoderament femení, voldran ocupar els lloc que havien tengut elles, recuperar les capçaleres de premsa i desactivar tot el moviment de dones. Els republicans dels anys trenta no volen una dona lliure, volen una dona que eduqui els fills, volen seguir sent els amos de les dones, en definitiva: la gran traïció. Per això m’ha interessat tant recuperar les seves biografies, els seus llibres, però no ha estat gens fàcil i en realitat en sabem ben poc d’elles. D’algunes només sabem el nom, que són molt compromeses, notes del seu enterrament, el que trobarem al final de les seves vides és la sororitat entre dones, que van a viure les mes joves amb les mes joves, com li va passar a la Luisa michel per exemple. Era molt difícil tenir aquelles idees i poder sobreviure en una societat que els feia la contra en tot.

Baix el teu punt de vista, es pot ser feminista sense ser anticapitalista?

No, en absolut.

Volem demanar-te també per el tema educatiu ja que ets professora, creus que tenint en compte el model educatiu actual es pot treballar la igualtat i el feminisme dins les aules? per a que serveixi d’exemple per a altres professores i professors, tu com ho treballes?

Les dones som una il·lustració a peu de pàgina, som l’anècdota o el que sigui, però no es parla de les dones en si

No, per desgràcia no. Fa poc vaig estar a un congrés a Madrid i unes companyes van dir que, a socials, que és on sortim bastant les dones, només som un 7% de tot el discurs de cada any. Jo em poso com una moto cada vegada que surt el tema transversal que fa referència a les dones en els temaris de batxiller. A vegades, les dones, som una il·lustració a peu de pàgina, som l’anècdota o el que sigui però no es parla de les dones en si. Perquè la nostra història, és una història, encara per desgràcia, basada només amb batalles, és una història política de territoris, amb uns conceptes molt masculins de poder i en absolut és una història del menjar, de com anàvem vestits, de com ens divertíem… O sigui, seria necessària una història més antropològica als temaris i sobretot una història més participativa, ja que només surten homes i homes que dominen, però no surten enlloc els vells ni els nens ni els animals.

Sort que hi ha una contra-història que és fa partir de les profes de socials o de filosofia o a vegades d’anglès, vull dir, que a vegades depèn del professor o la professora és capaç de fer sentir als alumnes gust per allò, per aprendre.

Per sort, encara, hi ha molta gent que encara té vocació pedagògica i si no fos per això; malament. Malament perquè ara que és parla tant de que a les escoles s’adoctrina… Doncs jo vaig ser adoctrinada amb el feixisme, hi havia una època que els nanos cantàvem el “cara al sol” i ens en vàrem sortir, o sigui que això d’adoctrinar, precisament hi ha una sèrie de partits al poder que no són els millors per parlar d’adoctrinar ara que es torna a fer aquest debat. I a demés que tenim poques hores per adoctrinar ja que la precarització de l’ensenyament amb classes de molt alumnes, uns currículums molt tancats i estandarditzats, amb un materials un poc tercermundistes… O sigui brutal (riu una mica)

Quan preparàvem la següent pregunta, pensàvem: “aquesta pregunta la pot contestar amb tres llibres o la pot fulminar amb: no m’interessa el menys mínim”…

El procés! (riu fort).

Per acabar, ja que aquestes darreres setmanes estam veient i vivint des de Mallorca com es desenvolupa el procés d’independència que es du a terme a Catalunya, quin paper creus que estan jugant les dones dins d’aquest procés? Quin creus que hauria de ser ?

Jo en principi, com a llibertaria no soc independentista, tampoc soc nacionalista espanyola. El que veig és que hi ha agut una situació molt desigual per algunes comunitats per part de l’estat espanyol que no estan basades en absolut en uns principis federals, que seria el que reclamem les llibertàries. Tot aquest procés ha entrat en un carreró sense sortida molt organitzat per polítics, la desafecció política és brutal, el desengany que ha patit la gent del carrer. Pel que fa a les dones, per sort, han tengut paritat al carrer, no en quan a mitjans de comunicació ni en quan a discurs polític, -les úniques dones que hem vist fent discurs polític han estat les dones de la CUP, i l’Ada Colau- però si a nivell de carrer, i això m’agrada. El grau d’implicació de la gent reclamant la república és indiscutible, i crec que val la pena aprofitar la situació perquè hi ha un plantejament de “anem a fer això i a veure com acabarà, però tenim clar que volem canviar la nostra situació. Pel que fa a la repressió de l’u d’octubre, m’ho esperava, perquè jo he viscut el franquisme, els que no s’ho esperaven eren els meus fills i les generacions més joves crec.