El 6 de desembre em despert a Ramallah, la capital administrativa de Cisjordània, i em dirigesc cap a Tel Aviv, la que pel dret internacional actua de fet com a capital d’Israel, per a l’endemà agafar el vol de tornada cap a Mallorca. Entremig faig una aturada a Jerusalem. És la principal porta d’entrada a Cisjordània, a l’altre costat del mur, i l’enllaç per desplaçar-me d’un territori a l’altre. Aquest 6 de desembre fa un dia tempestuós, la pluja i el vent sacsegen els carrers de Ramallah fins a Tel Aviv. Però una altra tempesta agita els mitjans: el president d’Estats Units, Donald Trump, reconeix Jerusalem com la capital d’Israel, on hi pretén traslladar la seva ambaixada.

Però d’això no me n’adonaré fins a haver arribat al meu allotjament a Tel Aviv, on m’arriba la notícia via whatsapp i que aniré completant a través de diferents mitjans i xarxes socials. Malgrat haver passat per tres de les ciutats claus en aquest conflicte, la necessitat de resguardar-me del mal temps m’ha fet anar a un ritme frenètic i no he estat molt atent a la realitat del carrer, tot i haver vist diversos mitjans de premsa informant des de Jerusalem no li he donat massa importància. A vegades passa que des de la distància es comprenen millor les coses.

Quan vaig arribar a Palestina no tenia altre propòsit que el de viatjar. Sí, volia conèixer un poc de primera mà el conflicte i apropar-me a la seva realitat, però el que realment em va motivar el viatge era visitar indrets de l’Orient Mitjà, on Israel i Palestina em pareixien unes de les destinacions més adequades per a un viatger esburbat i poruc com jo amb poques habilitats per a la supervivència en el camp de batalla. És clar que abans de partir el meu suport es trobava al costat del poble palestí. Coneixia la seva causa, hi simpatitzava. M’hi solidaritzava. Però per jo era simplement una causa més. Era conscient que la popularització del conflicte a través de tantes cançons, consignes polítiques i altres tòpics encorsetats provinents d’una cultura d’esquerres feia que hi arribés amb uns prejudicis i idealitzacions que volia deixar enrere. Uns mapes que necessitava modificar entrant en contacte amb el territori.

Si m’ho haguessin demanat uns dies abans de tornar, hauria dit que el conflicte es trobava en un moment de relativa calma i estabilitat

I tanmateix, el mapa i el territori sempre estan canviant. Si m’ho haguessin demanat uns dies abans de tornar, hauria dit que el conflicte es trobava en un moment de relativa calma i estabilitat. Era una sensació, potser induïda per la pau i seguretat que a mi em produïa viatjar per terres palestines, però l’experiència del viatge la fan les sensacions.

Una estabilitat, però, sota la vigilància i el control de les forces militars. Una calma vertebrada sota la ràbia i resignació d’un poble que suporta dècades de vulneració de drets civils, d’espoli sistemàtic de cases i terres, de bloqueig polític i econòmic, de diàspores, tortures, detencions i assassinats, i que és en aquest context on hi han acostumat la seva quotidianitat. És l’estabilitat de l’ocupació. Per això les declaracions de Trump no apunten a altra cosa que fer més estrets i asfixiants entre els què una comunitat viu marginada. I per això tota aquesta relativa calma i estabilitat en qüestió d’instants esclata en protestes i crides cap a una tercera intifada, seguides per una violenta onada de repressió que la trumpesta ha provocat per allunyar encara més el conflicte d’una resolució i a la gent palestina de les seves reivindicacions.

A UN COSTAT DEL MUR

L’ambient és distès a Tel Aviv, el fervor religiós i la presència militar es dissol entre la gent consumint el seu temps a les platges, bars o discoteques. Sovint, quan voltava per algun dels camps refugiats palestins, em venia la idea què seria millor haver passat les meves vacances prenent mojitos a les platges de Tel Aviv, però quan hi sóc se’m fa difícil no pensar amb la misèria d’aquells camps. L’estil de vida urbà i occidental no l’allunya massa d’una ciutat com “les nostres” i, tot i estar només a uns cinquanta quilòmetres, poc s’assembla a Jerusalem.

Tot i que la sobirania política de Jerusalem està sota control israelià, això no evita que a l’aeroport als policies els hi piqui la curiositat quan responent als seus qüestionaris de seguretat, afirmi que és una de les ciutats a on he estat (silenciant, per prudència, tot el meu viatge). Volen saber a quina part de la ciutat he estat, si he conegut gent sospitosa o si algun desconegut m’ha fet entrega “d’alguna cosa”. Es refereixen a l’est de Jerusalem, habitada per població palestina, i que tant aquesta com la comunitat internacional reconeixen com a capital del poble palestí. Una capitalitat que a efectes pràctics no  resulta més que un gest simbòlic i d’esperança, però que les polítiques de Netanyahu, Trump i tots els que hi vagin darrere esborren al cant d’“En tus tierras bailaré”.

Laberintejant per Jerusalem, es fa palesa la importància cultural i històrica d’aquesta ciutat per a les principals religions monoteistes. Indrets com el Mur de les Lamentacions, el Sant Sepulcre o l’Esplanada de les Mesquites atreuen la visita de milers de turistes i peregrins que circulen pels carrers de Jerusalem gairebé sense immutar-se per la forta presència militar que l’estat d’Israel desplega a la ciutat. La militarització de la societat israeliana t’acostuma a passar per constants controls de seguretat, a observar la presència de soldats a qui a molts no faria de més de catorze anys, a compartir transport públic amb ciutadans armats.

Els turistes contemplen l’antic regne de David i Salomó, l’escenari de la crucifixió de Crist, l’ascens de Mahoma i altres mites, guiats en grups per assegurar-se de no perdre’s cap dels encants que ofereix la ciutat santa. Perquè al darrere aquests encants s’hi amaguen les misèries, la precarietat de la societat palestina jerosolimitana que és separada de la resta del seu poble i que és una molèstia per a un estat que fa del mite de la Terra Promesa el combustible ideològic per perpetrar un apartheid.

La decisió salomònica de l’ONU de dividir el territori en dos estats no pareix acontentar a cap dels bàndols, i la línia verda que demarcava l’armistici de la guerra és contínuament vulnerada per l’estat d’Israel. Com a conseqüència d’aquesta divisió el poble palestí es troba aïllat a la franja de Gaza i a Cisjordània, a més dels milers de refugiats desplaçats a altres camps de Síria, el Líban i Jordània que administra  l’UNRWA. Darrere el mur que separa Israel de Cisjordània ja no es veuen tants turistes, dels estrangers que em vaig trobant la majoria són periodistes o fan voluntariats. Els pocs grups turístics que s’observen arriben amb bus, visiten l’atractiu cultural de torn i se’n van, la seva ruta no es desvia per no perdre’s en la realitat dels territoris ocupats.

A L’ALTRE COSTAT DEL MUR

Per fer-me una idea del que suposa l’ocupació de Palestina faig una visita a Hebron, una de les ciutats més poblades de Cisjordània, on s’hi ubica la “Tomba dels Patriarques” que fa de la ciutat un lloc sagrat per a les religions abrahàmiques. A Cisjordània hi ha ciutats o viles que estan sota control militar i polític de les autoritats palestines, d’altres el control és en mans de l’estat d’Israel, mentre que a llocs com a Hebron el control polític és a càrrec de l’Autoritat Palestina i el militar d’Israel. A la ciutat d’Hebron hi resideixen uns centenars de colons israelians en assentaments entre desenes de milers de palestins

Reixes sobre el mercat vell d’Hebron.

Arrib a Hebron un dissabte, el dia sagrat pels jueus, i em trob un immens mercat, a les portes del centre històric, animat per la població àrab. A mesura que em vaig acostant a la tomba dels Patriarques tota aquella multitud va desapareixent dels carrers. Quan arrib al soc del centre històric ja no es veu gairebé gent, m’endins per un carrer on encara hi queden alguns comerciants molt insistents. A la part de dalt del soc s’hi han instal·lat els colons, que fan impossible l’activitat del mercat. El carrer és cobert amb unes reixes per evitar l’impacte dels objectes que els colons tiren als mercaders. Sovint escombraries. La reixa no evita que l’aigua bruta que hi llancen arribi a caure damunt dels palestins que hi passegen o hi treballen, per això a molts de llocs s’hi ha de posar una lona de plàstic que cobreixi el carrer. Això m’ho mostra i explica un dels pocs comerciants que hi queden i a qui em sent amb l’obligació de fer-li una compra (de la que no en surt molt avantatjat, però entenc que és l’impost a pagar).

A la sortida del mercat s’hi troben la mesquita d’Ibrahim i les sinagogues de la sala d’Abraham i la sala de Jacob, separades per un punt de control militar que delimita l’assentament. Sortint de la mesquita, i aprofitant que ningú em diu res, em vaig passejant per la zona. Potser és perquè és Sàbat i els colons deuen estar descansant, però no es veu ningú pel carrer. Només militars. Se’m fa estrany passar, en qüestió de pocs metres, d’uns carrers atapeïts de gent a un barri pràcticament desolat. Estrany i tens. M’hi vaig passejant sense saber bé on m’estic ficant, procurant esquivar els múltiples punts de control dels militars que, supòs, delimiten l’àrea. A les façanes i balcons de molts edificis s’hi observen banderes amb l’estrella de David. A part d’alguns pocs i esporàdics vianants, només hi veig això: militars i banderes israelianes. El territori és seu.

Es pot entendre Cisjordània com una presó, tant el mur com l’exèrcit que l’aïlla no fan difícil establir aquesta analogia.

Es pot entendre Cisjordània com una presó, tant el mur com l’exèrcit que l’aïlla no fan difícil establir aquesta analogia. La ciutat de Bethlehem es troba només a vuit quilòmetres de Jerusalem, però els punts de control que les separa fan que es trigui molta més estona de l’esperada per arribar d’un lloc a l’altra. I per a moltes persones aquesta estona pot durar anys, si és que alguna vegada s’hi arriba. La restricció de moviment no només es dóna per anar d’un costat del mur a l’altre, el creixent nombre d’assentaments i punts de control dins Cisjordània també fa més llargs els camins que uneixen diferents indrets.

Cada avenç dels colons i els assentaments o increment de la presència militar es fa en detriment del poble palestí, i  prendre consciència de l’ocupació no és una elecció per aquest poble, és una necessitat estretament lligada a les de menjar i dormir. Per això al llarg del viatge em vaig trobant amb diferents formes de resistència que cohesionen la vida dels palestins, des de diferents ONGs, associacions, mitjans independents fins a cooperatives formades per dones a camps de refugiats.

Mural a The Freedom Theatre

Una d’aquestes formes de resistència la trob a “The Freedom Theatre”, situat al camp de refugiats de la ciutat de Jenin. La creació d’aquest projecte sí que va suposar una elecció per a alguns dels seus cofundadors, així com una necessitat per a la comunitat refugiada. Quan la israeliana Arna Mer Khamis, després d’haver format part a les Forces de Defensa d’Israel (les IDF) es va afiliar al partit comunista i es va casar amb un palestí, va conèixer la realitat dels refugiats palestins i es va traslladar a Jenin per treballar amb els infants d’aquesta comunitat. Quan el seu fill, el conegut actor Juliano Mer Khamis, es va unir al projecte van crear una escola de teatre, per procurar un futur que empoderés a aquella comunitat tan castigada per l’ocupació, en el que esdevindria “The Freedom Theatre”.

Uns anys després de la mort d’Arna i l’assassinat de Juliano, a la sortida del teatre a mans d’un encaputxat encara sense identificar, aquesta companyia ha produït diverses obres, com “Rebel·lió a la granja” o “El Setge” (inspirada en el setge produït durant la segona intifada per part de l’exèrcit a l’església de la Nativitat, a Bethelehem), i actualment treballa en una adaptació a la realitat palestina de “Pipi Langstrump”. Com a companyia teatral ofereixen graus de formació en teatre i han fet girar les seves obres a diferents localitats palestines i en algunes ocasions també a l’estranger, on s’han trobat amb les restriccions de visat que Israel i altres estats sotmeten als palestins, implicant així l’extradició d’alguns dels seus actors.

Em comenten que una de les dificultats que tenen a l’hora d’elegir les seves obres és la de fer-la adequada per al públic palestí, on sovint han de fer balanç entre què volen oferir i el què una societat sovint conservadora i religiosa és capaç d’acceptar, però que al cap i a la fi és a qui s’han de dirigir.  Essent el teatre una expressió artística no molt arrelada en la cultura musulmana suposa un repte i una innovació que es va trobant amb uns límits d’acceptació, on per exemple a moltes dones no se’ls hi és permès actuar. Per això al seu espai, a banda de la formació teatral, s’hi ofereixen tallers d’altres disciplines com fotografia, audiovisuals, escriptura creativa o caricatura, espais on a les dones no se’ls hi posi cap inconvenient en participar-hi (elles poden observar, però no ser observades).

LES VEUS DEL VIATGE

Una de les ventures de viatjar per lliure és la de trobar-se amb una diversitat de veus desconegudes que fan del territori un pretext per al diàleg o la conversa, i que pel caràcter itinerant que tenen els viatges aquestes acostumen a ser estrangeres, sovint passant de llarg de les veus locals. Però no és el cas de les veus palestines, que s’imposen serenes i ben arrelades per a ser escoltades amb respecte. Perquè el que expressen és la necessitat de fer-se sentir. No defugen d’explicar-te la realitat en què viuen, amb la seva natural hospitalitat i la frustració de qui malauradament ja s’hi ha avesat.

Les marques de les bales encara són visibles a les parets de molts edificis i mesquites com una marca en la memòria col·lectiva

Són elles qui s’avancen a la meva curiositat i m’assenyalen les ciutats assentament habitades per colons que envolten la vall de Nablus, qui m’expliquen que el solar a on ara hi ha un aparcament, abans de la segona Intifada, era una important fàbrica de sabó destruïda per les bombes israelianes. Les marques de les bales encara són visibles a les parets de molts edificis i mesquites com una marca en la memòria col·lectiva d’aquest poble, que reivindica la seva llibertat i dignitat amb pintades i el record dels seus màrtirs a les parets dels seus murs, ciutats o camps de refugiats.

Em sorprèn, quan deman sobre que en pensen de la solució dels dos estats proposada per l’ONU, que moltes veus coincideixin en una mateixa resposta (i la darrera d’aquestes veus em somriu quan li remarc la coincidència). No és una solució que contemplin, que vegin viable. La seva aposta és la d’un estat únic, compartit i secular. Són conscients que no és una solució fàcil, però de moment és l’única que creuen factible i sensata, i que implicaria la possibilitat del retorn als desplaçats per l’ocupació.

Passejant per la part oest de Jerusalem o per la ciutat vella, escolt algunes converses que comerciants i guies turístics israelians tenen amb estrangers. Sent com expliquen, des de l’enuig i el temor, com viuen el conflicte. Amb els àrabs no és possible la solució dels dos estats, ells ho volen tot per ells, sent que diuen. Els musulmans no acceptaran mai la convivència, explica un guia al seu ramat de turistes, i així com els jueus vam ser expulsats per l’Espanya catòlica, l’Islam només espera de nosaltres la submissió o l’extermini. Preferesc no intervenir en la conversa i completar el debat a la memòria recordant el que em deia un palestí de Bethlehem: arribar a un espai de convivència ara per ara és complicat, la propaganda mediàtica d’Israel és molt, molt potent, ens deshumanitza. Segueix explicant-me una cosa molt graciosa, em diu, que de graciós no té res: la majoria dels israelians no creu en Déu, sobretot i especialment els sionistes, però amb el que creuen és en què Déu els hi ha donat aquesta terra. I aquestes paraules sonen al meu cap quan al voltant del mur de les lamentacions escolt un guia turístic cridant entusiasmat a un grup d’estrangers mentre els hi assenyala amb els braços oberts els paisatges de la ciutat: “Mirau, això és casa vostra! Aquesta és la vostra terra!”.

Seria interessant que aquest diàleg fragmentat de veus que vaig posant en comú a l’espai del meu pensar es pogués dur a terme entre aquestes veus protagonistes. Però malgrat trobar-se tan a prop (a unes desenes de quilòmetres) la distància que els allunya és molt pronunciada, una distància marcada amb el foc de les armes, plena de morts i ferides, de ràbia i rancor, de prejudicis i mites que els governs i les religions han nodrit per allunyar l’espai del diàleg. A una societat a on el servei militar és obligatori (i lloat), moltes vegades el context on es trobin per primera vegada aquestes veus serà el del conflicte i l’hostilitat, en un diàleg de pedres i pistoles i poc ajudarà a entendre la realitat que hi ha el darrere. I malgrat els prejudicis i la propaganda, s’hi troba una predisposició per la gent israeliana en exemples com els d’Arna i Juliano Mer Khamis, associacions com Breaking the Silence , formada per exsoldats que denuncien l’ocupació, o els joves israelians que es manifestes conjuntament amb els palestins al punt de control de Qalandiya.

A mesura que la gent m’explica les seves històries (que són aquelles que realment importen, les vides que hi ha sota aquell gran relat que en diem Història), me n’adon què desconec moltes coses per acabar-les d’entendre. Tant els meus mapes com una petita estada al territori em resulten insuficients per apropar-me a la realitat del conflicte, és un viatge que no acaba en tornar a casa. Tot el que he fet, viatjant i ara escrivint, no ha estat més que una petita aproximació. Un transitar de la simpatia a l’empatia, on m’he sentit acollit a la presó palestina i l’he anat fent també meva.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here