Després d’uns dies de ressaca i retorn a la normalitat toca fer una mica de balanç de la V Fira del Llibre Anarquista de (Ciutat de) Mallorca. Els passats 6, 7 i 8 d’octubre poguérem gaudir d’un cap de setmana on el Parc de Ses Veles es torna una espècie de Comuna autogestionada. Tendals mal penjats, plats i tassons escampats arreu, un escenari-parc infantil… però sobretot rialles, converses i unes carteres tremoloses de quedar-se buides amb tant d’estímul literari!
La festa començava divendres horabaixa amb la presentació del diari més popular de ses Illes: el Tot Inclòs. Per aquesta ocasió, les companyes turismofòbiques feren difusió de la campanya de goteo que estan realitzant de cara a l’auto-finançament del primer documental crític amb la indústria turística a l’illa. També, hi hagué temps per explicar el projecte d’autopista Llucmajor-Campos que amenaça amb fracturar encara més la foravila mallorquina. Just després, els comensals allà presents fruïren el primer menú firaire: falafel de llenties, amanides i una mousse de xocolata per a rematar. Tot seguit, sense deixar massa temps a la digestió, pujaren a escena els imperdibles Diógenes. Probablement, les que aguantarem tot el concert no tornarem a escoltar igual Ratas de bizkaia o Mierda de ciudad. Tot i la manca d’assaig, les assistents ens ho passàrem pipa desconstruint els nostres himnes de joventut.
Dissabte dematí Ses Veles lluïen uns amables rajos de sol que destacaven els primers colors de la tardor. Era doncs, en aquest idíl·lic paisatge, entre el renou de la cafetera i les carreres dels més joves, que donàvem el sus al segon dia de sa Fira. Aquest s’inaugurava amb una xerrada-taller a càrrec de Salut entre totes titulada Reconeixement de símptomes i remeis associats. L’acte fou molt complet, va comptar tant amb una part pràctica d’auto-coneixement corporal com en vàries dinàmiques de debat en parelles i grupal. Es qüestionà la medicina occidental, la sanitat pública i es posa en pràctica la importància de (auto)cuidar-nos com a front indispensable en les nostres lluites. Com a complement a aquesta activitat tan sanadora, les cuineres ens oferiren una lasanya de verdures amb amanida que deixava als altres grups de cuina amb poques oportunitats de ser el millor plat.
Sa Fira mai ve sola però si que a pics ve mal acompanyada.
Sa Fira mai ve sola però si que a pics ve mal acompanyada. Si l’any passat haguérem de portar a sobre el dol pel desallotjament de Ca ses Mopis enguany encara estàvem esbraonades pel viscut a Catalunya dies abans. Així i tot, les firaries, amants del ”qui no es consola és perquè no vol”, aprofitàrem l’avinentesa de tenir per aquí a companyes catalanes i a illenques que també hi foren presents, qualcuna amb el cansament i els cops de porra encara visibles, per a dedicar l’hora de la sesta del dissabte a un debat informal on compartir vivències i reflexions al voltant del que estava succeint al Principat i què podíem fer des d’aquí.
A posteriori, començava una tarda-vespre frenètica tenyida de lila. El primer plat fou la presentació del llibre Masculinidades y feminismo pel seu autor Jokin Azpiazu Carballo. L’acte no va decebre i després d’una breu xerrada on es constataren les limitacions de les noves masculinitats i els perills de la relació entre homes i feminismes mos dividirem en grups no-mixtes per a continuar el debat que finalitzava amb una posada en comú. Sense gaire temps per a fer una birra, les Averlasailas: teatre de lo posible irrompien de forma irreverent a la petanca-escenari. Cercant anar més enllà del teatre, les seves interpretacions del masclisme quotidià foren complementades per les intervencions de les assistents en un format al que no estàvem avesades però que ens ha enlluernat. Les Averlas ens demostraren un pic més que la realitat, per crua que sigui, amb alegria, entra millor. Abans del clímax nocturn, tocava agafar forces amb els àpats de Cocinillas en acción! que ens delectaren amb unes magnífiques hamburgueses veganes. Tot i tenir la panxa plena hi havia lloc pel que seria la guinda del pastís: l’actuació de les raperes IRA. De la mà d’un potentíssim directe aixecaren fins i tot a les padrines que prenien la fresca i emplenaren el Parc de Ses Veles de gom a gom. Un públic encès culminava un llarg dia botant, ballant i perreant al ritme de rap feminista!
Arribats al diumenge, el defalliment (i Sa Rocketa!) ja es començava a notar entre algunes firaires. No obstant, les més valentes varen matinar per escoltar a Juanma Agulles presentar el seu darrer llibre: La destrucción de la ciudad. L’escriptor aborda la problemàtica de l’extensió infinita de la ciutat i de les contradiccions que això presenta als moviments revolucionaris. En aquesta línia, el debat oscil·là entre les oportunitats i limitacions que presenta la lluita a dins i a fora de les ciutats.
predominaven els llibres i fanzines feministes/queer i d’altres temàtiques que es sortien dels cànons del ghetto.
A mesura anaven arribant les adormissades, els ”paellers majors” tiraven l’arrós i creaven expectació. De mentre, la gent aprofitava per firar les paradetes de llibres i fanzines que enrevoltaven la plaça. Enguany aquestes han estat menys nombroses que altres anys però s’ha mantingut un stock de material selecte on predominaven els llibres i fanzines feministes/queer i d’altres temàtiques que es sortien dels cànons del ghetto.
En haver dinat, ens asseguérem de nou per escoltar a Aída Cortecero presentar el conte anti-especista El cazador y la tribu de los Lazulis. El conte infantil, un format que no abunda en aquestes Fires, pretén oferir eines a les més petites per a contrarestar el discurs hegemònic de que els animals no-humans estan al món per servir-nos. A continuació, arribava la segona Rifa on es repartiren llibres, camisetes, tongos i molts de somriures. L’ambient perfecte per acabar una Fira fent el que més ens agrada però no sempre practicam: jugar. Gràcies a la inventiva dels companys, les darreres hores de Fira les passàrem jugant a dos jocs de taula casolans i varis jocs físics-cooperatius. Tot plegat va crear l’ambient òptim per acabar la Fira amb una sensació d’esplai i goig de la que no sempre es pot presumir.
Acabat el trull, tocava acomiadar-se de les convidades, començar a recollir trastos, amollar un poc de nostàlgia per aquí i un altre d’alleujament per allà… Sa Fira havia acabat i algunes ja pensaven en la següent mentre ens repartíem els queviures sobrants. Anarco-masocas ens diran, però que nos quiten lo firao! I encara ens queda sa Fira de Manacor els pròxims 20 i 21 a l’Ateneu Lo Tort! Seguim on fira!
Visca sa Fira, visca l’anarquia i visca l’amistat!
