La gran crisi financera del 2008 va coincidir amb una fita que ha passat desapercebuda per a la gran majoria de la població. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, el 2006 es va arribar al pic màxim d’extracció del petroli convencional, el qual també era simultani a la gran alça de preus que es va iniciar a partir de l’any 2003 i que va arribar al seu màxim el 2008 amb els 147 dòlars del barril de Brent.
Amb aquest panorama, el gran creixement econòmic mundial es convertia en recessió a Occident i ralentització en els gegants asiàtics. En paral·lel a la disminució de la demanda energètica, el preu del petroli baixava. Això sí, l’era del petroli barat i abundant havia passat a la història, i en consonància, tal com anunciaven analistes i científics independents, també havíem arribat al final del gran cicle d’expansió econòmica que especialment es va produir al Nord Global després de la Segona Guerra Mundial gràcies en gran mesura a l’extracció i consum de petroli: la font energètica i la matèria prima bàsica de la indústria moderna i les societats de consum. Pensem només amb el transport en carretera, aeri i marítim, amb l’agricultura moderna i en la gran varietat de productes resultants de les indústries petroquímiques, per assabentar-nos de la gran dependència de l’or negre de les societats desenvolupades. I, si l’extracció de petroli va declinant, també prest ho faran altres recursos energètics bàsics com el gas, el carbó i l’urani. Per això, des de finals de la primera dècada del 2000, molts especialistes comencen a parlar de la Crisi Energètica. Una crisi que alguns pensen que ja serà permanent en vista de les gegantines necessitats energètiques a les quals ha arribat el sistema capitalista i que en un futur no molt llunyà podria provocar un progressiu col·lapse sistèmic, al qual, no ho oblidem, s’hi podrien sumar els efectes ja tangibles del Canvi Climàtic.
Així les coses, autors de l’àmbit ecologista i científic comencen alertar dels perills de l’assoliment dels límits físics del planeta. A destacar, a l’Estat Espanyol, els treballs d’analistes i activistes com Ramón Fernández Durán, Carlos Taibo o Antonio Turiel. Uns autors que a més de constatar aquesta crisi energètica descarten la possibilitat d’alternativa als combustibles fòssils de les energies renovables, dels biocombustibles i de tècniques com el Fràquing.
Tota aquesta greu problemàtica no està en l’agenda política i ni molt manco està present en els mitjans de comunicació i en la divulgació dels intel·lectuals del Sistema. Tant sols el debat sobre la progressiva introducció de la quimera del cotxe elèctric i l’extensió de les renovables per tal de complir els objectius de disminució de la contaminació atmosfèrica que es van pactant a les cimeres sobre Canvi Climàtic. D’aquesta manera s’anul·la el debat sobre la inviabilitat del creixement exponencial del capitalisme i el possible col·lapse sistèmic.
Una escassetat permanent de petroli podria comportar una depressió profunda i irreparable del turisme de masses
Pel que fa a la nostra principal i indiscutible indústria, el turisme, una escassetat permanent de petroli podria comportar una depressió profunda i irreparable d’aquesta activitat de masses. Només una alça important dels preus del combustible acabaria primerament amb les companyies aèries low cost i amb l’incipient turisme de creuers. Tot un cataclisme per una economia tant depenent de la facilitat de transport per a llargues distàncies que provoca la disposició de petroli abundant i barat. I no deixem de banda que si la substitució de l’actual parc automobilístic per un depenent de l’energia elèctrica és un repte immens, impensable encara ho és pels grans monstres del transport de masses. Pensem només amb els faraònics costos del Tren d’Alta Velocitat.
La ideologia del progrés i del creixement, de la qual la ciència econòmica és filla, durant dos segles s’ha mantingut sobre una base no precisament sòlida. Com afirmava el col·lectiu de crítica anti-industrial Los Amigos de Ludd: «Una de las mentiras de la economía moderna fue la de creer, o imponer, que la economía podía producir riqueza a partir de valores abstractos, independientemente de la provisión material de recursos, de su conservación o agotamiento».
En definitiva, el món i principalment les anomenades societats avançades, possiblement ens endinsem en pocs anys en escenaris molt complicats. Consegüentment, els moviments anticapitalistes i antiautoritaris convé que estiguem ben a l’aguait i que aquesta problemàtica estigui present en la nostra agenda. Si les societats centralitzades i complexes, com les capitalistes, necessiten de l’abundància d’energia, les societats descentralitzades i basades en una economia contrària a la depredació, en un escenari de crisi energètica poden tenir més possibilitat d’èxit.
