Des de fa molts mesos que tenim a l’Aguait aquesta entrevista entre cella i cella. Nina Parrón és l’actual Directora d’Igualtat del Consell de Mallorca, la setmana que ve -dia 23- encara un judici per haver definit com a masclista a un home que realitzà una carta al lector on assenyalava l’assassinat d’una dona cremada viva, per part de la seva parella, com un crim passional.
La veritat és que el que ens interessa més d’ella no és aquest cas, parlam amb ella de la seva vida, de com ha estat viure en quatre llocs diferents i de les seves experiències activistes, on a Madrid impulsà l’Ateneo Feminista, ajudà dones a avortar, fomentà l’autodefensa feminista i participà d’un festival internacional de cinema dirigit per dones molt abans que el Directed by Women actual fos una realitat.
···
Dius que has tengut tres accents en la teva vida, a què es deu?
Això ho vaig pensar fa relativament poc, perquè mai ets del tot conscient de les coses que et passen a la vida. De sobte, en arribar a l’illa vaig veure que era així. Jo vaig néixer a Sevilla, i hi vaig ser fins als sis anys, per tant jo ja xerrava andalús. Més tard vaig anar al Perú perquè hi teníem un oncle; el germà gran del meu pare, exiliat de la guerra que no va poder tornar fins a l’entrada de la democràcia. Vam estar al Perú des que jo tenia set anys fins als catorze, que els vaig complir en el vaixell de tornada. Encara ara crec que conserv una estructura mental de peruana-americana, perquè en l’època que ens obrim al món i sortim del cercle familiar jo ho vaig fer al Perú. Quan vam tornar a Espanya vam anar a Madrid, per això tenc ara aquest accent que tothom em diu: “però d’on ets?”, perquè és absolutament neutre. O sigui que ja no tenc cap accent, però és el tercer accent amb el què xerr. M’agradaria tenir accent mallorquí.
Què va significar per tu l’experiència de viure aquests canvis de món?
Si t’ho contàs la nina que vaig ser et diria “terrible” perquè els canvis a la infància no es viuen bé. Jo vaig canviar massa vegades i m’anava desarrelant més. Al final, el meu cercle era només el familiar. Sóc una persona sense cap arrel. Quan era petita crec que va ser bastant dur, és curiós que diuen que es parla el mateix idioma al Perú i Espanya però la diversitat de paraules va fer que fos dur. Però si t’ho diu la Nina adulta, et dic: ‘quina sort he tengut de viure en llocs tan diferents’ perquè t’obre la ment d’una manera extraordinària. Respecte a això, tenc una experiència de quan vaig fer animació sociocultural i intercultural, on vam fer grups que jugaven a cartes amb normes diferents, llavors una persona de cada grup es movia al següent i quan em va tocar fer-ho vaig veure que no es jugava de la mateixa manera i la meva pregunta va ser ‘aquí com es juga?’, m’ho explicaren i em vaig adaptar. Quan vam fer el plenari, van dir que hi havia gent que fins i tot es mosquejava, mentre que jo vaig ser una de les úniques que em vaig adaptar amb facilitat. Entenc que això és degut al fet que he viscut en cultures diferents i el que faig sempre és, com diu Don Quijote: ‘dónde fueres haz lo que vieres’. M’adapt a tot, però va ser dur.
Ja ets a Madrid, tens catorze anys. És cert que la teva primera reunió política a la que assistires va ser una de la Falange Española?
Aquí ningú xerrava de política, però en el Perú hi havia una república democràtica i jo estava molt acostumada a parlar de política. També per la meva família, jo llegia els diaris tots els dies. La meva família sempre ha sigut una mica ‘rojilla’, una vegada a classe van fer la pregunta ‘qui eligeix els Ministres del Govern?’ i l’única que va saber contestar, amb uns onze anys, vaig ser jo amb la sorpresa del professor que em va mirar com una ‘friki’. En el Perú, al 68, va ser la primera vegada que a la Amèrica Llatina es nacionalitzà el petroli, la ‘Brey Pariñas’, contra Estats Units que va contraatacar amb un embargament comercial. Doncs, quan ja vaig venir a Espanya amb catorze anys ja era antiimperialista, un jove del barri em va veure interessada en tot això i em va convidar a una reunió. Quan vaig acabar la reunió, vaig tornar a casa i li vaig dir al meu pare ‘he estat en una reunió política que són nacional sindicalistes i estan en contra de Franco’, el meu pare va cridar ‘Qué?’. Clar, per mi nacional eren antiimperialistes, sindicalistes eren obrers i estar contra Franco tenia clar que era un dictador i estava així tan contenta. El meu pare em va fer veure que eren falangistes, feixistes. Quan et cries en un context diferent entens molt poquet.
I què vas fer, on vas trobar un espai on participar políticament?
No teníem ni idea del què era el maoisme, ni el marxisme-leninisme. Volíem la llibertat i punt
Lògicament no hi vaig tornar. No hi havia més. Als clubs juvenils era on hi havia la gent antifeixista. A mi em va captar (es deia així, riu) uns que es deien la ORT (Organització Revolucionària de Treballadors) que eren maoistes, però no teníem ni idea del què era el maoisme, ni del marxisme-leninisme. Volíem la llibertat i punt. Allà vaig estar fins a la democràcia. Va ser dur, perquè la clandestinitat va ser dura. Era molt joveneta.
I el feminisme quan, a la teva vida?
Arriba al final de la dictadura. Al 75 ja va començar un petitíssim grup de feministes a moure’s; llavors, a la ORT, que era un partit, hi havia una dones que començaren a treballar en perspectiva feminista en una organització que es deia ULM (Unió por la Liberación de las Mujeres) i a mi em va agradar molt. Era el moment en que tots els partits, similars a la ORT, s’estaven desmoronant, al 79. De primeres no vaig entrar a la ULM, que va desaparèixer també, degut al desmoronament de les organitzacions partidistes. Vaig anar on estaven les organitzacions feministes, entre ells l’Ateneo Feminista que jo vaig ajudar a montar, al carrer Barquillo de Madrid. Allà és on em vaig fer major.
En què consistia l’Ateneo Feminista?
Fèiem tertúlies, i una cosa raríssima que ens va donar molta notorietat. Aquelarres! El 24 de juny ens ajuntàvem i fèiem una crida a totes les dones per fer un aquelarre alliberador contra el patriarcat on sempre cremàvem ‘el macho cabrío’. Després vam començar a fer un festival internacional de cine dirigit per dones. Jo encara no sé com ho vam aconseguir. Únicament una de nosaltres, que era una dona que no era del grup sinó que venia a les activitats, en sabia. Ens agradava el cinema, però com a qualsevol. Fèiem el festival internacional en un moment que hi havia duanes, era molt complicat aconseguir que les pel·lícules -que eren molt grans [amb la mà s’assenyala la cintura]- entrassin, pero entraren! Aprenguérem molt. Vam fer dotze edicions
De fet, fa poc va ser el Directed by Women. Un festival de cinema internacional dirigit per dones, que per primera vegada va fer aturada a Mallorca. Aquesta iniciativa actual surt d’aquesta experiència prèvia com la que féreu a Madrid, o és un moviment paral·lel?
Crec que elles no tenen aquesta idea. Però jo, com historiadora, el que sé és que tots els moviments i fenòmens van acumulant. Quan nosaltres vam començar no hi havia res, en aquell any que començàrem només havien posat dues pel·lícules dirigides per dones en sales d’art i assaig, únicament dues. En els dotze anys vam recolzar molt, curtmetratges de dones que ara ja són directores. Per exemple, el primer curtmetratge que va dirigir Icíar Bollaín el vam projectar nosaltres. Clar, al principi les directores deien: ‘¿pero estas feministas?’ perquè imagina’t si ara som ‘feministes loques’ el que érem en els 80… ens miraven amb un poc de recel però els hi anava bé perquè era una plataforma interessant, ja que estàvem connectades amb altres festivals d’arreu d’Europa.
Anam acumulant coneixements i lluites. Elles no ho saben; no existia internet, ara és més fàcil. Fa uns anys una professora d’Universitat de França va contactar amb jo intentant localitzar a algú per fer un estudi sobre el que va suposar el festival. Hi ha un problema, com la història de les dones és molt fràgil totes estam descobrint Amèrica contínuament perquè no ens podem emmirallar. Les velles ho sabem, deim “porqué fuimos, son”.
Aprofitant aquesta formació acadèmica teva, ets historiadora especialitzada en antropologia, qui anàlisi fas d’Espanya, de quan vas tornar amb catorze anys fins ara?
Tenim un altre país, i estic molt orgullosa de que si va canviar va ser per la lluita tan increïble que hi va haver, i tan sofrida també. Jo era de les jovenetes en el moviment antifeixista, fixa’t que a les primeres eleccions no vaig poder votar. Vaig conèixer molta gent major que havien tengut una vida molt complicada. Tot aquest avanç va ser perquè molts homes i dones, sobretot dones, van lluitar. Les dones hem fet molt per avançar. En aquell moment que tenia un al·lot alemany ell em deia “no et pots imaginar que a Espanya teniu més llibertat que a Alemanya”, doncs podíem fer tot perquè s’estava construint un nou país. Ara veig que hi ha un retrocés.
I les valkirias què eren?
Érem una associació, feièm dues coses; autodefensa feminista i activitats esportives dirigides per a dones. Jo vaig estar dins la comissió antigressions de la Comunitat de Madrid, on es tractaven dones que havien estat violades. Vaig sentir que hi havia una cosa que s’anomenava autodefensa feminista i vaig pensar que era important aprendre’n per prevenir en comptes de només curar. Em vaig tornar loca cercant, fins que vaig trobar una al·lota de Saragossa que anava tots els estius a Holanda a aprendre, que ja en sabia i donava classes. Vam aprendre d’ella, un petit grup que érem les valkirias.
Com deia abans, també fèiem activitats de temps lliure amb dones, fèiem esports que les dones normalment no feien; com escalada, rapel, esquí, piragüisme, equitació… Ho podíem fer perquè a la Direcció General de Joventut de Madrid hi havia un equip meravellós de gent d’aire lliure que estava subvencionat, això ho trob molt a faltar aquí. Hi vam anar dient-lis que érem dones i que volíem introduir a les dones en aquestes activitats però que només havien de ser dones per així eixamplar els límits. Era baratíssim, aquí seria impossible perquè seria una cosa únicament privada i és molt car. En aquell moment estava fent el festival de cine per una banda i per altra les valkirias que eren ment i cos en un. Aquestes dues coses ningú les feia.
Es tractava també de construir nous referents, no?
Una persona que se senti forta, segura i que sàpiga defensar-se pot anar on sigui sense por
Sí, seguesc convençuda que la seguretat en una mateixa i l’autoestima passa molt pel cos. Una persona que se senti forta, segura i que sàpiga defensar-se pot anar on sigui sense por. Sempre deia a les dones quan fèiem les classes que no era per ser agressives, sinó per ser lliures.
Des de la campanya ‘No i punt’, tant a Palma com a diferents Pobles, també heu fet cursos d’autodefensa feminista.
Sí, a Palma ho fa l’ajuntament de Palma. La campanya començà a Ciutat i llavors el Consell de Mallorca la va estendre a la resta de l’illa. Però jo vaig començar l’autodefensa feminista molt abans de ser a la institució. Vaig venir a l’illa l’any 2000, en aquell moment estava dins Metges del Món, com a voluntària, i em feia moltes ganes ensenyar el Wendo a les voluntàries que treballavem amb dones en prostitució, amb dones de Son Banya i d’altres barriades on si saps defensar-te casi que millor. Un dia vam muntar això i una periodista em va fer una entrevista al respecte, i a partir d’aquest moment em va començar a telefonar gent. I com que m’agrada molt l’autodefensa feminista, en el Segon Pacte de Progrès van contractar-me per fer-ne, vaig tenir la sort de tenir una aprenent joveneta i anàvem pels pobles, talment com ara. Aquesta joveneta en va aprendre i llavors es va sumar una altra. Quan jo vaig entrar a la institució elles ja eren unes expertes i ho han continuat. Trob que és fonamental.
A l’Ateneu Lo Tort de Manacor, aquest cap de setmana, es realitzà una xerrada-taller sobre gestió col·lectiva d’agressions masclistes en col·lectius a càrrec de Mireia Redondo. Una de les coses important era l’autodefensa entesa no només en el físic, sinó també en la ment.
Sí, està molt en el cap també. Record una experiència que vaig tenir a Alemanya, jo anava amb una amiga que practicava karate i davant una agressió no va poder actuar, i vaig ser jo, que aleshores no en tenia ni idea d’autodefensa, qui reaccionà per evitar-ho. Per això deim que una cosa són els cursos que dóna la policia sobre defensa personal, i una altra és l’autodefensa feminista. No té res a veure.
He pogut llegir que vas treballar a la ‘Librería Mujeres’ a finals dels 80.
Sí, vaig suplir a Soledad Murillo, la que ara és Secretària d’Estat per la Igualtat. Ella treballava a la llibreria i quan se’n va anar a Salamanca a estudiar la carrera universitària jo li vaig collir el lloc.
Però… allà feies de tot menys vendre llibres. Què feies?
Em passava la vida donant informació de com avortar a Londres
De tot sobre l’avortament. A la llibreria venien moltes dones perquè era il·legal avortar a Espanya, i venien a demanar on anar. Em passava la vida donant informació de com avortar a Londres. Treballàvem amb moltes dones que havien estat violades, i fèiem un grupet d’antiagressions amb activitats com pintades a les cases dels violadors. Però sobretot el tema principal era l’avortament, impressionant.
Has comentat que al 2000 arribes a Mallorca, perquè?
Doncs començava el mil·lenni i no el volia començar com si no passàs res. Així de frívol és. També va ser per què en el 1996 va guanyar Aznar i vam deixar de fer el festival de cinema que feiem amb quatre duros que ens donava el PSOE quan estava en el Govern. En aquest moment em vaig centrar molt més en les valkirias. Ja havia començat a venir perquè tenia uns amics aquí. Vaig venir els caps d’any dels anys 96, 97 i 98 i aquests amics em van dir que em vengués, perquè jo anava dient que volia partir a l’estranger. Em van fer la proposta i com Mallorca té un idioma propi, el primer que vaig aprendre a dir va ser ‘Tenim tot i molt’ [diu rient], vaig pensar que era el més paregut a estar a l’estranger.
Com va ser la teva arribada?
Doncs va ser molt graciós. Vaig venir el 6 d’abril, jo havia treballat molt a Madrid per fer un bon calaix de doblers perquè la meva idea era estar un any sabàtic aquí aprenent català, buscant pis tranquil·lament i fent amistats, tot tranquil·lament. Aquesta era la meva idea, i el 24 d’abril tenia una entrevista i jo deia ‘es que jo vull lo altre’. Vivia a la casa d’uns amics, no tenia casa, no entenia la gent, hauria d’haver fet el que jo tenia en ment, però una amiga em va dir que havia d’agafar el que m’oferien perquè m’obriria moltes portes. Era coordinar la campanya ‘Vacances en pau’ de l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí -era la primera vegada que l’associació havia d’organitzar una vinguda massiva de joves, la primera la realitzà l’ajuntament-. Em va parèixer una bona idea, així també coneixia gent però va ser molta feina i vaig entrar en una “voràgine”; allà vaig trobar la millor gent de Mallorca, amb la que encara conservam l’amistat, i vaig anar enllaçant feines amb l’ibDona. Vaig fer l’A i el B de català i anava cercant casa com podia. Feia el que ha estat la meva vida, intentar viure entre un miler de coses a la vegada. Va ser molt diferent del que jo m’havia imaginat.
Entram ja en l’actualitat, què és el que et fa donar la passa de l’activisme a un partit polític com Podem, arribant així a ser la Directora d’Igualtat del Consell de Mallorca?
La gent va “flipar” una mica amb això. Han hagut de passar dues coses, primer una crisi econòmica brutal. Brutal, va ser horrible. I el 15M que vaig viure amb apassionament i era molt important perquè s’havia de donar resposta. I per altra banda, Podem és el més paregut a un moviment polític. Va ser per aquestes circumstàncies, sinó jo no m’hauria ficat. Sincerament, abans quan partits com el PSOE o IU em demanaven ajuda jo hi anava, però ser part de l’organització no ho havia fet mai.
Quina és l’experiència que tens de la institució, ara que ja portam quasi quatre anys?
Que és molt important, perquè es poden fer moltes coses. Jo m’he passat tota la meva vida demanant i tenir la capacitat de fer és extraordinari. Em pareix un privilegi increïble. Però és d’un lent tot… jo no m’ho podia imaginar, i crec que ningú, lo difícil que és fer les coses però es poden, quan hi arribes es poden fer coses que fomenten canvis socials.
I a què creus que es deu aquesta lentitud institucional?
La institució és molt lenta, l’espanyola especialment. I he de dir, que la mallorquina ho és especialment. És com decimonònica, no entenc el perquè. Totes ho sofrim, ho sofrim els càrrecs polítics i el funcionariat. Són qüestions administratives per un suposat major control, però hem vist com no n’hi ha hagut. Ara crec que sí, amb la transparència, però com pot ser que per gastar 300 euros s’hagi de fer un informe de set pàgines, i que aquest informe el fiscalitzi un organisme, llavors un altre, que tengui deu firmes…? Tot això no t’ho pots imaginar, però una vegada superat es poden fer moltes coses i es donen canvis socials. Jo percep que la campanya ‘No i punt’ ha ajudat a un canvi social i n’estic molt contenta. Em pas els estius treballant contentíssima perquè es produeixen canvis. I la campanya ‘Mallorca té nom de Dona’, els ajuntaments ja estan mirant on són les nostres dones del passat, comencen a posar noms de dona a espais públics i a preocupar-se’n i crec que això és meravellós.
No coneixia aquesta campanya. En què consisteix?
Hem posat un bust de Catalina Homar a Valldemossa, pens que hem de deixar coses posades. Feim còmics de dones també, en el Còmic Nostrum presentam un sobre les sabateres del Raiguer i un altre sobre Dorothea Bate que va ser la descobridora del Myotragus Balearicus i ningú ho sap. Posam busts, perquè els doblers no ens permeten fer escultures. A més del de Catalina Homar, hem posat un de Clara Hammerl a Pollença, al desembre posarem a Capdepera el de Dorothea Bate i tenim una sorpresa que no et puc contar per a Palma, serà el darrer que posarem.
Jorge Skibinsky, el president de l’Associació de Pares de Família Separats publicà una carta al lector amb el nom ‘No fué una agresión machista’ on denominava l’assassinat d’una dona, que va ser cremada, com un crim passional. Tu vas contestar definint les seves expressions com masclistes i que, per tant, també ho era ell. Per aquest fet et va denunciar i el jutge va interposar una fiança de trenta mil euros. Hi ha hagut moltes mostres de suport cap a tu, com una carta de 1454 firmants entre elles Maria del Mar Bonet i Maria Antònia Oliver on subscrivien les teves mateixes paraules. Ara, el dia 23 és el dia del judici. Com t’ha afectat, a tu, tot aquest procés?
Pot parèixer frívol, però no m’ha afectat molt. Jo, d’ençà que em van sortir dents, estic en aquesta guerra. Crec que això és una guerra, en el sentit de què és una lluita permanent entre la gent que volem avançar i la gent conservadora que vol anar enrere. A mi m’han detingut. Sí, a mi m’han detingut i m’han duit al que abans era la DGS, on escoltava els crits de la gent -quan tenia disset anys-; com et pots imaginar que em denunciï un tipus que em demana una multa no m’importa gaire.
Això és una guerra, en el sentit de què és una lluita permanent entre la gent que volem avançar i la gent conservadora que vol anar enrere
El que sí que em fot és que es produeix una revictimització. El fet que a aquesta dona amb vint-i-set anys la cremessin viva és terrible, però que la seva família hagués de llegir la carta tan terrible d’aquest home és un dolor més. La família ho va tornar a reviure quan aquest home, després de la carta, va posar la querella. He parlat amb la família i se li surten les llàgrimes encara. Això no li perdonaré mai. Ara amb el judici tornaran a reviure el dolor, això m’enfada molt. No sé si has llegit la carta de la germana. Quan anàvem a demanar testimonis pel judici, el meu misser em recomanà que estaria bé que ella fos una, li vaig demanar entenent que em diria que no però em va dir ‘sí, vull fer-ho’ i el jutge no l’ha acceptat.
Perquè no ho ha acceptat?
Teníem set testimonis molt interessants, i només ha acceptat a dos. No va al·legar res al respecte. Entre els testimonis hi era ella, un home molt actiu contra la violència masclista, l’advocada Francisca Mas, entre altres. Només ha acceptat al misser que em recomanà anar a fiscalia i un advocat que redactà un escrit.
Anam acabant, et fa ganes repetir a la institució o prefereixes fer altres coses?
no he pogut pràcticament fer res amb la transversalització de les polítiques d’igualtat en el Consell de Mallorca
Doncs mira, ha estat un poc difícil perquè la igualtat sempre ho és. I si el tema d’igualtat li afegeixes que ho fas amb un partit d’esquerres és encara més difícil. I si a això li sumes que fas quelcom una mica diferent es complica més. Les dificultats no m’importen, duc tota la vida en això. Veig que s’ha avançat bastant però hi ha una quantitat de coses que jo sé que encara falten i que hauria d’haver fet. Les hauria d’haver fet i no m’ha donat temps en quatre anys. Tenc molt clar que no he pogut pràcticament fer res amb la transversalització de les polítiques d’igualtat en el Consell de Mallorca, me’n vaig amb aquesta pena. Recordem que la igualtat al Consell l’havien desmantellat, em va costar set mesos poder fer tot un equip. O sigui que em falten set mesos. Vaig estar mesos recomponent.
Hi ha moltes coses a fer, ara l’atenció directa a dones passa a les competències del Consell. De l’IBdona passarà als Consells. A mi m’encantaria ajudar a muntar l’atenció a dones, perquè pot ser un servei assistencialista o pot ser una eina d’empoderament molt bona.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
