Inconscientment, demanam, preparam i feim aquesta entrevista gairebé com fans. Ens surt, ja en el treball previ, un qüestionari que promet una entrevista en profunditat, i no especialment curta, no ens volem deixar res. Tenim clar que volem parlar -molt- de còmic i que ens crea contradiccions llegir entrevistes a dones on sols els demanen preguntes que ja es responen soles i on es xerra poc del seu treball, interessos o opinió. És complicat ser dona al món x? Costa més visibilitzar el treball?, ens ho podem imaginar, no? Malgrat això, ens quedam amb ganes de parlar més del còmic social. Dels 58 minuts de gravació que ens emportam, ens atreviríem a dir que 20 són rialles. Des de la primera pregunta sembla que ens coneixem de fa anys, partírem d’allà encara més fans. L’entrevista es realitzà a un dels raconets de Ciutat on encara pots fer una entrevista a l’aire lliure i no morir durant la transcripció, als Jardins de la Misericòrdia, a uns pocs metres del Còmic Nostrum. Una integrant de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina a l’Orient Mitjà (UNRWA) Illes Balears ens acompanya durant tota la conversa.
. . .
Tot i que tota la teva vida professional es lliga al món del còmic i la il·lustració, ets llicenciada en Història, que et va portar a estudiar aquesta carrera?
Doncs que jo volia entrar a belles arts i vaig suspendre la prova d’accés, llavors, per nota i perquè ho vaig posar a la llista de preferència, tenia història o història de l’art, però història em va semblar més completa.
I vares aguantar…
Sí, sí, cinc anys vaig aguantar, però va estar guay eh, perquè història em va servir per conèixer el feminisme, per exemple, o la teoria del pensament actual. Amb la carrera d’història flipes molt a nivell intel·lectual i per fer còmics en els que has de documentar-te i investigar molt em va superbé, vaig a les fonts, sé com rastrejar.
Ho vares compaginar amb classes de dibuix?
No, jo vaig estudiar història i dibuixava al bar de la facultat.
Com vares acabar entrant al món del còmic?
Vaig acabar la carrera, dos camins: o fer un doctorat, examen i partir a Itàlia d’Erasmus -i era en pla “uf, qué pereza“- o estudiar el que jo volia de sempre i vaig fer el cicle superior d’il·lustració i pintura. Cinc anys dibuixant a fons i treballant. I el tema del còmic… va ser que se’m va aparèixer la verge: vaig fer un bloc quan vaig acabar els meus estudis, on anava penjant els meus dibuixos, i mentre tenia un curro… (rebufa) superprecari -bé, vaig fer de tot- de cop i volta, una professora que vaig tenir d’història de l’art, em va dir: tenc una amiga escriptora que està fent un guió sobre la seva experiència del càncer de mama que ha patit i està buscant una dibuixant, ha vist el teu blog i li encaixa. Va ser així, Norma editorial es va interessar amb la història i el meu dibuix i així va sortir Alicia en el Mundo Real (2010) i d’allà, cap amunt! (riu)
Sovint la gent posa més en valor el dibuix d’un còmic que el text, quan possiblement perquè t’enganxi una història el text és vital, què en penses?
Jo reconec que quan vaig a comprar un còmic, agaf el còmic, primer mir la portada, normalment li don la volta, mir la vinyeta que han extret i després, mir de què va. I sí que valoro molt més com està narrat que el text. Més que la història en si, si és una història super masclista idò fuera!, que no aporta res. M’agrada molt el dibuix, però quan don classes de còmic, el primer dia de classe dic: no cal dibuixar per saber fer còmic, has de saber narrar, és un mitjà narratiu, si tu vols aprendre a dibuixar, has d’apuntar-te a classes de dibuix o pintura.
. . .
Portes sempre a sobre llibreta per dibuixar a tot moment o necessites intimitat?
Quan faig viatges, sí. Ara, per exemple, duc el meu estoig i un tros de paper, per si de cas, perquè em fa molta de mandra el pes, carregar el pes… A vegades el que també faig són fotos o apuntar idees, jo sóc molt d’apuntar idees i després dibuixar.
Quan treballes, ho fas en silenci o amb banda sonora?
Depèn d’en quina fase estigui. Si estic en la fase inicial de pensar amb el guió o amb l’storyboard, necessit molta calma i concentració. Després ja, depèn d’en quin moment, si estic fent ja el dibuix o el color, el tipus del còmic, un tipus de música o un altre, pot ser des de reggaeton a Led Zeppelin o música clàssica. (riu)
Què t’agrada més dibuixar en digital o paper?
En digital és súper ràpid i fàcil i molt immediat. Pots corregir molt fàcilment, però en paper… clar, aquí t’enfrontes amb tu mateixa!, perquè si la cagues, has de tornar a repetir el dibuix sencer o has d’inventar algun truc per arreglar-ho. Però bé, és molt diferent, depèn també de la feina. A mi a vegades em passa que si és una feina on em donen moltíssima llibertat però és molt curta, tipus quatre pàgines, però és una cosa que ha de ser meva, sí que dic: va! vaig a provar tinta, provaré això i allò… Però per exemple Amal, anava dins una línia, que és la que estic fent jo, de còmic social. És un tipus de dibuix molt concret, -que encara que hi pugui anar avançant o introduint coses gràfiques- em vaig cenyir molt a una tècnica que sé que funciona i agrada.
Quins materials utilitzes quan ho fas a paper?
Llapis! Ara m’agrada molt llapis i tinta, però darrerament estic provant bastant el paper vegetal amb llapis de colors o llapis aquarel·lable, vaig provant coses, també està xulo agafar una cartolina i retolador blanc i negre i “enguarrar“, a vegades quan enguarres molt et poden sortir textures xules.
Els moixos són un animal recurrent a les teves obres, perquè?
(riu) Sóc molt gatera. A més, quan estic dibuixant tinc el meu gat al costat, i és com la mascota del dibuixant, no? Li encanta la meva tauleta gràfica, està calenteta, i clar. Es diu Tótem, es posa sobre la tauleta i li he d’apartar el cul per poder dibuixar.
Si et ve una amiga que no ha llegit mai còmics i et demana que li recomanis alguns títols, quins serien?
Doncs estic una mica desfasada. Enguany he anat de bòlit i he pogut llegir poquíssim, però depèn de l’edat. Si és per a una noia joveneta, recomanaria el de la Natacha bustos, “Moongirl Moon Girl y Dinosaurio Diabólico” i, si és més grandeta, el de “Aquel verano” de Jillian Tamaki i Mariko Tamaki.
I a una persona que llegeix còmic habitualment?
Un clàssic super classicón, Persèpolis.
T’agrada però, no?
Sí, sí, a mi m’agrada. Crec que hi ha un abans i un després, en molts sentits. També per les ties. Moltes s’han apropat al còmic a través de Persèpolis. Hi havia aquests prejudicis de “el còmic és per tios, el còmic és de superherois, que el còmic és…” Hi havia bastantes etiquetes dolentes i Persèpolis va ser com un, “ostres!”, pots parlar dels talibans, la revolució iraní, amb un estil molt cartoon, de dibuixos animats, un llenguatge, que clar, és una tia que ha viscut a Europa, que té un control… T’atrapa molt la història, arribes a sentir-te identificada.
. . .
L’any 2012 publiques Sonrisas en Bombai, viatjares fins allà amb la teva llibreta i una càmera per documentar-te i agafar l’essència. Has fet el mateix amb Gaza Amal?
No he pogut. Amb Gaza Amal tenia un temps molt limitat, quatre mesos com a molt, i també hi havia un pressupost més limitat encara. Amb ‘Bombai’ hi havia dues editorials i el contracte posava que una condició era anar a Bombai per conèixer el projecte. UNRWA és una agència de cooperació que ajuda a les refugiades. A més, passa una altra cosa: a la Franja de Gaza és súper complicat l’accés. Per això vaig posar-me en contacte amb un grup de dones d’Euskadi, que fa uns anys anaren fins allà amb diversos grups feministes, i els vaig demanar un parell de fotos per jo saber… com és el mur? com és un camp de refugiats? i també perquè m’explicassin des del punt de vista d’una feminista d’aquí com era estar allà. Elles m’explicaven, que per exemple, anaven amb una fotògrafa i abans d’entrar li deien: deixa aquí la càmera, les targetes de memòria, el miniportàtil, tot, tot, no podien portar res, i clar, si jo només tenia quatre mesos per tramitar permisos i tal… no era viable.
Són reals les dones protagonistes del còmic?
No. Són fictícies, però sí que m’he basat en històries que vaig llegir d’informes d’UNRWA. Per exemple, la nena que corre, sí que existeix, és una adolescent i ha guanyat curses, o el col·lectiu de dones sordes, és real, jo no podia inventar del no-res. T’has de preguntar… quin tipus d’associacions hi ha a la franja? quin tipus d’associacions et deixen muntar com a dona? i són coses molt lights…
I perquè triares aquestes dones en concret? Una periodista, una pastissera, una nina…
Vàrem tantejar diferents idees. Jo vaig parlar sobretot amb l’equip d’Euskadi, i em deien: “tenemos la idea que sea una superheroína” i jo “pfff no… otra no” (riu) i els vaig dir “bueno, vamos a hacer un trato“. Llavors, vàrem decidir que hi hagués vàries dones o models de dones i vaig proposar que estiguessin d’alguna forma connectades, cercar una connexió. El tema de la superheroïna em va semblar un poc frívol i una idea supercapitalista: arriba la superheroïna, salva tothom i au, se’n va al Nepal a seguir salvant vides (riu). No podia ser.
UNRWA: La situació de la població refugiada de palestina pel que fa a vulneració de drets Humans és bastant dramàtica, bastant més encara a la Franja de Gaza, perquè sofreixen un bloqueig a més de l’ocupació. Per això, el que volíem, era que el còmic mostrés aquesta vulneració de drets humans, però que a la vegada mostrés la dignitat i la resiliència de les dones refugiades, perquè és així, hi ha històries extraordinàries de dones i nines. Va haver-hi una nina que va guanyar un premi d’aritmètica a nivell mundial i era de la Franja de Gaza. Cada dia feia exercicis de matemàtiques per internet amb ajuda del pare. També hi ha una dona pescadora que és l’única dona que queda pescant a Gaza i allà segueix, amb les seves limitacions i els seus anys, en un món d’homes. Un poc la idea de la superheroïna (riu) jo crec que era per donar aquesta dignitat, aquesta resiliència i empoderament que volíem transmetre amb el còmic perquè després servís a més com una eina.
És un còmic fet per la gent d’aquí, per europeus blanquets
Es transmet això. M’ha agradat molt que entre elles es tenen molt en compte, quan per exemple la periodista pensa amb el col·lectiu de dones sordes, i també les nines són conscients.
És un còmic fet per la gent d’aquí, per europeus blanquets, a mi em fa vergonya si o veu una dona de Gaza, em mor de vergonya! Jo he après molt amb aquest còmic, sabia que estaven malament, però com de malament.
UNRWA: No, un poc tot el procés d’acompanyament que hem fet a Susanna al procés creatiu, fou precisament, dotar d’aquesta realitat que nosaltres si hem viscut, només hem canviat en aquest sentit alguna expressió. Per això jo crec que si o llegeix algú d’allà es sentirà bastant identificada.
En el còmic es veu molt bé la seva quotidianitat, com els afecta tot en el seu dia a dia.
Jo no sé si es veu als personatges, però tret d’alguna, hi ha una resignació general, és com m’imagino que quan tu sobrevius a una cosa molt forta, i has d’aguantar, passar al dia següent i seguir la vida. També, les primeres pàgines i el mapa ajuden al context. Els mapes m’encanta, imagino que em ve per història, jo a tots els meus còmics poso un mapa, perquè no tinc ni idea on estan les coses.
Teniu pensat, fer algun retorn del comic allà?
UNRWA: El que farem enguany, és una exposició a Euskadi, amb uns stencils grans de les protagonistes, i la idea és que la gent que la visiti deixi un missatge, sobre el que els suggereix, desitjos i amb això fer un retorn. De fet el que si ha fet UNRWA allà, que hi ha una autora de còmic gazatí que si que ha impartit un curs de còmic a dones, que no deixa de ser una eina per contar i parlar de violència de gènere, drets humans etc. Utilitzar l’art per empoderar.
. . .
L’edició del còmicnostrum d’enguany intenta posar en valor el potencial del còmic dins el periodisme, has col·laborat sovint en diferents mitjans, que creus que aporta connectar aquests dos mons?
Tenen tota la connexió del món, el còmic va néixer al diari. Té moltíssima relació, el còmic és un mitjà d’expressió però també d’informació, és una forma de tractar temes que pot ser un diari no pot arribar segons a quina gent o col·lectius, si tu vols explicar un conflicte bèl·lic, que millor un còmic?, en el que encara que introdueixis un superheroi, o el que sigui, que ho faci més amable i més proper o més suau, pot arribar a molta més gent.
També quan s’ha utilitzat malament o d’un altre forma, el còmic també ha esdevingut el pamflet polític, estic pensant per exemple amb la segona guerra mundial on segons quin tipus de còmics ressaltava la figura de l’heroi nacional que salvava la princesa en amenaçada de torn i matava a tothom.
el més fort que he hagut de dibuixar: el tema de la prostitució infantil
Hi ha coses que s’entenen millor en còmic?
Jo crec que si, a més el còmic té la capacitat de fer el·lipsis i metàfores visuals, i això una fotografia no ho té. En termes periodístics em refereixo, clar, una fotografia és super bèstia, és tal qual la realitat, el que veus és el que és, en canvi, amb una vinyeta pots dir moltes coses sense dibuixar-les explícitament. Per exemple, el més fort que jo he hagut de dibuixar, va ser a Sonrisas en bombai, el tema de la prostitució infantil. Era molt bèstia, i vaig optar per fer el·lipsis: tenc aquesta nena que se l’emporten a una habitació o sigui, se’n va, i jo vaig optar per dibuixar una nena que l’estan arrossegant de la mà i la mà que l’estira és d’un home i molt gran. I jo ja t’ho estic dient tot, que aquesta nena té una mida que no…
Quan algú és militant, inconscientment ho és durant les 24 h del dia, en què t’afecta a l’hora d’acceptar treballs o crear projectes personals, busques sempre aportar-li un punt polític, pedagògic, de denúncia, com vulguis dir-li?
Deixo de ser activista a la nit, quan veig First dates, ¿Quién quiere casarse con?(riu).
És una cosa que no pots deixar, forma part de tu, et vas ficant coses a la motxilla, i cada vegada en tens més. Jo ara per exemple estic molt amb el tema dels cossos, que al còmic de Gaza Amal es veu, diferents corporeïtats, una senyora que estigui més “rechonchilla”, una més allargada, etc. També el tema del vel m’interessava molt, que una nena portés vel, que l’altre no… una mica busco que hi hagi diversitat. A molts còmics, faig persones molt ambigües, amb un gènere molt ambigu, a una vinyeta que vaig fer per El Salto “yo en el hospital” estava tapada i amb el pèl curt, pot ser un tio una tia, el que sigui, hi ha gent que o llegirà d’una manera o d’un altre.
La universitat és per a moltes persones el primer contacte amb moltes lluites, és el teu cas? M’has dit que vares conèixer allà el feminisme..
Sí, el feminisme i el lesbianisme com a forma política. A la uni va ser tot molt… intel·lectual (riu). Et parlen de filòsofes del renaixement, o de Hannah Arendt, Judith Butler… És una època que estàs molt esponja. Mira, història era: Acorazado Potemkin, manifestacions, assemblees d’estudiants, era més això, les accions que fèiem eren més a nivell estudiantil, anàvem a una assemblea que eren tot nabos i dèiem: “oye venga va que haya más tías en esta asamblea! ¿qué es esto?. (riu)
Tenim la sensació que a les entrevistes de dones professionals, hi ha una pregunta que tothom ja sap quina resposta té, però que no falla, és difícil ser dona en el món de -inserir professió-?
Com a tot, la lluita és doble, sempre. Estàs més invisibilitzada que un company teu, hauria de ser molt fàcil no?, Dibuixar, publicar i ja està. A mi m’encanta quan em compraren tant amb autors com autores no només amb altres autores. Quan vaig començar sempre em compraven amb Persèpolis, i no tenc res a veure amb Persèpolis, sempre ens compraven entre les ties, som un gènere dins un gènere.
Hem tengut la temptació de parlar amb tu del tema però no volíem que tota l’entrevista fos sobre això, hi ha dones professionals que no xerren mai del que fan a les entrevistes. Només et farem una pregunta més d’aquest estil. Hi ha molt poca presència d’autores al Còmic Nostrum, penses que són necessaris els espais reservats a les autores, com les taules rodones, antologies d’autores, exposicions?
Estic en contra de la quota, de complir-la per complir-la, però per altra banda, sí que és necessària, que hi hagi paritat, que a les taules redones hi hagi paritat.
En el cas del Còmic Nostrum, que és un festival amb uns recursos limitats, i un espai limitat, imagino que també han d’escollir molt, han cridat als “superstrats” però sí que de còmic social o periodístic som unes quantes ties, Cristina Duran, Crisitna Bueno, Andrea Lucio que dibuixa per la directa, Sonia Pulido també ha fet alguna cosa, la menda, dones n’hi ha. La meva presencia aquí, ha estat també a través d’UNRWA, ella o pot explicar més bé.
UNRWA: Bé, si, record que ens vares comentar que a Mallorca es feia un festival de còmic i nosaltres o vàrem posar al projecte, i quan vàrem rebre els fons xerrarem per fer la presentació, i la resposta del clúster fou molt bona, interessos compartits i a més amb el tema d’enguany era molt adient.
També he de dir que li vaig donar plantón al Bartomeu Seguí, fa uns anys, perquè tenia moltíssima feina, així que també “mea culpa” que un any em varen cridar i vaig dir que no.
Segons hem llegit; el teu treball de final de carrera fou sobre Annemarie Schwarzenbach i que ella és una de les teves passions. Arqueòloga, periodista, escriptora de llibres de viatge, lesbiana, addicte a la morfina i un interessant etcètera. Si no anam malament, fa temps que treballes amb una novel·la gràfica de la seva vida, és així?
Si, si, porto cinc sis anys i clar, quan és una cosa personal sempre poses davant les feines que et paguen. Sortirà amb norma editorial, el co-guió és amb una escriptora i poeta de Madrid Maria Castejón, més que res perquè és una cosa tan gran que necessitava ajuda amb els textos, m’hauria agradat acabar-ho aquest any, però… encara em queda.
Que és el que t’atreu tant d’ella?
Vaig enamorar-me del personatge fa molts d’anys, uf, es casi com un matrimoni! (riu) des del 2001 que va ser el “flexazo“, l’enamorament, “buah” aquesta tia és una passada, una aventurera, que si contra els nazis, que si viatjava sola, i la vaig anar coneixent, també he llegit molt d’ella, per saber com parlava, el seu to de veu, el color dels ulls, arriba un punt que ja saps moltes coses i també vas descobrint coses d’ella que no t’agraden tant o no entens com reaccionava a cartes coses, i ara ja la veig… Jo ja l’he passada d’anys, perquè va morir amb 34 anys, jo vaig començar a “estar” amb ella (riu) quan tenia 24/25, i ara que ja tenc més n’anys que ella ja l’estic veient com: “esta jovencuela de 24 años, alocada, (riu), ja és diferent ara, tot i que encara li tenc molta estima però la veig que estava molt sola la pobra, però bé seguesc amb l’obra.
Tens altres referents que t’hagin marcat tant?
Sí, clar, he anat coneixent molta gent. Tinc vàries idees, per fer còmics de diferents personatges. M’agradaria fer en còmic la vida d’Irina Layevska, és una persona real, existeix i encara està viva, una tia revolucionaria, mexicana, que va estar a la guerra de Nicaragua, i també amb la revolució cubana, super rojeras, i és un personatge súper interessant. A més vaig haver d’il·lustrar-la, perquè forma part del Llibre 10 ingobernables, de June Fernández, la primera història és ella, una tia fascinant, abans que es mori voldria reglar-li el còmic.
Mira, precisament volíem acabar parlant d’aquest llibre, un dels teus darrers treballs, a mi me’l varen reglar unes amigues, i just preparant l’entrevista vaig adonar-me que eres tu la il·lustradora, moltes casualitats plegades! Com ha estat il·lustrar aquest llibre?
Doncs una passada, perquè és un llibre de periodisme narratiu, i són unes històries molt potents, i la majoria les he pogut conèixer, com la Irina Layevska, he pogut acompanyar a la June a algunes entrevistes i va molt bé a l’hora del retrat, després hi ha hagut gent que he agut de fer a partir d’una foto i altres de memòria.
