És la primera entrevista que realitz, i a més, ho faig amb l’objectiu de la seva publicació per al 25 de novembre, Dia contra la violència masclista del present any 2017.
He estat escoltant la música de “La IRA” i ho he gaudit força. El single principal, “Mantenlo patriarcal”, m’ha ressonat i m’ha servit de catarsi. L’he compartida amb moltes amigues i també amics i els he dit que paressin atenció a les lletres. Majoritàriament ho hem fet des de l’empatia. També des de la ràbia contra el sistema patriarcal opressor.
Celebràvem la V Fira del Llibre Anarquista de Mallorca. En aquesta fira, també es pren en consideració el feminisme i les seves lluites per teixir-ne la programació. És per aquest motiu que les organitzadores conviden al grup de rap feminista de Madrid, ‘La IRA’, per celebrar la jornada de dissabte 7 d’octubre de 2017 i tancar-la.
La lectura, tant d’escriptores feministes reconegudes com d’altres companyes, els hi han ajudat en la seva deconstrucció política. Els hi han servit d’inspiració
‘La IRA Feminista’ té dos anys de vida i són l’Elvira, la Carmen, la Sara i la Sara Gorro. També ens acompanya l’Ana, l’encarregada de les màquines durant el concert. És un grup de dones que, havent coincidit en entorns d’activisme i de feminisme, troben en el rap una forma senzilla d’expressar l’opressió de gènere i construir l’apoderament femení. Més tard ens diuen que la lectura tant d’escriptores feministes reconegudes com Silvia Federicci, Angela Davis, Diana Torres, Leonor Silvestri, com d’altres companyes que no són conegudes però que publiquen les seves experiències i reflexions a Facebook, blogs i altres xarxes, els han ajudat en la seva deconstrucció i els han inspirat en aquest camí musical i com a persones. Prèviament al concert, ens trobam al local de la CNT del parc de Ses Veles i mantenim una conversa distesa, gravadora en mà.
Us presentam el que va ser la nostra xerrada.
Coincidim que pràcticament en tot l’àmbit musical hi ha més presència masculina, i especialment en el rap. Elles arriben a aquest estil per proximitat, i també, reconeixen, que per manca de formació musical, però amb moltes ganes de comunicar, d’expressar. En aquest sentit, el rap permet, amb bases musicals, poder compondre la lletra i començar a rapejar. Així de directe i senzill.
Els referents musicals, alguns innombrables -entenem que per les seves lletres masclistes creades per grups musicals d’homes-, són la Gata Cattana, La Fúria, Vitta, Arianna Pueyo, Rebeca Lane, Boca de Baba, Emi Rap, Sara Hebe, la Mala Rodríguez… -en aquest moment n’Elvira comenta que “totes tenim una Mala endins”- totes dones amb les quals se senten identificades tan artísticament com ideològicament. Ens detenim una estona a comentar la genialitat de “la Mala” i aprofitam també per parlar un poc del mercat musical.
El seu és un projecte musical polític amb un compromís clar amb el feminisme.
De “la Mala” comenten que va fitxar amb un segell discogràfic important com a dona rapera quan el feminisme no era domini públic tal com ho podríem considerar ara. Ella va poder publicar amb lletres que van rompre amb la idea de la feminitat que actualment continuen sent un clàssic. En el seu moment, les dones en l’àmbit del rap i del hip hop eren molt poques. Així i tot ho va fer després de 12 anys cantant sense aquest suport. Moltes persones la van criticar i van menystenir el seu geni per aquest fet de fitxar per un segell comercial. Reim de forma còmplice, que una vegada més, el masclisme no deixa d’estar present en el judici cap a una dona apoderada que fa el que li rot. Aprofit l’avinentesa per demanar-li’ls si elles s’han plantejat formar part d’aquest mercat musical. Asseguren que tot i que poden jugar amb la idea de viure de la música, no és un objectiu concret i que estan més per deixar-se endur per les oportunitats que es vagin generant arran de la publicació del seu primer àlbum “Arte y Terrorismo”. Sobretot amb propostes que els vibrin. Deixen patent que el seu és un projecte polític amb un compromís clar amb el feminisme. Que la seva eina és el rap, que així arriben a les al·lotes joves d’una forma directa. Que així aquestes dones no s’han de sentir soles, perquè hi ha altres dones que posen paraules, posen nom a les vivències. El seu públic és majoritàriament femení i jove. Dels homes, asseguren que han observat que als concerts, hi ha qui se senten incòmodes i arriben a mirar de forma desafiant. Sobretot noten la tensió quan canten en àmbits que no són polítics, quan estan formant part d’un cartell de música rap que no necessàriament treballen amb compromís social.
Quan el seu públic -femení havíem quedat- és minoritari en aquests espais i elles comencen a cantar i responen amb força, hi ha “tios” que els hi explota el cap” -aquest comentari és de n’Elvira-. I aquí tornam a riure perquè la imatge del “tio” que està molt enfora del feminisme, i la seva cara en escoltar-les, pot ser una “oda”, ja no un “poema”…
I surt el tema de la ràbia. La ràbia i com la gestionen en l’escena. Asseguren que en aquests moments de tensió amb part del públic masculí, quan algú vol fotre el concert, és millor respondre amb un acudit, amb la ridiculització per no fotre-li una nespla a l’element en qüestió. I que aquesta ràbia, també pot servir per fer un “concertàs”, que es quedin bocabadats.
Els hi planteig la situació de rebuig que pot rebre la seva música, moltes vegades amb una càrrega -o descàrrega- brutal de ràbia, per part de persones que entenen que això no és un favor cap al feminisme per la violència i l’ús d’actituds que són considerades masculines. La resposta compartida i esgrimida per la Sara és que ens han negat -a les dones- la ràbia i és un sentiment humà i necessitam mostrar-la. Na Sara, a més, afegeix que les actituds amb les quals s’expressen estan a l’abast de qualsevol persona que s’hagi criat al barri. Si al barri es diu “gilipollas” tothom ho pot dir, no pertany exclusivament a l’àmbit masculí. Que l’agressivitat amb la qual s’expressen està enfocada i és una qüestió d’autodefensa que a més està més que argumentada en les seves lletres.
S’expressen en els mateixos termes de la violència que poden rebre al barri, entès aquest com a espai de socialització i construcció individual i col·lectiva. Que elles no estan per donar lliçons a ningú i que expliquen el que senten i com ho senten. I això no es pot jutjar.
No és ni bo ni dolent, és així com és.
‘La IRA’ continua explorant diferents estils musicals i allò que els hi falta és temps per continuar jugant amb la música i dedicar-s’hi. Estan vivint plenament aquest moment, això sí.
Els hi deman que si el seu entorn, sobretot el masculí, està paint tot el que es diu a les seves lletres, i com no, la conclusió és que resulta molt més fàcil denunciar les opressions que rebem, que no pas qüestionar aquelles que exercim, també com a dones blanques.
El concert ha estat xulo. Ens ha fallat la qualitat de la sonorització però el public, eminentment femení en primera línia, ens hem entregat i hem cantat amb elles “macho lame el filo”. No tenim marxa enrere. Ens sentim acompanyades i no tenim por. Els carrers, tant de dia com de nit, són nostres.
