Dia 23 d’abril és Sant Jordi i malgrat jo cregui que és una llàstima que els llibres només gaudeixin de protagonisme un dia l’any, és el dia que els llibres prenen els carrers i surten a trobar qui els agafi amb cura, els obri i hi trobi allò que li fa falta. Si el dia de Sant Jordi no sabeu què regalar (o regalar-vos), he vengut a oferir-vos algunes recomanacions que a mi personalment m’han agradat molt i que, si voleu, les podeu agafar i aprofitar per a vosaltres o qui volgueu.
La primera novel·la que us recoman és Les possessions, de Llucia Ramis, una història amb molta càrrega familiar i personal, on ens convida a reflexionar sobre l’amor, la mort, la nostàlgia i les relacions que teixim en el si de les nostres famílies, així com dels seus silencis i moviments dels quals no sempre en som conscients. A més, tot i que amb nom inventat, la novel·la està ambientada a Mallorca. De la mateixa editorial (Anagrama) no puc evitar recomanar-vos una reedició de Marta Sanz: Amor fou, una història recuperada -escrita el 2004 i ara corregida i actualitzada- que és un relat punyent i ple de dolor, amb els impactes característics de l’autora. L’amor té trampes, càrregues i incomprensions que ens marquen, però també hi ha dolors que ens fan més fortes. Sanz també s’anticipa i aboca una mirada lúcida a molts dels temes que ara mateix, catorze anys després que l’escrivís, encara formen part del nostre dia a dia: el neoliberalisme salvatge, l’aporofòbia, la injustícia, la gentrificació… Si esteu preparats i preparades per al menú, us assegur que és una delícia. També us recoman Teoria general de l’oblit, del portuguès José Eduardo Agualusa i traduït per Pere Comelles al català, un relat que ens situa a l’Angola de 1975 i en ple procés d’independència. La protagonista, na Ludo, decidirà tancar-se dins ca seva durant vint-i-vuit anys davant la por i la incomprensió que li genera la situació social i política, però a poc a poc anireu descobrint que na Ludo té motius per la por i l’oi cap a una humanitat que no li interessa. Agualusa ha teixit un relat ficcionat d’una història real que és magnífic, amb una interconnexió entre personatges fantàstica i curosa amb els detalls i us animarà a conèixer una mica més amb profunditat què va passar a Angola, país protagonista de la guerra més llarga del continent africà. L’ha editat Edicions del Periscopi i si el teniu a les mans, us recoman que aneu a mirar al final de tot del llibre i mireu qui l’ha fet possible: us adonareu que darrere d’un llibre hi ha moltíssima gent.
Si sou més d’assaig, l’editorial Traficantes de Sueños va publicar-ne un de molt bo sobre el racisme i la lluita pels drets civils als Estats Units, Un destello de libertad. Un llibre que, a mi personalment, m’ha servit molt per entendre com el racisme no només no va disminuir en l’era Obama, sinó que va continuar i fins i tot augmentant, amb una impunitat obscena. L’autora apunta a un nou període de protesta, radicalització i nova esquerra negra i possibles articulacions que podrien enriquir i engrandir el moviment com la lluita pels salaris dignes o la justícia educativa. I, sobretot, que l’alliberament negre no es pot destriar del que li passa als EUA (i a la majoria d’aquest món): un sistema capitalista salvatge des del qual (o de la maneta del qual) mai no es podrà avançar cap a un món sense desigualtats.
L’altre assaig que us vull recomanar és Ciutat Princesa, de Marina Garcés, editat per Galaxia Gutenberg. La filòsofa ha escrit un relat molt honest i inspirador sobre la ciutat de Barcelona des del desallotjament del Cinema Princesa l’any 1996 fins l’1 d’octubre passat. L’assaig està dividit en tres blocs (prendre la paraula, posar el cos i néixer al món) i s’hi mesclen les vivències polítiques amb les familiars, emocionals i filosòfiques d’aquesta autora que, a més, ens regala una anàlisi molt humil i lúcida sobre el que ha estat la Barcelona postolímpica i el que n’ha arribat a ser fins ara. I sempre amb un nosaltres de fons, aquell que ella diu que és un “nosaltres sense nom fet de tots els nostres noms”.
I com que les criatures també mereixen tenir llibres i que pensem en elles, us vull recomanar dos contes. El primer és obra de l’il·lustrador alacantí Ximo Abadia que ha escrit i il·lustrat un conte magnífic i meravellós: Frank. La increíble historia de una dictadura olvidada. No sé si teniu criatures al vostre voltant, però si en teniu i sou persones que creis que la memòria s’ha d’exercitar i reivindicar, aquest és EL conte. En ell, Abadia teixeix en poques paraules i amb pocs colors una explicació senzilla, concreta i molt útil de qui va ser Franco i què va suposar la dictadura que va imposar durant més de trenta anys. I, sobretot, que amb el final de la seva dictadura no va arribar l’ansiada llibertat, malgrat ens ho hagin venut d’aquesta manera. Molt, molt recomanable i editat per Dibbuks.
Un altre conte preciós és el que l’editorial Takatuka ens ha duit fa no gaire: Un conte propi, en què s’expliquen les històries de moltes dones que han contribuït a la millora de les nostres vides gràcies a la seva lluita per acabar amb l’esclavitud, perquè les dones poguéssim accedir a la universitat, per salvar una biblioteca enmig d’una guerra, per aturar la tala indiscriminada d’arbres… Històries de dones del projecte Pandora Mirabilia, Camila Monasterio i Irene Cuesta.
Si el dia de Sant Jordi no voleu regalar, no regaleu, però llegiu. Llegiu tot el que pogueu. Si no podeu comprar llibres, demanau-los, anau a les biblioteques, mirau botigues de segona mà, anau als mercats… Però llegiu. Per escapar del camí del pensament únic, els llibres són les nostres millors armes.
