Llarg camí de tornada a casa, primer avió, llibre acabat i ara què faig amb aquest cap tan ple de tot?
Faig una ullada al meu voltant, un grup d’homes etíops riuen i xerren, la dona de la meva fila espera amb il·lusió el dinar (o potser això és el sopar?) mentre les hostesses vestides de verd van repartint les begudes.
El meu cap es resisteix a fer el repàs del viatge perquè això suposaria el final real del mateix.
Però els records venen, com aquell dia que passejant pel mercat d’Inhambane vam veure com un predicador tan exacerbat com ridícul renyava a totes les dones que anaven deixant passar el temps entre mangos i papaies. Com cridava i repetia els pecats mortals que cometien duent les cames a l’aire o deixant veure la panxa, caminant amunt i avall ben ràpid. De sobte, d’entre el seu públic una dona major fa el seu judici (si és que es pot xerrar de vellesa en un país on l’esperança de vida és de poc menys de 50 anys) manat de coriandre en mà, se li amaga al darrera, mentre inicia la seva prèdica imitant-lo, posant en evidència que potser en Déu si hi creuen però que els pecats se’ls pot quedar per ell. Mentre jo pens, què en sabrà aquest jove de la vida de les dones? Què en sabrà de les matinades per recollir fruita, caminades per aigua, de fills i filles que ploren, dels parts en els que hi queden la meitat de les mares, germanes, filles… Què en sabrà ell de tot això? I mentre la ràbia m’anava pujant estómac amunt el meu voltant esclata en rialles i mirades de complicitat al veure la senyora fent befa del predicador, què sabré jo de la vida de les dones a Moçambic?
Encara no, el llarg camí de tornada en forma part i, més que deixar passar els pensaments venidors de preocupacions rutinàries fiança cada passa del camí, com dolces empremtes a ment, cos, cor.
Per on començar? Amb què acabar?
…ai el llarg camí de tornada a casa.
Amanda Blaumarí
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a Aguait, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
