Una de les coses que més me costaren fer va ser desfer-me’n de l’olor.
Tenies una olor que m’abraçava i me consolava.
Una olor que me feia sentir a casa. Podia baixar la guàrdia i descansar.
Com pot ser que una olor que m’enamorà i me feu feliç, de cop me fes tant de mal i me cremés tan endins?
Una cosa tan dolça pot tornar-se tan amarga?
Com se pot escapar d’una olor si està tan ficada dins el cap?
Com pot ser que una olor sigui tan forta si ni tan sols la puc veure o tocar?
La veritat és que encara no he aconseguit apagar-la del tot.
A vegades, sense previ avís, se’m presenta de cop i el meu cos és xuclat cap al passat, i reviu, durant unes eternes mil·lèssimes de segon, algun dels nostres capítols.
I, de cop, torn a enyorar-te, durant unes eternes mil·lèssimes de segon.
Tu
i
jo
i res pus.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a ‘Aguait’, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.