La concepció de la literatura com a art i del cinema com a espectacle és una polèmica que s’ha anat diluint cada vegada més, en favor d’una concepció del cinema com una forma d’expressió artística autònoma i amb un llenguatge propi tan ric com el literari. Així i tot, és evident que literatura i cinema tenen nexes en comú, en aquest cas accentuat per la potència d’un objectiu: l’expressió d’idees i emocions difícilment representables amb el llenguatge habitual.
El cinema empra la il·luminació, els enquadraments i les imatges visuals, mentre la poesia empra el ritme, la fonètica i les imatges evocades. En ambdós casos, el seu poder resideix en la seva capacitat d’expressar i emocionar, i també, en certa mesura, d’entretenir. Amb aquesta introducció vull, d’una banda, justificar l’intrusisme en el món del cinema, i de l’altra parlar d’una pel·lícula que neix de l’angoixa personal i que rebutja la tasca d’entretenir per poder centrar-se en expressar nocions difícils de concebre, i encara més de representar: el record, el temps i el significat de l’existència humana. I tot això, duit de la mà d’un fantasma que dona nom al film, de manera voluntàriament enganyosa: A ghost story, escrita i dirigida per David Lowery (2017).
“No és una pel·lícula de terror. O potser sí, però de terror existencial”
No és una pel·lícula de terror. O potser sí, però de terror existencial. El protagonista de A ghost story, que només coneixem amb el nom de C (interpretat per Casey Affleck), apareix durant bona part del film tapat amb un llençol blanc amb dos forats negres per ulls, a l’estil dels fantasmes de dibuixos animats. Això aporta un punt còmic, o més aviat de tragicomèdia, que dóna un toc de surrealisme i sobretot d’innocència que després resulta encara més colpidor.
Un dels elements claus de la pel·lícula és la idea de deixar alguna penyora nostra que ens faci de testimoni a través del temps, després d’haver deixat enrere les cases, les ciutats o fins i tot la vida. És una de les motivacions que s’amaguen darrere l’art, la voluntat de deixar alguna cosa més gran que nosaltres mateixos, alguna cosa eterna.
“És una obra personal, íntima, i feta pensant sobretot en treure l’angoixa personal per poder seguir visquent i fent cinema.”
El director, David Lowery, és també autor de diverses obres de cinema comercial i d’èxit entre el públic general. Quan va acabar el treball de Peter i el drac, una pel·lícula de fantasia produïda per Disney, es va trobar amb una mena de buit creatiu i vital que el va dur a escriure A ghost story, produïda per ell mateix amb un pressupost escàs i rodada en un temps molt breu. És una obra personal, íntima, i feta pensant sobretot en treure l’angoixa personal per poder seguir visquent i fent cinema. No és una pel·lícula per entretenir o agradar, com demostren certes seqüències, on per exemple M menja en primer pla durant cinc minuts un pastís sencer.
És difícil expressar el que A ghost story transmet. Segurament perquè el seu eix central és la circularitat del temps i la idea que mai morim del tot, sinó que deixam una part de nosaltres al món. Aquesta part pot ser tan gran com una obra d’art o una invenció que canvia la història de la humanitat, o tan petita com una nota secreta amagada en una casa vella. El cas és que la mort no separa ni modifica el fet que hem existit, i això significa alguna cosa. El temps, com la mort, tampoc és únic i indivisible; es repeteix, es superposa, conviu i eternitza l’existència, encara que sigui en dimensions diferents. La sensació que deixa A ghost story és la d’haver presenciat, per un moment, la certesa de la immortalitat i a la vegada la fragilitat de la vida humana i la petitesa de les persones i els seus sentiments.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
