Autor: Miquel Ramos | @MIQUEL_R
Fa un parell de setmanes, coincidint amb el 43 aniversari de la mort de Franco, organitzacions d’extrema dreta es van concentrar a diverses ciutats de l’Estat per protestar contra l’anunci del Govern espanyol d’exhumar el cadàver del dictador i retirar-lo del Valle de los Caídos. Aquestes exhibicions de nostàlgia cap a l’anterior règim han omplert pàgines de diaris i hores en les televisions, fins i tot amb aparicions en directe de personatges que enaltien al dictador i la seva croada. Tots els mitjans han parlat del franquisme que persisteix a Espanya com un residu caduc i caspós, com les restes del feixisme condemnat a desaparèixer i que es resisteix a adaptar-se als temps que corren. No hi havia res que témer davant els quatre nostàlgics que encara somien amb la volta de les seves banderes victorioses.
Mentre, i tal com s’ha demostrat després de les eleccions andaluses, fa temps ja que el neofeixisme s’estava colant per la porta de darrere. Des del míting de Vox a Vistalegre, que va congregar a prop de 10.000 persones, els mitjans de comunicació han seguit amb especial atenció cada acte d’aquest partit, llavors sense cap representació en les institucions. Simultàniament, els acudits i les paròdies sobre Vox han omplert les xarxes socials, com si tot fos una anècdota, un sainet protagonitzat per un grapat d’ultres que mai arribarien a res amb els seus discursos incendiaris.
Sembla que fins llavors l’extrema dreta espanyola estava amagada en la seva caverna. No obstant això, fa temps que està present i s’exhibeix sense complexos, visitant platons de televisió, protagonitzant actes violents o promovent el boicot a obres de teatre, debats o activitats dels “enemics d’Espanya”. A València, lamentablement, res d’això és nou, i quan sentim això de “el despertar del feixisme”, ens punxen i no sagnem. I encara que aquí són una minoria irrellevant a nivell electoral fins ara, però molt sorollosa, impune i ben relacionada amb el poder, els 12 diputats de VOX a Andalusia adverteixen que, per fi, l’extrema dreta oculta ha trobat la sortida del túnel.
“Segons el CIS, entre el 80% i el 90% de les persones que es consideraven d’extrema dreta votaven al PP”
La irrupció de Vox al Parlament andalús ha sacsejat com mai l’escenari polític de tot l’Estat. Mentre les dretes observen com el discurs més radical funciona (als originals més que als quals els emulen) i no fan fàstics a pactar amb ells, les esquerres es pregunten què han fet malament. I els mitjans, després d’haver passejat pels seus platons i redaccions a aquests subjectes desenes de vegades, segueixen amb l’espectacle parlant de les seves audiències durant la nit electoral i lamentant-se perquè han estat vetats pels mateixos als quals han donat espai durant mesos.
L’extrema dreta espanyola no acaba d’arribar. Sempre ha estat aquí, acomodada en la seva major part en el PP. Segons dades del CIS, entre el 80% i el 90% de les persones que es consideraven d’extrema dreta votaven al PP des de la seva fundació a la fi dels anys ‘80. El model catch all, que representava fins avui el partit fundat per l’exministre franquista Manuel Fraga, ha estat capaç durant 30 anys d’ajuntar sota unes mateixes sigles a la dreta cristiana, a la més moderada i a l’extrema dreta. Però el mèrit no és sol seu, sinó compartit amb altres opcions ultradretanes incapaces de convèncer, d’unir-se en una sola candidatura i immerses en eternes batalles pel lideratge. Vox no diu res nou que altres partits no hagin dit abans. Li precedeixen Espanya 2000, Democràcia Nacional, Plataforma per Catalunya, Soluciona, i així fins a arribar al GIL o al partit de Mario Conde, cadascun d’aquests amb les seves particularitats i les seves diferències, òbviament. Dretes més o menys extremes amb discursos aparentment anti-establishment, plens de xenofòbia i islamofobia, defensors del neoliberalisme, del revisionisme històric i amb un marcat ultranacionalisme. Ara, fins al PP i Cs s’han atrevit a creuar aquesta línia que els permet autodefinir-se com “políticament incorrectes”, com si fossin els nous punks.
El vot de Vox no respon a un sol factor. Han estat varis els astres que s’han alineat per il·luminar aquest resultat però seria impossible sense el paper que han jugat altres partits, xarxes socials i mitjans de comunicació. El triomf de les diferents extremes dretes en la resta d’Europa, a Estats Units o a Brasil han suposat una normalització d’aquestes opcions. Si la resta del món ho fa, perquè nosaltres no? Mitja humanitat no pot ser imbècil si tria a líders com Bolsonaro, Trump, Le Pen o Salvini. Espanya no pot ser menys. Encara que cada cas és particular i fins i tot existeixen diferències entre tots aquests, hi ha diversos punts en comú, i sobretot, estratègies, que els han catapultat a la fama.
Una d’aquestes estratègies ha estat l’hàbil ús de les xarxes socials que han fet aquests polítics, els seus estrategues i els seus seguidors. En el cas de Vox, les milers de peces desinformatives de caràcter xenòfob, irreverents i sensacionalistes, han alimentat els prejudicis d’un sector de la població que, encara que en part ja estigués contaminat amb aquestes idees, ha acabat encara més convençut. Únicament cal fer-se una passejada per la web Caso Aislado, afí a Vox, per fer-se una idea de com es construeix una realitat a mesura que acaba colonitzant les xarxes socials sense cap fre. Més encara quan, avui, gran part de la població ni tan sols llegeix la premsa convencional i únicament s’informa a través de les xarxes socials, on abunden notícies d’aquest tipus, que són reexpedides en massa via Whatsapp, Facebook o Twitter. I Caso Aislado no és precisament el que el seu nom indica: existeixen desenes de webs amb aparença de mitjà de comunicació que són també laboratoris de l’extrema dreta des d’on es disparen tot tipus de continguts, sovint fins i tot falsos, per reforçar tot tipus de prejudicis. Després, un exèrcit de fidels tan sol ha de compartir-los entre els seus contactes, multiplicant així la seva difusió fins a arribar a ser fins i tot més llegits que els mitjans convencionals.
Al voltant del conflicte a Catalunya s’ha afermat un relat oficial per part de la majoria dels mitjans de comunicació i de polítics, que ha resultat especialment còmode per a l’extrema dreta. Davant un suposat cop d’estat, un adoctrinament feroç, un setge constant i gairebé un apocalipsi propiciat per l’independentisme, tot està justificat. La premsa ha amagat la presència de tot tipus d’organitzacions d’ultradreta a les manifestacions espanyolistes i als “comandos” que retiren llaços i propaganda independentista. Poques vegades s’ha explicat quines organitzacions participen de les multitudinàries marxes organitzades per Societat Civil Catalana (SCC), secundades per PP, PSOE, Cs i fins i tot membres històrics d’Esquerra Unida com Francisco Fruits. Encara que les manifestacions no poden catalogar-se com d’extrema dreta, tota la ultradreta espanyola està present en totes elles. Com ho va estar en la gestació de la mateixa SCC en 2014, tal com ho va demostrar el fotoperiodista Jordi Borràs en el seu llibre Desmuntant Societat Civil Catalana (Saldonar, 2015). Borràs ens va recordar aquesta setmana, en un article a Fotlipou, que el mateix Abascal va ser a l’acte fundacional de SCC al Teatre Victòria de Barcelona a 2014, amb foto inclosa.
“El cacarejat “A por ellos!” dedicat a policies i guàrdies civils que partien cap a Catalunya per impedir el referèndum el 2017 s’ha convertit en un lema habitual de l’extrema dreta en tots els seus actes.”
El que es coneix com “blanquejament del feixisme” porta ja anys passant en diversos mitjans de comunicació. Des de reportatges sobre on estiuegen els neonazis de Hogar Social Madrid, fins a entrevistes a coneguts feixistes que denuncien haver estat atacats “per portar una bandera d’Espanya”. A Grècia, el líder del partit neonazi, Ilias Kasidiaris, va protagonitzar nombrosos reportatges a revistes del cor. A Itàlia, Salvini va posar seminu i somrient a la portada de la revista Oggi. I Marine Le Pen, per la seva banda, es va berenar a Ana Pastor en la seva entrevista al Objetivo. Massa vegades el periodisme no coneix a l’extrema dreta, la troba divertida, irreverent, ridícula o simple, i acaba justament picant l’ham. No són aficionats ni ignorants, saben molt bé el que fan i com fer-ho. I encara que en alguns casos s’hagi tractat d’instrumentalitzar per un “bé superior” o per reforçar un relat, la ultradreta té vida pròpia, i la majoria de vegades no torna els favors.
Lluny de ‘despertar al feixisme’, el conflicte a Catalunya ha servit perquè la ultradreta se senti còmoda amb el relat oficial i s’exhibeixi sense complexes. El cacarejat “A por ellos!” dedicat a policies i guàrdies civils que partien cap a Catalunya per impedir el referèndum el 2017 s’ha convertit en un lema habitual de l’extrema dreta en tots els seus actes. I no únicament contra els independentistes. Els discursos de la nova ultradreta, des de Vox fins als més veterans, sempre disparen contra els mateixos: separatistes, feministes, persones migrants, musulmans, esquerrans i casta política, aquests últims com a còmplices de tots els altres.
L’esquerra, per la seva banda, fa anys que navega per aigües remogudes. Mentre els barris s’omplen de cases d’apostes, els centres socials cada vegada són menys, les associacions de veïns desapareixen a poc a poc, i en el seu lloc, algunes vegades, apareixen brots d’ira veïnal contra mesquites, centres per a persones migrants o centres de menors. Casualment, després de la majoria d’aquests casos es destapa la presència o incidència de personatges o organitzacions d’extrema dreta, que si veuen la possibilitat d’atiar l’odi, l’aprofiten. En nombroses ocasions han estat altres veïns els qui han posat el fre a aquestes campanyes d’odi. També grups antifeixistes que saben perfectament quan la mà negra està pegant foc a l’assumpte. Però en general no existeix un moviment amb la fortalesa suficient per fer canviar el marc que ja han instaurat els professionals de l’odi. Per molt que es parli amb els veïns, a les poques hores estaran de nou a casa seva consumint notícies que adverteixen del temible devessall de migrants que aguaita el seu pa i la seva casa. I el pitjor de tot és que no tenen perquè entrar als portals de desinformació. Aquest mateix relat ho reprodueixen massa sovint els mitjans de comunicació convencionals o els polítics de torn que avui se sorprenen de l’arribada de Vox.
En aquest sentit, també hi ha veus des de l’esquerra que han responsabilitzat a diversos col·lectius d’haver fragmentat la lluita de classes en petites lluites identitàries que únicament han beneficiat a l’extrema dreta i han desmobilitzat a l’esquerra. No sembla que sigui el més idoni començar a escupir-se a les xarxes socials entre els quals són odiats per igual pels feixistes, però aquest debat porta ja temps bullint a les xarxes socials i era d’esperar que avui es busquin culpables. Reclamar drets i autonomia des d’aquestes lluites no té perquè estar renyit amb la lluita de classes, ni tampoc criticar certes actituds de determinats col·lectius que de vegades es mostren impermeables hauria de ser motiu de tan trist espectacle. Tot és qüestió d’asseure’s i parlar, i tots aquests col·lectius estan condemnats a entendre’s si volen de debò vèncer a la ultradreta. Perquè cadascun serà el que serà, però a Auschwitz tots portaven vestuari a ratlles.
Article publicat originalment a El Salto País Valencià
