Els parèntesis m’agraden,
fins i tot per escriure.
Tenen la màgia d’aturar
el renou de claus,
els “i si…”,
les deu mil alarmes matineres,
el ritme frenètic de les (meves) cames amunt i avall,
i tot plegat, el món.
Els parèntesis m’agraden perquè
em fan l’ànima neta
em curen les feridetes dels peus
em nodreixen el cor
em retornen al tot.
No són refugi sinó ditades de mel:
Com el berenar quotidià, diari, al bar d’abaix amb ell.
La sorpresa que la cussa sigui darrere la porta quan arrib a casa.
El piti i bona nit dins del cotxe amb xerradeta inclosa després d’un torn devastador.
Les passejades davant la mar quan les ones esclaten, silenciosament.
El descans, al sol de febrer capaç de fondre dubtes i tristeses.
I l’adrenalina que precedeix al bot a l’aigua, ben gelada, del gorg.
(Els parèntesis m’agraden) perquè em recorden constantment la bellesa de la vida.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a Aguait, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
