Autòpsia d’un cicle (2011-2016)

”Els moviments tenen un cicle de vida, inevitablement arriben a un zenit i comencen a apagar-se lentament. Si les nostres estratègies es basen en un creixement sense fi, ens predisposem a un fracàs inevitable. I si la nostra moral està determinada per aquest tipus de discurs i narrativa, és encara més perillós. Acceptar aquests declivis no és acceptar una mort del moviment, sinó saber que cal aprofitar-ho al màxim per poder fortificar-nos pensant en relacions/accions que inspirin moviments futurs i alhora assenyalar que és el que un altre hauria de fer per transcendir-ho”

Crimethinc. After the crest

Era l’any 2011 i l’esclat del 15M marcava uns abans i un després en l’esdevenir dels moviments socials. De cop i volta hi havia ganes, possibilitats i forces de fer coses que abans ni ens podíem imaginar. Vàrem veure engegar cooperatives, obrir casals i llibreries, organitzar vagues i manifestacions, crear assemblees, col·lectius i coordinadores, consolidar xarxes, teixir solidaritats, realitzar accions i sabotatges, escridassar polítics, bloquejar desnonaments, recuperar memòria, alliberar espais… Un nou cicle de lluites havia començat.

Cinc anys més tard, per sort o per desgràcia, aquest cicle de lluites ha tocat el seu estrepitós final. Fent un repàs dels dos darrers anys podem veure com han anat desapareixent col·lectius i espais, com les mobilitzacions tornen a ser els rituals de sempre fets pels de sempre, com les lluites i projectes que abans arreplegaven un ampli espectre de gent ara es troben orfes i desemparades i com en general el número de gent implicada i les forces disponibles han minvat. Ja no hi ha vagues, ni marxes, ni accions multitudinàries, ni assemblees de barri… A les places ara sols hi acampen les terrasses dels bars i restaurants. Als suposats espais de trobada ens hi tornam a trobar ben poques persones i aïllades de la resta.

Algú dirà que aquest desinflament respon al fet que s’ha acabat la «crisi», les retallades, les reformes neoliberals, les lleis conservadores, el bipartidisme, etc. Un raonament que té molt poca anàlisi i molta propaganda mediàtica. Basta fer una lectura ràpida del nostre entorn per comprovar que la situació no sols no ha canviat, sinó que va a pitjor. La llista de greuges és llarga i podríem enumerar-los fins al col·lapse civilitzatori.

Llavors, si tenim motius objectius per a la lluita, què fa que la «indignació» no rebroti com abans? Quines lliçons podem extreure després d’un lustre d’esforços col·lectius? Com afrontam el decreixement militant? Què ens queda un cop passada la tempesta activista? Quines rutes de navegació tenim ara que les aigües van baixes? Des de la humilitat i l’auto-crítica cal plantar cara a aquestes qüestions. Entenent, abans de res, que tot i l’actual panorama desèrtic, el procés de desmobilització es dóna en el si de tot cicle de lluites. En aquest punt el que convé ressaltar és com encarem la davallada: si ens resignam i deixam que la inèrcia dels descens ens porti per on vol (el precipici) o si bé aprofitam la calma per pensar en el camí recorregut. Com dirien els At Versaris: La vida són dos dies: cedir-la o lluitar-la. Tu tries: t’arrossegues o somies. Per a continuar somiant/lluitant ens haurem de donar aquest temps de reflexió, i aportar a la memòria col·lectiva la tan necessària experiència crítica on errors, encerts i contradiccions guarden una importància equivalent.

La vertadera derrota és no aprendre de les derrotes

Per a considerar com afrontam la difícil actualitat, primer haurem d’analitzar què ha succeït per arribar fins aquí. És a dir, plantejar quins són els factors de la progressiva desmobilització. Entenc, així mateix, que cada una de les causes s’han de veure des d’una perspectiva transversal, complementària, històrica i dinàmica, en tant que travessen un ampli ventall de persones i projectes relacionats entre si en un temps i llegat determinats de formes i intensitats molt diverses.

  • Falta d’estratègia a llarg termini i el problema dels objectius recuperables. Bona part dels moviments sorgits al voltant del 15M s’activaren entorn de proclames reformistes. Ja fos oposar-se a desnonaments o a privatitzacions els objectius no anaven més enllà de derogar, canviar o introduir una llei. Cas paradigmàtic és el de la vaga de docents. Uns dels moviments més massius de la història de les illes quedà en un no res un pic derogat el TIL. Pot ser guanyàrem auto-estima però perdérem l’oportunitat d’articular una educació alternativa. Clar que cal tenir objectius assumibles i a curt termini, però si aquests no van acompanyats d’una perspectiva transformadora, uns mètodes rupturistes i en uns termes d’apoderament de la societat, totes les nostres aspiracions seran fàcilment cooptades i administrades per l’Estat, deixant a zero el combustible revolucionari. Les reformes poden ser fites però mai haurien de ser horitzó.

  • La visió integral i interseccional. Relacionat amb el punt anterior, la immensa majoria de «lluites» del moment s’han format donant-se les esquenes les unes a les altres. De manera més o manco conscient predomina la ideologia NIMBY (not in my backyard) i pocs moviments contemplen la problemàtica en el seu conjunt entenent els diversos fronts com a indissociables a l’hora d’entaular una oposició concreta. Per exemple, si analitzam la problemàtica de l’habitatge veurem que està travessada per moltes qüestions més complexes que l’impagament de la hipoteca. L’especulació immobiliària, la gentrificació, el lloguer turístic, els baixos sous, les situacions d’exclusió per violència masclista o discriminació racial, la pobresa energètica… Moltes d’aquestes circumstàncies tendeixen a confluir més del que ens pensam. Lamentablement, la tendència dominant és la d’identificar les parts sense el tot i la de posar traves a potencials aliances entre afectades pels mateixos conflictes que, de ben segur, tenen necessitats comunes.

  • Desconnexió, desmemòria i purisme. El 15M va suposar la politització de molta gent. Aquest fet, a priori positiu, ha tingut també una doble vessant negativa. D’una banda, les nouvingudes al pantanós terreny dels moviments socials no s’han preocupat gaire de conèixer la tradició de lluita anterior. De l’altra, els moviments històricament organitzats (especialment llibertaris i independentistes) no s’han esforçat en transmetre el seu bagatge, sinó ha estat des de la desconfiança i la superioritat moral. De la mateixa manera, el mal costum d’aquests darrers de no participar en espais heterogenis ni depassar les files de la pròpia organització ha fet que no es generin espais inclusius on es topin les inquietuds d’antigues i novelles lluitadores. En conseqüència moltes propostes radicals i madurades ni han sortit a debat ni tampoc s’han vist enriquides. Llevat de comptades excepcions, tant la ignorància d’uns com la supèrbia d’altres ha propiciat una desconnexió espai-temporal que no ha permès que la dialèctica dels moviments socials superés contradiccions i ajuntés generacions. Parafrasejant un company: haurem d’aprimar uns quants quilos d’ideologia i engreixar-los d’humilitat. Edita l’estat

  • Institucionalització i «nova política»1. El punt calent de tot plegat i que demanda de més reflexió és el relatiu a la relació entre els moviments socials i els partits polítics. Ja sigui des de la crida a la normalitat o des de l’eufòria de prendre el poder, els cants de sirena de les institucions són una constant en les lluites contemporànies. En el cicle que ens ocupa, és innegable que l’aparició de les candidatures municipalistes o del fenomen Podemos han jugat un paper determinant en anestesiar la protesta. Encara que es vulgui tenir un peu a fora i un a dins, si s’ha buidat al carrer ha estat entre d’altres coses gràcies a omplir les urnes. Els «ajuntaments del canvi» han quedat en un canvi de seients i la «nova política» s’assembla molt a la vella quan fa el llit al capital o reprimeix la dissidència. L’aposta institucional ha demostrat tenir tantes o més limitacions que la lluita de base amb la diferència que la segona conserva allò inexpugnable: l’autonomia. Les victòries, anecdòtiques, que s’hagin pogut aconseguir des dels despatxos, són a costa d’apagar els focs al carrer. Pot ser no ens férem la pregunta adequada: volem ser el cavall de Troia o volem cremar Troia?

  • Si fos fàcil no li dirien lluita. Un motiu gens menyspreable en tot període d’agitació social és el cansament. La frustració derivada de no palpar resultats immediats, de veure expectatives insatisfetes, de caure en la rutina activista o de la repressió que colpeja, és un sentiment tan natural com predictible. Si a més a més hi afegim la manca de costum i cultura militant, el substrat de classe mitjà conformista, l’efecte moda passatgera del 15M i la profunda mentalitat delegacionista ens pot fer més fàcil d’entendre la ulterior desbandada. Tot plegat fa pensar que molt del compromís mostrat destil·lava més egoisme i insatisfacció personal que no pas esperit comunitari i convicció política.

En qualsevol cas, aquestes causes esgrimides necessitarien d’un article exclusiu cada una per tal de ser justos. No de bades aquesta és sols una lectura. En cap cas es tracta d’un teoria del tot, sols una contribució més amb cap aspiració de ser definitiva. Per a seguir enriquint el debat caldrà que cada una de nosaltres facem el procés de revisió, personal i col·lectiva, de com ha estat el nostre pas per aquesta sínia. Cada col·lectiu o individua tendrà les seves pròpies causes i sols els correspon a elles explicar-les. Des d’aquí faig una crida a què aquestes anàlisis surtin a la llum.

Què podem fer quan es calmen les aigües?2

No som els primers ni serem els darrers que es vegin en la tessitura de lluitar a contracorrent i amb la marea baixa. Prendre consciència de la situació, possiblement sigui la primera passa seguida de la comprensió que, contextos diferents impliquen lluites, tàctiques i graus d’implicació diferents. La necessitat d’enfocar la lluita com una carrera de fons i no com un esprint ens pot prevenir de moltes baixes, cremades i ensopegades. Això que es diu anem a poc a poc, perquè anem lluny més que una dita poètica és una estratègia política.

Malgrat que no sigui primavera, hi ha certs moviments que han aguantat l’embat o que fins i tot agafen embranzida. Els espais autogestionats, els feminismes o la lluita contra les nocivitats del turisme són bombones d’oxigen dins un medi antagonista pel demés força asmàtic. Haurem d’estar a l’aguait.

Per nosaltres, per les que han lluitat, lluiten i lluitaran. Sense l’auto-crítica no hi ha revolució.

1La qüestió mereix molta més profunditat que la que ofereix l’article. Recoman la lectura de les següents publicacions: Vot en negre, Una posició, Clau de volta. En clau de vot

2En una sèrie de llibrets titulats After the crest (Després de la cresta de l’ona) el col·lectiu Crimethinc intenta donar respostes a la pregunta que encapçala aquest apartat. Remeto a la seva lectura i commino que es reprodueixin els debats sobre aquesta qüestió que crec han de ser una prioritat.

COMPARTIR
Article següentHi haurà birra gratis

1 COMENTARI

  1. Otro factor que ha marcado el fin de ciclo son las relaciones personales. Si situamos el inicio entorno al 15M (e incluso un poco antes de esta fecha) se puede señalar que aquél momento se nutría del buen ambiente que surgía de un grupo de personas que decidieron compartir mucho tiempo juntas, esa actitud positiva era contagiosa y animaba a querer participar y dedicar más fuerzas a los proyectos colectivos. Cuando empezaron las rencillas personales poco a poco se fue apagando la llama. Si sentimos que no nos soportamos entre nosotras difícilmente podemos pensar en proyectos a largo plazo, sólo podemos esperar a la siguiente generación que llegue limpia sin rencores del pasado.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here