Podríem dir que la música és la manifestació artística més eficaç pel que fa a la creació d’una identitat i la seva comunicació. La música és llenguatge, és mite, és símbol, i al llarg de la història ha servit a la persona i a les comunitats en tant que eina per a l’expressió d’aquells ideals, conflictes i conviccions que ens predisposen en la nostra exposició al món. La música dóna resposta a la necessitat d’expressar grans qüestions (amor, espiritualitat, ideologia) d’una manera molt més convincent i activa que altres canals de comunicació. És per això que música i política han anat teixint una relació basada, sobretot, en els beneficis que la disciplina artística ha revertit en l’activitat política. No es pot negar que l’art precisa, també, de la política per esdevenir una activitat real i, per tant, es pot avisar certa reciprocitat. Tot i això, si hom repassa la dita relació se n’adonarà que les més de les vegades han estat la ideologia i l’activitat política les que han explotat les possibilitats de l’art en el seu favor. Quan xerr d’activitat política no només ho faig pensant en la tasca propagandística dels grans poders en la dominació dels pobles, sinó també en la manera en què les persones han donat resposta, precisament, als abusos de poder i a situacions insostenibles. L’art com a eina, com a expressió, esdevé útil (en el sentit més literal del terme) i cedeix part de la seva fita d’autorealització per posar-se al servei d’un propòsit. La música, com he dit al començament de l’article, és la manifestació artística que de millor manera satisfà la necessitat d’expressió per la particularitat dels seus signes i, a més, és capaç de generar comunió, tot això per diverses raons que mereixerien una reflexió a part.
L’art com a instrument, l’art com a canal, les seves manifestacions en tant que discursos polítics i socials. Per a molta gent la vida és política i, en conseqüència, l’art també; d’altres troben en l’activitat artística un reducte regit per unes regles pròpies alienes a qualsevol posicionament ideològic. És des d’aquesta darrera concepció que un es pot plantejar cert servilisme de la música en contexts d’activisme polític.
Quan un col·lectiu es decideix a preparar una jornada amb motiu d’algun esdeveniment o en certes dates marcades al calendari en vermell, una de les propostes més recurrents és la d’organitzar un concert de música. Les bandes que hagin de tocar solen ser concebudes com un reclam per a que vengui la gent, més quan es tracta d’una jornada pensada per a recol·lectar diners o generar algun tipus de suport a certa causa. En dos dels articles que vaig escriure per a 40putes ja vaig xerrar de la tendència a la inèrcia en molts plànols de l’activitat social relacionada amb la música; moltes vegades feim coses que no ens hem aturat a pensar per quina raó són com són. En aquesta línia de pensament, hom podria qüestionar-se per què els col·lectius, amb recurrència, preparen concerts de música. La resposta la podríem trobar en diversos arguments: la música entesa com a reclam, com hem dit abans; els concerts amb recaptació benèfica; actuacions per «amenitzar» la vetllada, és a dir, com a de teló de fons. Però també ens hauríem de fer la pregunta de per què es trien unes bandes i no unes altres: els grups que hi participaran elaboren un discurs relacionat amb la causa i la identitat política del col·lectiu; els grups que han d’actuar no presenten un discurs d’acord amb la causa però es comprometen amb ella; o també perquè «són amics meus i ho faran de franc», o perquè són joves, tenen ganes de donar-se a conèixer i tampoc els haurem de pagar.
Com bé diu un amic meu, l’artista té una responsabilitat respecte al món en què viu. La seva acció no és capritxosa (o no ho hauria de ser) sinó que sempre genera; no només expressa, construeix. En un disc, un poemari o un assaig, la realitat ha estat passada pel filtre de la responsabilitat artística per esdevenir una veritat nova. En definitiva, l’artista ha de pretendre, i que això no soni pretensiós, canviar el món. En tot això, una de les formes que tenim els músics de donar resposta a la dita responsabilitat és participant de projectes o esdeveniments en què es manifesta la lluita per algun ideal o causa.
Tots tenim present el típic concert solidari, un tipus de concert en què se sol concebre l’actuació en tant que generadora d’uns beneficis – a través d’entrades, consumició de menjar i beguda per part del públic assistent, la venda de camisetes, rifes… – que aniran destinats a la causa. Aquesta manera de procedir té molt de sentit, més quan algun dels grups participants gaudeix d’un reconeixement important, però què passa en els casos en què el concert no és el nucli generador al voltant del qual es vertebra un esdeveniment? Què és el que es dóna en el moment en el qual la música esdevé auxiliar, a manera de teló de fons que amenitza la jornada? En moltes ocasions, com a assistent a activitats d’aquest tipus organitzades pels col·lectius, em dóna la sensació que s’organitzen concerts sense un objectiu molt clar, «perquè és allò que se sol fer». A més, molt sovint els grups participants són els mateixos, i un no pot evitar demanar-se per què. Les bandes de música que han de tocar en una diada o en el marc d’una manifestació, ho fan perquè volen i perquè accepten (en el major dels casos) oferir el seu servei a manera de voluntariat, si no íntegrament, fent una rebaixa. La tònica és que el seu discurs artístic vagi en consonància amb el col·lectiu a qui es dóna suport, tot i que hi pot haver casos en què aquesta premissa no es doni. Un pot sentir com a seva la causa per la qual es lluita i oferir el seu patrimoni artístic de la mateixa manera que uns altres fan donacions econòmiques o posen a disposició el seu esforç en el muntatge de taules, a l’hora de cuinar, etc. Vagi per davant que qualsevol és lliure de participar de l’altruisme, però amb els músics es comença a avisar una problemàtica de la qual els col·lectius no haurien de ser partícips.
«per què pagues Estrella Damm i no al teu colega?»
Dur a terme un concert no és qualsevol cosa: triar el lloc, la tramitació de permisos quan escau, el lloguer i instal·lació d’un equip de so, comptar amb la participació d’una o més bandes o artistes, l’organització de la jornada (proves de so, adaptació dels horaris de les actuacions), les solucions econòmiques en el cas que es pagui als artistes. Posem-nos en una situació hipotètica: llogam un equip per 500€, aconseguim convèncer dos grups de música i un cantautor per participar de la nostra vetllada, però tenim la «mala sort» que al tècnic de so, que ve a fer la seva feina, li hem de pagar, posem, 150€; i una de les bandes, sí, ha accedit a baixar considerablement el seu caixet, però tot i això en demana 150 més. Total: 800€. La primera pregunta que trob que s’hauria de fer un col·lectiu és si, en moltes ocasions, no hi ha millor manera d’invertir 800€ que en un concert. No és una censura als concerts com a activitat econòmica i activa més o menys rendible allò que em propòs dur a terme, sinó tot el contrari: una valorització. Si n’organitzam un, que sigui de la manera més respectuosa amb l’art com a tal, i (aquí és on vaig sobretot) amb l’artista en tant que professional. Citaré en Gori Bujosa, amic meu i membre de diverses formacions de música pop: «per què pagues Estrella Damm i no al teu colega?». És aquesta una realitat que va molt més enllà d’allò que fan els col·lectius, una realitat que els mateixos músics hem ajudat a fer créixer fins a convertir-la en una convenció: el sou del músic és susceptible de ser regatejat o reconsiderat, així com la seva dignitat professional és en moltes ocasions és menyspreada. En molts àmbits és el músic que s’adapta al pressupost i les circumstàncies, mentre que ni se’ns passa pel cap negociar el preu de la cervesa o establir unes condicions a priori a l’establiment on les compram. Imaginau-vos, només per un moment, davant la persona que vos atén al supermercat: «Mira, que necessitam dues-centes cerveses i només tenim aquests diners, com ho veus si et pagam això?». Com he avisat, és un problema que ve d’un món que està molt enfora del que fan els col·lectius, d’un circuit regit per dinàmiques de mercat en què l’activitat artística és concebuda des de la seva explotació. No ens enganem, pocs promotors musicals (he dit pocs, no tots) miren pel bé de l’art; tenen un negoci i l’han de surar. Així, un costum que ve dels bars amb música en viu, de les sales de concerts, de les organitzacions dels festivals, un costum segons el qual s’explota l’artista en benefici del negoci, pot haver estat impregnant de forma indirecta i silenciosa la manera en què es procedeix en l’organització d’activitats musicals per part dels col·lectius. A més, quan un veu que la fórmula es repeteix molt sovint, que els grups que toquen semblen ser cada cop els mateixos, li ve al cap la necessitat d’una renovació que comporti creativitat en la tria d’alternatives per tal de recuperar l’eficàcia dels concerts com a esdeveniments actius.
La qüestió no és plantejar de zero una manera nova de concebre la música en les activitats que són iniciativa dels col·lectius; es tracta, més bé, d’anar canviant dinàmiques i automatismes, de ser una mica més creatius i de cuidar una mica millor el músic, que, al cap i a la fi, aspira a ser un professional d’allò que fa. Problematitzem la tria dels grups, no ens cenyim a decisions pragmàtiques i tradicionals, busquem propostes noves, aire fresc. No ens quedem en el típic «hi haurà birra gratis» per convèncer algú que ha de venir a tocar, i si n’hi ha que sigui quelcom més que dos tiquets per persona. Anem més enllà i oferim unes garanties a aquella gent que vendrà a interpretar el seu repertori: un equip de so i una sonorització dignes, concreció en els horaris de muntatge i prova, un pacte ferm en quant a la dotació econòmica en el cas que un grup hagi de cobrar. I reciprocitat. Si els grups cedeixen els seus canals de difusió a les xarxes socials com a altaveu per difondre l’activitat en la qual participaran, als col·lectius no els hauria de suposar un esforç emprar els seus mitjans per donar a conèixer l’artista a la comunitat.
Personalment, confio molt en l’artista de veres, aquell que es treballa a sí mateix i a la seva obra per tal de donar resposta a la responsabilitat de la qual he xerrat abans. I com només té cabuda, a priori, aquest tipus artista responsable en el marc d’acció dels col·lectius, confio també en que aquesta petita passa cap a la professionalització dels concerts no hauria de suposar en cap cas que els músics deixem de fer les coses de forma altruista i compromesa. Tot el contrari, potenciarà que participem d’una manera més activa.