Manifestació del 28J a Palma, amb més de 3000 persones, començà al Baluard | Ismael Velázquez

El 28J és el dia en què es commemora la nit de revolta que va significar l’inici del moviment Gay contemporani (Gay entès com el que ara coneixem com el col·lectiu de dissidències sexuals i de gènere). No podem oblidar que tot va començar a Stonewall Inn a Nova York, la nit del 28 de juny en què la policia va intentar clausurar el local i es trobà amb la revolta contra la diversofòbia. Van ser les transsexuals, les racialitzades, les marikes amb ploma, bolleres i treballadores sexuals les que van estar al capdavant de la resistència que va durar un grapat de dies. Per això, no podem oblidar que és a elles a qui els hi devem els referents d’empoderament que tenim avui. Tant és així, que va ser el 1977, vuit anys després de les revoltes de Stonewall, en que es va organitzar la primera manifestació antirrepressiva a Barcelona, per part del Front d’Alliberament Gay, amb l’objectiu de demanar la derogació de la Llei de Perillositat Social que establia que “ser o parèixer homosexual o transsexual era motiu suficient per a ser empresonat”.

El patriarcat i l’heterosexualitat es tracten com un règim polític hegemònic i no com una opció

A la terra on vivim ja no existeixen lleis que ens empresonin per la nostra identitat o orientació sexual; s’ha fet molta feina des de les institucions en contra de la discriminació però no s’ha atacat l’arrel del problema: el patriarcat i l’heterosexualitat es tracten com un règim polític hegemònic i no com una opció. Tot això va molt més enllà d’aprovar una llei. Existeix la diversitat perquè encara existeix la normativitat. Necessitam molt més. Encara és necessària molta formació en tots els àmbits (educació, legislació, sanitat, administració) i molt més important a la policia a la qual moltes vegades hem recorregut en cas d’emergència, i amb qui no hem trobat cap refugi, més aviat ens hem sentit qüestionades per la seva homofòbia, misogínia i transfòbia.

L’Orgull ens ofereix una oportunitat de visibilització, de trobada i de reconeixement. En arribar al punt d’inici de la manifestació, Es Baluard, se’m van omplir els ulls d’admiració en observar la participació massiva d’adolescents. Una de les coses que vaig reconèixer, o més ben dit, vaig confirmar és que en el moviment de la dissidència sexual i de gènere les grans aprenen moltíssim de les més joves. Les noves generacions ja no tenen por de mostrar-se, ni por de ser, ni por d’estimar-se, cada cop més visibles, més trash, més atrevides. Trenquen radicalment amb l’estaticitat de les etiquetes, del gènere i de la heteronorma.

Aquesta moguda de la destrucció de les etiquetes i la resistència a encorsetar-nos en el marc d’una actualitat en constant canvi, i que potencia el rebuig a l’encasellament, és des del meu punt de vista interessant però alhora un tant perillosa. Jo vaig passar per això, al principi en sortir de l’armari, quan encara no tenia molt clar qui era ni qui volia ser. Per això, em resistia a etiquetar-me, no volia posar-me cap límit encara, i creia que les etiquetes feien això: limitar l’imaginari identitari de les persones. Ara bé, són una arma de doble fulla. Això del “rebuig a les etiquetes” sent que ens individualitza. Hem de saber aprofitar el que ens permeten: la pertinença al grup i la seva visibilització; perquè volem entendre’ns en col·lectivitat.

Sentir els tocs de la batucada és un reclam però també dificulta que se sentin les nostres veus

Durant la manifestació no aturaven de sentir-se consignes, sobretot a la part de davant, on les batucades es sentien menys i els càntics arribaven més enfora. Per una banda m’encanta tenir una batucada que provoqui renou i bauxa, però em genera controvèrsia. Sentir els tocs de la batucada és un reclam però també dificulta que se sentin les nostres veus i moltes cercàvem estar enfora. Sortim al carrer per ésser escoltades, perquè es senti la nostra veu, a crits.

El que em fa més nosa a la manifestació són totes les pancartes, banderes i ventalls de cartró amb qualsevol imatge de perteneixença a un partit polític o sindicat. És lleig, oportunista, i una forma bruta de recaptació de vots i afiliats. El suport i la protecció del col·lectiu s’ha de demostrar als programes, durant les legislatures i amb accions. La manifestació és del i per al poble!

Des de ciutat no volem donar cabuda a empreses que colonitzen sistemàticament els nostres espais i que aprofiten per fer el seu propi “pinkwashing”. Enguany a Eivissa hi ha passat quelcom impermissible. M’ha fet fàstic veure a la web oficial de l’Orgull de l’illa veïna, veure com el Consell d’Eivissa junt amb l’Ajuntament d’Eivissa han promogut una marxa carnavalesca, classista, gaycèntrica i molt enfocada al turisme gay de classe alta. La pàgina està plena d’espònsors dels gayempresaris de l’illa que han fet dels diners i l’oci els objectius de la seva festa. Tots ells no haurien de tenir cabuda a l’Orgull. Són una amenaça directa a la defensa dels nostres drets.

L’organització institucionalitzada de referència convocà la manifestació (a més de les jornades formatives i propostes culturals durant els dies del voltant) amb la posterior entrega dels premis Siurell Rosa i Dimoni Rosa. Aquest acte sembla un fet per a vestir d’etiqueta, per a romandre expectants mentre parlen moltes personalitats, sovint per enaltir les institucions. L’esdeveniment fou presentat un cop més per la transformista Vivian Caoba, que va ser un referent i una de les personatges més transgressores del panorama espectacular mallorquí. Aquesta és l’estrella d’una generació que ja no és capdavantera a la lluita. Les joves ja no s’hi senten representades, i costa empatitzar amb un codi que va tenir el seu auge en una altra dècada.

Les joves, com a part més participativa del col·lectiu, volem molt més! És per això que moltes vàrem decidir moure’ns fins a Ses Voltes, on es projectava un documental dins el programa de L’Atlàntida Film Festival sobre la vida de Samantha Hudson, amb el posterior show de la cantant i també de Putochinomaricón. Dues artistes de gran pes per les seves lletres descarades, àcides i reivindicatives.

ens trobam un cop més davant la mercantilització dels nostres drets per part de capital privat

Jo també vaig optar per traslladar-me a la bauxa tot i que amb una certa sensació d’haver sucumbit a la participació d’un festival que va fer un cartell d’autèntic luxe en pro diversitat, de temàtica dissident sobretot el dia de l’Orgull, però que no es va preocupar de contemplar l’agenda d’activitats programades, coincidint projeccions a la mateixa hora que la manifestació oficial. Malgrat que la festa fos gratuïta, ens trobam un cop més davant la mercantilització dels nostres drets per part de capital privat. Però en aquest cas fou la invasió, per primera vegada dins l’àmbit de l’Orgull de Palma per part de l’empresa Filmin.

És dolorós que aquestes coses es segueixin permetent, perquè agraïm i volem festivals que ens visibilitzen a les grans pantalles, però no volem ser trepitjades per corporacions amb molts més recursos que una associació que rep petites subvencions. Mentre els nostres drets segueixin sent emprats en política com una moneda de canvi, com a eina de reclam turístic o estratègia publicitària; o mentre seguim essent la diversitat que sobreviu a una norma; nosaltres ens seguirem manifestant.

1 COMENTARI

Respon a Ari Cancel·lar la resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here