No fa ni un dia que som a Mallorca i ja estam de camí a casa de “la Yaya”. Hi anam a peu, acostumades a no tenir cotxe a la península, moure’ns així per dins Ciutat ens surt tot sol. No feim ni dues passes i ja ho comentam:
-Quants de cotxes, no?
Caminat, arribam sense pena ni glòria al carrer Aragó. A l’altura del Güell, enfilam Luca de Tena. Els primers records que conserv d’infantesa són precisament en un piset del núm. 5 de Luca de Tena, on vivien els meus padrins. Vinguts d’Algaida a Ciutat per fer “fortuna”, les seves particulars Amèriques, acabaren al barri, ben devora del Mercat. Amb els anys, tot i que el meu padrí feia de xofer de bussos per guiris, va provar sort muntant la papereria “Mesmo” al mateix carrer. Però això és una altra història. Bé, seguim?
Voltant Luca de Tena, deixant el mercat d’esquenes arribam a ca na Paqui. No és la meva padrina, però com si ho fos. Pujam a l’ascensor, i en ser al portal trobam -com sempre- la porta oberta, entram al rebedor i travessam un passadís llarguíssim, típic dels pisos antics de la zona. Na Paqui, davantal posat, ens espera a la cuina amb els braços oberts -literalment- i una rialla d’orella a orella. Aferrades i petons, amor en carn i ossos. Ens envia tot d’una a parar taula mentre acaba de fregir la darrera tongada de patates. Avui dinam de Tumbet, com els dies especials. Na Paqui va venir amb 23 anys des de la seva Granada estimada. Hi va tornant de tant en tant per estar amb la família, però no ho canviaria mai per sa Roqueta, o més ben dit, pel seu barri, el seu Mercat, la placeta on queda amb les amigues fins a les tantes els vespres en s’estiu. Fa el millor tumbet que he menjat mai -mama no t’enfadis- i també m’ha descobert que m’encanta el gaspatxo. Havent dinat, fent sobretaula, xerram dels seus orígens i ens amolla una de les seves grans frases: “A mí cuando me llaman forastera… ¿yo forastera? ¡yo soy más mallorquina que tu!, llevo toda mi vida en la isla, mucho antes de que nacieras.” Chapeu.
Tot i que na Paqui té tota la raó del món, tenc aquesta sensació. Que Pere Garau no és Palma, pels “autòctons”, pels dels vuit cognoms mallorquins i que no es cansen de repetir que està plena de “forasters”. Vos faig saber, que a na Paqui, rebentada de fer feina a una casa de senyorets mallorquins tota la vida, sense cotitzar ni un dia, la paraula forastera li genera vòmits, rabia, repulsió, se li canvia la cara. Pels que penseu que ja no s’empra aquest terme. Entr a can Facebook. Diumenge 24 de febrer. 2018. I au:
Fa temps que tenc tírria a tota aquesta genteta – segurament perquè jo mateix he estat així alguna vegada-, els que necessiten fer broma de les persones nouvingudes, mirar-les per sobre l’espatlla, per sentir-se més mallorquins.
Idò jo si, jo m’ho sent un poquet meu aquest bocí de Ciutat. Pere Garau, on vivien els meus padrins, on tenim el punt per recarregar amor a ca na Paqui, on viuen amistats de tota la vida, com en Bernat, i ara na Marina. On he passat els patis de l’institut, del Maura, amb gent que té família per tot el món i que m’ensenyaran que significa viure el racisme diàriament. Allà estic sent entre iguals.
Na Paqui podria corroborar que Pere Garau té una de les poques places vives que ens queden dins Ciutat, on les terrasses no so han engolit tot. Barri, que com tots, comença a tenir corc -pisos turístics- i de rebot, per mor del mateix mal als barris més cèntrics, ja no trobareu un pis per manco de 900 euros al mes. Malgrat tot, si passeu per allà quan cau el sol d’agost, la trobareu amb les seves amigues de tota la vida, vingudes d’arreu o nascudes aquí. Esquivant pilotes dels nins que el barri cria en col·lectivitat, al carrer, alertant-los dels perills dels cotxes, aixecant-los quan cauen i ploren o pegant-los una bona espolsada quan fan de les seves. “Nosaltres” però, abandonam aquests espais de resistència, deixam morir allò tan nostre, i ara ja poc habitual -almanco a Palma- com és fer vida als carrers, estar entre iguals, en definitiva fer vida en comú, perquè tanmateix només i viuen forasters i perquè sembla que ens fa cosa relacionar-nos amb la nostra pròpia classe social.
Perquè als moviments socials illencs no tenim gens de diversitat?
Fa dos estius, empenyia un carretó de la compra ple de garrafes d’aigua omplides a una font, direcció Ca Ses Mopis de Fleming, quan un company va dir-me: “el que ens cal, és baixar d’una vegada al fang. Fer vida als barris, conèixer la gent que hi viu, arribar a elles i no centrar-nos només amb les persones com nosaltres, blanquetes, de la terra, progres”. Sem va quedar gravat això, hi he pensat molt. Que feim des dels moviments socials als barris més vius de Ciutat? Perquè als moviments socials illencs no tenim gens de diversitat?
A Balears tenim la taxa d’abandonament escolar més alta de tot l’estat. Un 26,6% del total de joves deixa de forma permanent la seva formació. Si l’educació ho és tot aquí tenim un greu problema. Però no ens costa amollar un “està ple de forasters” (exemple suau, perquè podeu canviar foraster per qualsevol insult racista) a una barriada on viu un jovent sense sortides. Nosaltres no hi solem ser, no hi ha casals de barri, no hi ha biblioteques, no hi ha col·lectius polítics que serveixin de vàlvula d’escapament perquè materialitzin la seva rabia en canvi, res. Pocs camins queden. No són els únics motius d’aquestes xifres, però ben segur que hi té a veure. No obstant, no vull oblidar-me de la la bona gent de “Flipau amb Pere Garau”, indispensables.
Jo sóc el primer que no té cap recepta màgica, ni full de ruta a seguir. Però potser no és qüestió d’estratègia, sinó de vivència. De canviar els nostres escenaris quotidians per altres realitats menys nostrades, apropar-nos a altres identitats en les quals no ens sentim reconegudes, i construir relacions que acabin amb aquesta divisió ètnica de Ciutat i que eixamplin les nostres bases, sent conscients, que la classe obrera, també és masclista, racista, homòfoba, etc. no només és qüestió d’eixamplar marges sinó de transformar-los, no penseu que escric això per glorificar a cegues. Hem d’entendre que, estam més a prop d’aquesta gent, que de tots els mallorquins patriotes que s’han forrat especulant, fent d’hotelers, o emprant persones sense papers a les finques a 2 euros l’hora sense seguretat social. Records a en Pedro Pasqual i a nen Mateu oliver, dos exemples del que jo no entendré mai com patriotes. Les persones que habiten aquest barri, ja no només vénen d’Algaida com els meus padrins o de Granada com na Paqui, sinó d’arreu del món, sempre amb un mateix destí, servir de mà d’obra barata en aquest paradís postís, fent de cambreres de pis a hotels, servint cafè, arreglant jardins o altres treballs precaris que ara ja són gairebé un privilegi.
Una frase repetida aquests darrers mesos al principat: fer barri, després país. Un país, per favor, sense aquesta genteta i sobretot un país de barris vius i plens cultura popular, entesa com l’única cultura viva, muntant, que no pot ser institucionalitzada, lliure.
A mode d’epíleg:
Tot això, hem ronda pel cap des de fa molt, i ho he escrit de cor, per si serveix, per recordar-nos que hem de baixar al fang, embrutar-nos les mans, sortir dels nostres propis marges. Esper que quedi clar, l’oi que té na Paqui a la paraula “foraster”, que a Ciutat, a Mallorca, no és que haguem afegir altres cultures, sinó que ja les tenim, i ja no només “peninsulars”. Mallorca és també seva, i si quelcom tenim en comú amb aquestes altres identitats, és que compartim misèries. Que en aquests barris hi ha, segurament, més dignitat que entre els que no poden dormir perquè ja no neixen “Tomeus” o “Sebastianes”. Ens corr pressa replantejar que el paper que tenim nosaltres, en la integració -que les nouvingudes s’adaptin a la nostra realitat-. No basta tenir un paper passiu, ha de ser actiu, parlant doncs d’inclusió per crear així una realitat en comú. I pot ser, ens caldrà qüestionar un concepte que ens han fet acceptar, sense massa marge de maniobra, “mallorquina”, que vol dir ser mallorquina?
moltissimes felicitats. mai no ho hauria pogut explicar millor sense ser illenca I haver-hi viscut 20 anys devora Pere Garau.
Flipant! A mí m’agradaria poder fer mes barri, i com be dius necessitam biblioteca, casal i poder fer activitat junts.
Si ens deixasin es Metropolitan o es Chaplis… quant d’espai desaprofitat!
Chapeau!! Dónes veu a molta gent que pesam igual o parescut. Queda molta feina per fer.
Tu viuries a Pere Garau? Amb sa mà a n es cor… Completament d acord amb tot allò q dius. Els mallorquins són els especuladors. Però no tots! Sa majoria, t assegur q no. Venc de pagesos i classe obrera i no s han forrat a ca meva, perquè sempre han volgut fer ses coses com tocava. Els immigrants han vengut cercant una vida millor. Alguns fogint de morir i tot. Això no canvia el resultat de tot això…Per a res m sent a ca meva a una barriada on sa gent no m entén quan xerr la idioma d aquí…Són forasters…Per jo és foraster tot aquell q ve d fora i sí, se xapen s esquena per fer doblers, però no fan cap esforç per entendre sa idioma d sa terra que els ha acollit. Això els fa males persones? Idò tampoc. Però una cosa no treu s altra i és q m sent , Palma en general, aliena a jo. És complicat…Per cert, sa meva família política és immigrant. Tothom xerra es castellà manco jo a ses reunions. Ja m hi he acostumat… Però se m feia molt estrany de tot d una. I sí, són uns currants i t ho donen tot, són molt bona gent. Però com he dit, una cosa no treu l altra, i em fa mal a n es cor veure com els meus nebots, nascuts aquí, quasi no m entenen.
Segons el meu punt de vista en el teu article es confonen els conceptes. Ajudar a integrar? SÍ, rotundament. Considerar mallorquins a aquells que s’hi considerin sigui quina sigui la seva procedència? Un altre SÍ. Però no són tots aquells que es volen integrar o els que es consideren mallorquins, malgrat faci 30 anys que viuen a Mallorca. “Esto es Espanya” és una frase que tenc avorrida, i que consider la demostració directa de la incultura i el desconeixement dels que venen de fora (sigui d’on sigui) i no volen integrar-se. Però sobretot és la mostra de la falta de respecte i interés per la terra i la societat a la que han vingut a cercar-se la vida (així com ho feim els que tenim 8 cognoms mallorquins). No poder guanyar-se la vida en la teva pròpia terra ha de ser dur, però no demostrar interés ni respecte per la que t’acull no t’acosta més a ella, ans el contrari, t’allunya d’ambdues.