La diada de les Illes Balears, celebrada l’1 de març, és una festivitat de creació recent i que commemora l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia del 1983. L’1 de març és també el dia en què, el 1230, es va crear el regne de Mallorques, que incloïa totes les Balears tot i el seu nom. I, com ha anat reivindicant una minoria, també és el dia en què, el 1810, es va produir una revolta contra l’administració espanyola a l’illa de Menorca, especialment contra les restriccions en el seu comerç.
Així, aquesta diada representa diversos esdeveniments que han configurat, d’una manera o altra, la identitat social, política i econòmica de les illes. És una diada on entren en joc les complexes relacions identitàries entre les quatre illes i també entre l’arxipèlag i l’estat espanyol. Si la identitat en el marc geogràfic de l’illa ja és complexa, el sentiment de pertinença a un conjunt de realitats diferents i separades físicament per la mar i socialment per diferències culturals i històriques és difícil de gestionar. És evident que la festa no té l’arrelament històric ni els vincles emocionals que poden tenir les diades insulars; si comparam la recentment oficialitzada diada de Mallorca, el 31 de desembre, una de les festes més antigues d’Europa, amb la celebració del dia d’avui, la diferència és enorme. És cert, però, que no es tracta de fer una competició, ja que l’1 de març es va proposar com a diada totalment independent de les festes que es poguessin celebrar a cada illa.
És evident que la festa no té l’arrelament històric ni els vincles emocionals que poden tenir les diades insulars
El fet és que la diada de les Illes Balears, a més de celebrar l’arxipèlag, la seva cultura i la seva gent, cosa lloable, necessària i positiva, també treu a la llum la problemàtica de la identitat que podem anomenar “balear”. Al marge d’aquells que empren aquesta denominació per fer propaganda catalanòfoba, el sentiment identitari balear és, si més no, un concepte volàtil, cosa que demostra que hi ha hagut una certa voluntat externa de crear una comunitat al marge dels sentiments dels propis habitants de les illes. Cada illa té una cultura pròpia, unes arrels històriques i un caràcter propi que les individualitza, i no hem d’oblidar tampoc que els sentiments interinsulars no sempre han estat (ni són) precisament de germanor. Segons dades que publica el diari Ara Balears, només el 5% de la població se sent balear1. Potser per combatre això enguany el Consell ha decidit elaborar un vídeo que mostra parelles formades per persones d’illes diferents, i on es fomenta l’esperit de col·laboració, i d’unitat amb expressions com “som un equip” o “la mar no ens aïlla, ens uneix”. Aquest vídeo ha rebut crítiques pel fet de no presentar ningú d’ètnies no blanques, tot i que s’ha de reconèixer com a punt positiu que s’hi inclou una parella homosexual.
Potser per les declaracions de Gabriel Company sobre els seus “28 llinatges mallorquins” últimament s’ha encès encara més el debat sobre la identitat, sigui mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterera, sobre els “forasters”, els immigrants i el fet (sorprenent!) que un mallorquí és qui viu a Mallorca i decideix formar part de la societat mallorquina. La identitat balear és encara un altre territori: som Balears per proximitat, per germanor cultural, per lligams de comerç o immigració, per vincles familiars, però sobretot per raons administratives.
La identitat “balear”, més que un pacte social entre persones que comparteixen certs trets rellevants, és un fet polític i burocràtic que només es pot entendre en el context de l’estat d’autonomia.
La diada neix, com hem dit, a partir de l’Estatut d’Autonomia que converteix les Illes Balears en una Comunitat Autònoma dins l’estat espanyol. Per tant, la identitat “balear”, més que un pacte social entre persones que comparteixen certs trets rellevants, és un fet polític i burocràtic que només es pot entendre en el context de l’estat d’autonomia. Toni Gomila, en un article sobre la identitat balear publicat al dBalears, deia que “la identitat balear no existeix, és un acte administratiu que amaga una lleu emoció invisible”2.
No és fàcil encaixonar i definir una idea tan complexa i delicada com la identitat. Potser sí que existeix la identitat balear, en forma d’unió per reivindicar millores a l’Estat, potser com a proposta de comunitat que ha d’avançar cap a uns objectius comuns. Però el que també és cert és que el sentiment balear no té res a veure amb els que senten les persones de cada illa per separat, que és molt més intens i personal. La diada de les Balears neix de l’autonomisme i només té sentit dins aquest sistema organitzatiu. Això no vol dir que no hàgim de potenciar els lligams entre illes; ben al contrari, hem de cercar un model on no ens costi més car anar de Palma a Eivissa que de Palma a Frankfurt, on puguem prendre decisions sobre la nostra sobirania energètica i on puguem protegir la nostra terra d’explotacions antiecològiques. Però això, creim, no s’aconsegueix precisament amb diades en celebració d’una autonomia que se’ns queda petita i ens estreny.
