Són les 6:15 del dematí. S’aixeca, es fica dins la dutxa, surt ràpid, es vesteix i va cap a la cuina a berenar. Avui és dimarts, la qual cosa vol dir que surt de fer feina a les cinc i no a les tres. Espera que en Jaume se’n recordi que ha de dur la nina a piscina perquè la padrina avui no pot, toca metge amb el padrí. El cafè quasi que vessa però ho salva amb un moviment atlètic i amb un punt de contorsionisme admirable per no ser ni les 7. A les 7 comença tot, per això s’aixeca abans: berenars del nin i la nina, berenars del nin i la nina per l’escola, berenar pel seu marit que ja que hi és idò ho fa, les motxilles, les baralles matinals per la roba, les juguetes, el que sigui que sigui tendència aquell dimarts. El marit se n’ha d’anar que fa tard, recorda recollir na Martina, sí, sí, ho faré, que vagi bé me’n vaig que faré tard, molt bé passa bon dia, Martina acaba de berenar, Joan per favor deixa l’àlbum de cromos ara, després el mirarem, eh? Ha aconseguit que siguin les 8 i pugui començar la ruta de repartir les criatures: primer na Martina a escola, després en Joan a l’escoleta i després ella a vendre la seva força de treball –i temps que voldria dedicar a les seves criatures– per pagar els extres de l’escola i l’escoleta que cobreixin les hores que no pot dedicar a les seves criatures perquè ha de vendre la seva força de treball i temps… I mentre la roda del sistema capitalista gira, ella ja és dins el tren que l’ha de dur a la feina, a la maleïda feina que només li duu mal de caps però que ha de seguir fent perquè la roda pugui continuar girant. Dins el tren pensa que ha d’enviar un missatge a la seva germana per veure com ho han de fer el cap de setmana amb el dinar d’aniversari d’en Tomeu, l’altre germà, que en fa 50 i no saben com s’ho han fet que, oh sorpresa, els ha tocat a elles organitzar-ho, coordinar-ho i executar-ho tot. És a tres aturades del destí i ja rep la primera telefonada del cap que li demana on és l’informe del cas de la setmana passada sí aquell de la custòdia i li torna a explicar per tercera vegada on és l’informe –que continua al mateix lloc on li havia dit la primera i la segona vegada–, et queda molt per arribar o què així ens ho mirem junts perquè m’agradaria comentar-te un parell de coses, que sempre vol dir que farà correccions i esmenes que en realitat no ho són però ha de semblar que sí per demostrar que ell hi pot deixar la seva empremta tot i no tenir-ne ni idea perquè només apareix un pic per setmana. Les muntanyes de papers, informes, notes grogues enganxades al voltant de la pantalla de l’ordinador i la primera telefonada a l’oficina és el seu bon dia, acompanyat, tanta sort i de manera confortable, de les mirades còmplices de les companyes. Reunions, visites, coordinacions, dinar de qualsevol cosa a qualsevol racó de la sala habilitada per dinar, la muntanya de feina no ha minvat gaire malgrat l’esgotament i mira el rellotge i són quasi les 5 i vol dir que ha de començar a córrer per arribar a les sis i quart a recollir en Joan de ca l’altra padrina, anar a comprar, tornar cap a casa, esperar que na Martina i en Jaume ja hi siguin i hagin avançat feina i començar la marató de dutxes, una rentadora com a mínim, sopars i els anars a dormir, que depenent del dia poden esdevenir una autèntica travessia al desert amb veus que ressonen i diuen no tenc son, no vull anar a dormir, podem mirar una estona la tablet i després anam a dormir de veres? I de cop són les deu del vespre, acaba d’estendre la rentadora, ha d’escriure dos correus electrònics, li agradaria comentar el dia amb en Jaume i l’ànima no és als peus, és davall terra.
L’únic que vull que faceu és imaginar-vos què passaria si totes les (persones socialitzades com a) dones d’aquest relat desapareguessin
Aquest ha estat un relat molt simple, senzill i típic i tòpic (i fàcil, també), si voleu, del que podria ser el dia d’una (persona socialitzada com a) dona amb càrregues familiars (i bastants privilegis, tot sigui dit) avui en dia. L’únic que vull que faceu és imaginar-vos què passaria si totes les (persones socialitzades com a) dones d’aquest relat desapareguessin. I ara que us imaginàssiu per un moment, només una estona, què passaria si totes les del vostre voltant, un dia, només un, deixassin de fer tot el que fan. Que un dia deixassin de sostenir tot el que sostenen. Què? Què passaria? Que hi hauria enfonsaments a cada cantonada. Que s’aturaria tot. Però no basta apel·lar a la imaginació, no serveix ni quan treim a relluir dades simbòliques i no per això manco esfereïdores. Així que enguany, dia 8 de març, ens hem proposat aturar-ho tot. I potser cometrem errors, potser no sortirà tot com voldríem, potser alguna de les nostres barques pateix qualsevol mena d’atac, imprevist o menyspreu, però ho farem. I dia 9 de març, hagi passat el que hagi passat, seguirem disposades a aturar-ho tot, perquè si alguna cosa no estam disposades a sostenir és la rendició.