Torna-m’hi, torna-hi! Des que tenc consciència lingüística, record un col·lectiu molt -però que molt- enfadat amb la nostra llengua: manifestacions, comunicats, contactes malintencionats amb la premsa espanyola rància… Resulta que, per alguns metges i per part del personal sanitari -aquells que han estudiat “una de les carreres més difícils” i que ens sorprenen per la seva sorprenent capacitat memorística- és molt injust (i desproporcionat) el requisit de la llengua pròpia per treballar a les Illes Balears. “Ha de ser un mèrit”, diuen, com si es tractés d’una medalleta folklòrica en comptes d’una responsabilitat vers la societat i la satisfacció de millorar com a professional.
Que jo sàpiga, treballar al món sanitari balear no és una obligació, sinó una elecció personal elegida per molta gent, nascuda dintre i fora de les nostres fronteres naturals. Tampoc ho és treballar a la pública. Si ho fas, assumeixes les exigències de les institucions (per exemple, si jo vull fer un màster públic en Literatura Catalana, ja sé que hauré de tenir el nivell B2 d’anglès; jo… i tota la resta: és una qüestió d’equitat). Molta gent que no neix a l’arxipèlag, però que s’esforça per aprendre una llengua que els acull a la comunitat, no fan tant de rebombori. Coneixem, segur, l’exemple de mallorquins i mallorquines europeus, africans, llatins… que parlen, senten i estimen la llengua com el que és: la seva llengua, la llengua de la comunitat on parlen, senten i estimen. Emperò, una part del personal sanitari… aquests sí que són d’una altra pasta! Estan massa ocupats a mostrar la seva catalanofòbia que en posar IB3 o TV3 i agafar un llibre -facilet- en català…! De fet, és una qüestió de classe social: és classisme que només un col·lectiu es rebel·li contra un requisit social i lingüístic, mentre que la resta (docents, personal administratiu, de neteja, etc.) ho assumim com una part de la nostra formació i professionalització. Treballam a les Illes i, per tant, la nostra responsabilitat com a servidores de la cosa pública és formar-nos en relació al nostre context. El nostre context lingüístic és catalanoparlant i castellanoparlant… és lògic que coneguem ambdues, ¿o no?
A més, el Govern ha donat més facilitats que mai a aquest col·lectiu, però es veu que no han estat suficients: gaudiran d’un temps -dos anys- bastant prudencial per treure’s el B1 -sí, sí, B1… un nivell patètic si es compara amb altres col·lectius o amb la càrrega de formació que aquests professionals han superat-, no tindran l’obligació de parlar-la, sinó sols d’aprendre-la; i l’Administració disposarà un important nombre de cursos enfocats directament al personal sanitari. Déu-n’hi-do! Tant de bo hi hagués tantes facilitats per als nouvinguts o per altres comunitats essencials per a la supervivència de la llengua!
Com expressà recentment el doctor en Lingüística Nicolau Dols a les xarxes socials, “La UIB exigeix un B2 de coneixements d’anglès als futurs metges. Per a tractar el bestiar autòcton el Govern Balear troba que amb un B1 de català ja els basta”. Bromes a part, aquí hi ha una -de les constants- contradiccions d’aquest govern. Millor dir, una més de les infravaloracions. És ideal que els professionals de la medicina -com la resta de professionals- es formin en llengües: aquestes configuren el món del parlant i, en situacions doloroses i/o delicades, sabem que és millor trobar una aliança lingüística. I a sobre s’atreveixen a dir que les llengües no salven vides… com si la llengua no fos un fet inherent de la vida humana. És una qüestió de cures, i mai millor dit. De veres volem que les nostres padrines, els nostres nebots… hagin de fer un esforç extra quan emmalalteixin? És just? Sabem que no. Té el mateix dret a ser assistit un coma etílic en anglès que una grip en català. Però es veu que les grips són contagioses -com el català- i val més pair-les -i suar-les.
El requisit del B1 de català al personal sanitari conjuga dos drets: per una banda, el dret lingüístic de conèixer la llengua pròpia de la comunitat i, per l’altra, una assistència sanitària de qualitat. Però Armengol ha decidit que cedir a la pressió d’un lobby que -en realitat, vistes les imatges, són els mateixos de sempre: poques metgesses, pocs infermers… molt de Círculo Balear, Cs i Fundació Jaume III. Poca bata, molta corbata i molt poca vergonya, com deia la Gossa Sorda.
