Sóc de les que obren l’agenda el diumenge i ocupen tots els espais possibles amb plans, amigues, família o reunions de tots tipus per a la pròxima setmana.
La meva agenda representa l’horror vacui, necessit omplir tots els buits perquè, si no, tenc la sensació de que no “faig res”.
Però hi ha un dia que passa, aquell dia que de cop no hi ha reunions i totes les teves amigues i amors tenen plans, aquell dia és quan me trob amb jo.
El que en un principi semblava haver-me quedat sense plans ni companyia passa a ser un planazo. El pla és infinit i la companyia sóc jo mateixa! Me’n record de tot allò que m’agradava fer i tenc pendent, de com de molt m’agrada mirar sèries i fer-me brous. Endreçar a la meva manera l’armari, com m’encanta començar i acabar un còmic. Record de cop, que m’agrada investigar, llegir, escriure i fins i tot dibuixar i fer puzles, jo que mai dibuix ni faig puzles.
Però això dura ben poc. El sendemà torna a envair-me el tsunami productiu-capitalista i torn a petar l’agenda de coses importants (i d’altres no tan importants), evitant al màxim no tenir res a fer.
I sabeu què? Que quan estic amb jo el temps passa volant. M’ho pas genial, tenc mil coses per fer i puc decidir en quin ordre fer-les i si les faig o no. Sóc calma i plaer.
Però passa una cosa curiosa, aquella que passa també quan finalitza un sopar d’amigues: que t’acomiades dient que ens hem de veure més sovint, que s’ha de repetir aviat. I torna a passar molt de temps fins que tornau a sopar juntes.
Així que me propòs, com a dona d’agenda que sóc, no deixar-me per quan no tenc plans, sinó ser un pla, ser un pla-nas-so.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a Aguait, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
