He recorregut molts cossos, però avui (i des de fa estona) m’he aturat al teu.
I el mir com si el ves per primera vegada.
I m’entra la curiositat
i el desig
i aquells nirvis del primer dia
però aquesta vegada la vergonya no s’hi presenta.
I de veres, que allò que deim formigueig, que deu ser la sang bullint o recorrent el cos a tota o que joqueséquina reacció química deu fer, me va a mil, com si fos el primer dia.
I te mir als ulls i hi confí, de cada dia més.
I torn a contar-te les pigues, i encara que te sé de memòria, sempre n’hi ha una que me sorprèn.
I te torn a demanar per mil·lèsima vegada si aquesta taca és un cop o una marca de naixement. Mai és un cop.
I els teus cabells a vegades més curts i a vegades més s’hi endinsen els meus dits. I recorro el teu cos, anant d’un lloc a un altre sense seguir cap patró, del cap als peus dels peus als braços dels braços a les anques de les anques a les mans de les mans als llavis. Aquets llavis capaços de matar-me i donar-me vida al mateix temps.
A vegades no sé que prefereixo, si els llavis o les mans. Tampoc he d’elegir, ho podem tenir tot. Ho podem inventar tot, de nou, com les primeres vegades. Així, en plural. Perquè sempre hi ha una piga que me sorprèn, o una cana nova o una besada que me desperta amb gust d’un nou “bon dia”.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a Aguait, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
