Mirada electoral des de la desraó: queixes i propostes amb raó (i cor)

Hay locuras que hicieron el día,

hay locuras que están por venir.

(Silvio Rodríguez – Locuras)

Probablement has llegit ja uns quants articles aquestes setmanes que tenen a veure amb la convocatòria electoral. Potser no molts s’han centrat en aspectes com la recuperació del dret al vot per a moltes persones amb discapacitat que havien estat incapacitades jurídicament; la recuperació del mateix dret per a les persones ingressades en unitats d’atenció psiquiàtrica; o les reivindicacions que moviments activistes des de l’experiència en primera persona en salut mental reclamen a les Administracions i partits polítics. Precisament sobre aquests tres elements intenta aprofundir aquest article.

Un canvi urgent… que es va fer esperar més de 10 anys

El 3 de maig de 2008 va entrar en vigor la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD) que s’havia aprovat a l’Assemblea de Nacions Unides el 13 de desembre de 2006. Espanya la va signar i ratificà l’any 2007, i la Convenció preveia entrar en vigor en aconseguir els vint països signants (per aquest motiu la data oficial que consta fos la del 3 de maig del 2008). Actualment més de 175 països l’han ratificat.

No obstant això, malgrat formar part per tant del nostre ordenament legal, la Convenció s’incompleix pràcticament cada dia en tot el territori estatal. Un d’aquests incompliments flagrants era el de les moltes persones que tenien restringit el dret a exercir el sufragi arran d’haver sofert incapacitacions jurídiques precisament pel que fa a la seva discapacitat. Les persones més afectades per aquestes incapacitacions jurídiques eren les que tenien discapacitat intel·lectual o aquelles la discapacitat de les quals tenia relació amb els seus problemes de salut mental -per als qui ve usant-se el terme “discapacitat psicosocial”; encara que amb freqüència a tots dos tipus ens engloben en “discapacitat psíquica” com a categorització-.

Pocs partits han complert amb la demanda d’adaptar els seus programes electorals al model de Lectura Fàcil perquè siguin accessibles

El 2011 Espanya va actualitzar la seva normativa jurídica per a adaptar-la incloent en ella els canvis que havien d’entrar en vigor en haver ratificat la Convenció. Això va donar com a resultat la Llei 26/2011, d’1 d’agost, d’adaptació normativa a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, en la qual no obstant això continuava havent-hi absències clamoroses, l’exclusió del sufragi entre altres. En algunes d’elles la mateixa norma es donava un any més de termini per a solucionar-les, per exemple les que tenien a veure amb la capacitat jurídica i les incapacitacions. Però no és fins set anys després, desembre de 2018, que el BOE recull la modificació de la LOREG (Llei orgànica del Règim Electoral General promulgada en 1985) per a “garantir el dret de sufragi de totes les persones amb discapacitat”.

Després de l’amalgama de dates i noms de lleis, alguna cosa queda clar: els problemes de molts col·lectius vulnerables, pel que sigui -sabem per què és-, no interessen a massa persones. Les urgències que des d’aquests col·lectius puguem reclamar, tan urgents no són en l’àmbit parlamentari. Aquesta és una de les coses que ens recorda que només una part de la política és la que es fa en el Parlament, i que molta, molta de l’altra política necessària, es fa als carrers, i la fem totes, tu i jo incloses, cada dia.

Garanties… suficients?

Aquesta serà doncs, la primera convocatòria electoral per a la qual les persones incapacitades jurídicament estan també cridades a votar. Així i tot, les garanties es preveuen encara insuficients. Per exemple, al llarg de març encara vèiem en mitjans de comunicació com la Junta Electoral anava i venia en les seves decisions (reflectint-se així al BOE), comunicant primer com els membres de la Mesa Electoral podrien prendre nota dels DNI de les persones amb discapacitat si es pensava que no havien votat “conscient, lliure i voluntàriament”, encara que no podrien impedir que dipositessin el vot a les urnes. Després de les protestes de diverses organitzacions, van eliminar l’esment que això es pogués fer específicament amb les persones amb discapacitat, i queda obert a qualsevol ciutadà o ciutadana de qui es pensi que el vot no ha complert aquest criteri de consciència, llibertat i voluntarietat (i en teoria, això no podrà impedir el dipòsit del vot juntament amb la resta).

Entitats associatives del sector de la discapacitat intel·lectual recorden també que, per a garantir l’accessibilitat, els programes electorals han d’adaptar-se al model de Lectura Fàcil que afavoreix la comprensió dels mateixos (i no només a les persones amb discapacitat intel·lectual, també unes altres amb dèficits cognitius i dificultats de comprensió que poden donar-se per moltes raons, així com a persones que estan aprenent l’idioma o a llegir d’adultes, als qui podem tenir dificultat per a concentrar-nos en la lectura…). Fins ara pocs partits estan atenent aquesta demanda, de la mateixa manera que en general a la societat trobem encara pocs continguts informatius o culturals adaptats -Pikara Magazine va iniciar el 2018 un primer esforç en aquest sentit adaptant alguns dels seus articles i reunint-los en un monogràfic en paper-. Plena Inclusión, una de les organitzacions més grans del sector, ha impulsat la campanya Mi Voto Cuenta (amb la web Mivotocuenta.es com a referència virtual) per a impulsar que les persones amb discapacitat intel·lectual puguin fer efectiu el seu dret al vot.

Incapacitacions i exclusió del vot: més enllà de la discapacitat intel·lectual

Encara que molts dels titulars sobre haver recuperat el vot amb aquesta reforma legal l’obvien, el canvi no només afectava persones amb discapacitat intel·lectual. Hi ha nombroses incapacitacions jurídiques que no es fan al·legant aquest motiu, sinó els diagnòstics psiquiàtrics amb els quals moltes convivim, en els quals alguns familiars i jutges han vist motius suficients per a assignar un tutor extern a la persona diagnosticada sota la creença que no és capaç de prendre bones decisions sobre i/o per si mateixa i això podria ser una manera de “protegir-la”. Potser en un altre moment i en un altre text podem parlar sobre les conseqüències que això té, a vegades terribles com les esterilitzacions forçoses de les quals podíem llegir a la mateixa Pikara fa unes setmanes. Menys dramàtic però preocupant també, té conseqüències negatives en l’autoestima i en la falta d’autonomia a conseqüència de la pròpia incapacitació (i no només com a origen de la mateixa). Que necessari és impulsar figures de suport des de l’assistència personal i eines com la planificació anticipada de decisions, perquè una societat que opta per deixar sense capacitat de decisió i acció a alguns dels seus integrants en comptes d’emprar tot el que estigui al seu abast per a afavorir la nostra autonomia amb els suports que cadascuna puguem precisar… no és la societat en la qual tantes creiem i que ens esforcem a construir.

La modificació de la llei també recull un altre canvi que afecta la recuperació del vot de “els internats en un hospital psiquiàtric amb autorització judicial, durant el període que duri el seu internament”, l’altre criteri d’exclusió que ha estat eliminat amb la reforma. Això, alhora que torna a fer-nos qüestionar les garanties encara probablement insuficients, obre una porta prometedora en la recuperació de drets arrabassats a les persones psiquiatritzades, que va més enllà del propi recuperar el dret al vot. Amb l’eliminació d’aquest criteri d’exclusió, podem dir que totes les persones psiquiatritzades que estiguin ingressades en unitats de psiquiatria, sigui com sigui el tipus d’unitat (d’hospitalització breu, de mitjana o llarga estada, residència…), i estiguin allà de manera forçosa o no, haurien de poder exercir el dret al sufragi si així ho desitgen el pròxim 28 d’abril i en següents convocatòries electorals.

S’ha informat el personal de les unitats psiquiàtriques que els pacients que sol·licitin anar a votar estan avalats per la llei per a fer-ho? S’han previst els mitjans i els recursos necessaris per a això?

Es respectarà això? S’ha informat a tot el personal de les unitats que tots els pacients que sol·licitin acostar-se aquest dia al seu col·legi electoral estarien avalats per la llei per a fer-ho? S’han previst els mitjans i els recursos necessaris per a això? Ja us avanço que la resposta és negativa, perquè la pràctica quotidiana és que en moltes unitats d’hospitalització breu de psiquiatria, quan l’ingrés psiquiàtric és forçós i judicialitzat, a la persona se li anul·len directament els permisos de sortida amb acompanyant que sí que tenen els seus companys i companyes pacients l’ingrés de les quals sigui formalment voluntari. Però encara que en aquesta ocasió encara no vegem complerta la llei i de nou tantes i punts es quedin o ens quedem sense poder votar el 28 d’abril, per estar tancats en institucions psiquiàtriques, la porta estarà oberta i tant de bo que les reclamacions posteriors per haver incomplit una llei orgànica inundin les bústies de l’Administració (i els jutjats si arribés el cas).

Avançant-se a aquestes mancances, hi ha diversos organismes que ja han previst formes de registrar possibles problemes a l’hora que el canvi legal no es faci efectiu permetent que amb discapacitat o sense ella, incapacitades jurídicament o no, ingressades en institucions o fora d’aquestes, puguem votar si així ho desitgem. Des de Plena Inclusión ofereixen un espai on emplenar un qüestionari compartint la teva vivència o exposar la teva denúncia; el programa d’RTVE “El meu gram de bogeria” convida a escriure a migramodelocura@rtve.es per a denunciar públicament qualsevol obstacle que puguin posar-nos per a exercir el nostre dret abans, durant o després del procés de votació, i hi ha pàgines web (institucionals com la de l’Oficina d’Atenció a la Discapacitat o dependents d’organitzacions del tercer sector com la de Convenciondiscapacidad.es) que mantenen un apartat permanent per a recollir possibles queixes i denúncies sobre vulneracions dels drets recollits en la Convenció i discriminacions associades a la discapacitat.

Propostes des de l’activisme boig

Per a acabar volia compartir part de les propostes que des de l’activisme boig s’estan fent de manera habitual als poders públics i les administracions, i que aquestes setmanes alguns col·lectius han intensificat amb la proximitat de les eleccions. És el cas de Orgullo Loco Madrid, que en el seu web recull aquest mes cinc principals i àmplies reivindicacions del col·lectiu, entre elles, l’aprovació de la Llei de Drets en l’Àmbit de la Salut Mental presentada pel grup parlamentari d’Unidos Podemos – En Comù Podem – En Marea, que va comptar amb col·lectius en primera persona en la seva elaboració i que, amb la dissolució de les Cambres, s’ha donat per caducada i deixada sense tramitar.

Aquesta proposta de Llei recollia moltes de les reivindicacions de l’activisme boig referents a la vulneració quotidiana de drets que vivim en l’àmbit psiquiàtric. Entre elles, prohibir la contenció mecànica, els internaments forçosos, teràpies invasives que a més habitualment s’empren sense el consentiment dels seus destinataris o aconseguit aquest sota coacció com l’electroxoc -teràpia electroconvulsiva o TEC- o mesures com les esterilitzacions forçoses o els avortaments coercitius.

També rescatava altres reclamacions com la inclusió d’una perspectiva de gènere transversal i interseccional i garantir l’accés de qualsevol dona amb diagnòstic psiquiàtric als serveis especialitzats d’atenció a les víctimes de gènere (dels quals ara som sovint excloses per raó de la nostra etiqueta diagnòstica); el dret a utilitzar la Planificació Anticipada de Decisions Compartides que esmentàvem abans; el dret al fet que la nostra decisió de retirada o reducció de medicació psiquiàtrica sigui respectada i acompanyada per professionals de salut mental; la protecció especial de la infància davant possibles tractaments involuntaris o coercitius, reclusió, aïllament o contencions mecàniques, així com davant la medicalització, estigmatització i l’assumpció de la identitat de malalt o malalta sobre la base d’un diagnòstic; la creació a escala autonòmica de la figura del Defensor del Pacient amb problemes de salut mental…

A la Comunitat de Madrid, ja fa dos anys quan es va plantejar un debat de cara al nou Pla de Salut Mental regional, col·lectius en primera persona -en aquell moment, en l’àmbit regional de Madrid només existia Flipas GAM- van plantejar les seves pròpies mesures i reivindicacions per a ser incloses al Pla (en un document que va recollir 37 propostes concretes). Avui, amb el Pla Regional ja en marxa, moltes d’aquestes propostes desoïdes segueixen presents en les reivindicacions de l’activisme boig. Per exemple, la necessitat de restringir les visites de comercials farmacèutics a les consultes de la sanitat pública i de fomentar una formació contínua al marge de la indústria farmacèutica i els seus interessos; la creació d’unitats d’ingrés seguint models diferents ja existents a altres països, com les unitats lliures de medicació, unitats d’ingrés de portes obertes o unitats mare-bebè per a situacions de crisis de salut mental després del naixement; la participació dels usuaris i usuàries en la formació i capacitació dels professionals de salut mental, en les campanyes antiestigma i en el mateix disseny i avaluació de les accions i plans estratègics en salut mental…

Per donar una última referència de propostes que des del moviment en primera persona es fan i que podrien anotar-se els qui en les pròximes setmanes i mesos assumeixin responsabilitats de govern, és molt interessant el treball conjunt que van fer ActivaMent i Herba-sana (entitats de Catalunya i Astúries respectivament) quan van acudir davant el Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, organisme que vigila el compliment de la Convenció, per a donar compte de les vulneracions dels drets que continuen avui dia. El complet informe que van presentar recollia, a més de nombrosos exemples de com es continuen vulnerant els drets llistats en articles de la Convenció, una bateria de propostes que esperaven que el Comitè instés a posar en marxa al Govern espanyol.

Tanco l’article amb tres idees finals. En primer lloc, un recordatori: si vols exercir el teu dret al vot i ets una persona amb problemes de salut mental o amb discapacitat intel·lectual, la llei avui per fi permet que puguis votar segons els teus propis desitjos, independentment que algú tingui la teva tutela, t’hagin fet passar per un procés d’incapacitació judicial o estiguis en situació d’ingrés involuntari en qualsevol institució psiquiàtrica. És el teu dret i si te l’arrabassen, podràs denunciar-lo.

Segon: ara que les persones psiquiatritzades estem donant a conèixer les nostres reivindicacions en cada vegada més espais i que aquesta veu ja no pot silenciar-se, cap governant ni polític que continuï ignorant el que reclamem podrà dir que governa per a nosaltres ni que ens té en compte. El lema de “res per a nosaltres sense nosaltres” és ja un clam en salut mental i no pot obviar-se.

I tercer… després d’aquest diumenge, després de cada convocatòria electoral (en la qual per descomptat animaria a participar si és la vostra opció, amb coneixement de causa i en l’exercici lliure i informat del dret al vot), tocarà continuar fent política en molts llocs, dins però també (i personalment penso que sobretot) fora del Parlament. Perquè necessitarem continuar creant xarxes de suport mutu als barris, fent d’altaveu d’aquestes veus que gairebé mai sentim, defensant a la veïna que no vol ser desnonada i al company al qual en l’ingrés forçós en psiquiatria li tornen a negar l’advocat al qual té dret. No ens oblidem d’aquesta POLÍTICA quotidiana que també hauríem d’escriure en majúscules, negreta i subratllada.