Terror i repressió en temps de precarietats extremes: L’estat espanyol i l’escenificació del terrorisme 

Necessitem la vostra llibertat per seguir fent
coses difícils junts.
Com ara buscar el cos perdut
del nostre poble.

Joseba Sarrionandia

14 de l’11 del 2016. 07.30 h. Comença l’operació policial Ausiki (mossegada, en euskera). El poble d’Altsasu, municipi d’uns 7.000 habitants situat a les valls de la comarca de Sakana, desperta atònit davant el desplegament massiu de cossos de seguretat estatals d’operacions especials. Reporters i periodistes acompanyen el Grup d’Acció Ràpida (antic Grupo Antiterrorista Rural) de la Guàrdia Civil —explícitament armats i camuflats amb passamuntanyes— i , a primera hora del matí, Altsasu esdevé plató televisiu. La policia espanyola també grava l’actuació i la difon a les xarxes socials i a agències de comunicació estatals i interestatals. El gran desplegament, que inclou talls de carreteres i controls amb automòbils blindats a rotondes i punts estratègics a un perímetre de més de 20 quilòmetres d’Altsasu, acaba amb la detenció de 7 veïnats i 2 veïnades (9) d’entre 18 i 32 anys (i un menor d’edat). Se’ls acusa de delictes de terrorisme i la guàrdia civil els trasllada immediatament a Madrid. Poques hores després, la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela decreta presó incondicional sense fiança sota règim preventiu d’internament terrorista per a 7 dels detinguts a l’espera de judici.

Les detencions, l’escenari i el guió de l’operació responen a la baralla que es produí un mes abans davant les portes d’un bar del poble, la matinada del 15 d’octubre, que involucrà dos guàrdies civils fora de servei, les seves parelles i una desena de joves altsasuarres. Aquella nit de fira major, la policia foral navarresa va fer dues detencions. L’endemà, als jutjats d’Iruña, la magistrada d’instrucció n. 3 imputà un delicte de lesions i un altre d’atemptat contra l’autoritat a dos veïns del poble però, a l’espera de judici, els deixà en llibertat. Fins aquests moments, la policia autonòmica de Navarra dirigia una investigació penal en què els imputats es declararen oberts a col·laborar. És més, una setmana després la resta de veïns i de veïnes involucrats en la brega de bar que apareixien a l’atestat com a identificats però que la policia no havia detingut, anaren als jutjats i signaren un document en què expressaven la voluntat de col·laborar per esclarir el més aviat possible uns fets que l’esfera mediàtica ja havia batejat com a Cas Altsasu. Sí, hi havia noticia. Sonaven campanes que la Guàrdia Civil tenia intenció de prendre les regnes de la investigació paral·lelament a les perquisicions de la policia foral perquè hi veia motivacions d’odi… es comentava que COVITE (Colectivo de Víctimas del Terrorismo del País Vasco) havia interposat denúncia… Una nova escalada terrorista al País Basc, potser?

Tot i els titulars cridaners i les columnes apocalíptiques dels mitjans de tirada estatal, amb referències a la brega com ataque brutal, agresión de grupo organizado, paliza orquestrada, proterras, hostimagimento continuado de las fuerzas de seguridad, sigue habiendo mucho miedo, control de ETA y el imperialismo vasco, etcètera, la realitat del conflicte polític basc del moment anava en una altra direcció. Un any abans, el 2017, ETA havia entregat les armes a la policia francesa per mitjà de la societat civil (Artesanos de la paz), un procés supervisat per comissionats per la pau i observadors internacionals. L’any 2018 s’havia dissolt com a organització, quan ja feia més de set anys que havia decretat l’alto al foc permanent (10/01/2011), fet que igualment no permeté endegar un procés de pau institucional i bilateral amb les institucions de Madrid i de París per mor del desinterès d’aquests estats a negociar amb una organització terrorista (tot i que França sí que es mostrà predisposada a acostar els presos polítics a Euskal Herria).

Amb tot, la societat civil feia anys que havia començat un procés de pau i de reparació de la memòria que avui encara dura. Iniciatives d’abast internacional com el Grup Internacional de Contacte (amb la col·laboració d’experts com Kofi Annan, Gerry Adams, etc.), l’organització de partits i sindicats Bake Bidea o la formació del Foro Social Permanente Por la Paz (Foro Soziala), sempre en col·laboració amb les institucions basques, han capitalitzat el treball en pro de la convivència entorn de consensos amplis com el desarmament, la integració de presoners i refugiats, la garantia dels DDHH i la preservació de la memòria i de la veritat. Així doncs, ni els progressos pacifistes recents d’Euskal Herria ni la realitat de diàleg obert entre el govern navarrès d’Utxue Barkos (Geroa Bai) i diverses associacions de víctimes (tant d’una banda com de l’altra) no contextualitzaven un clima d’hostilitat emergent quan es produïren els fets d’Altsasu. A més a més, com expliquen Aitor Aguirrezabala i Aritz Intxusta a la investigació periodística El caso Altsasu (Txalaparta, 2018), tampoc hi ha dades empíriques (ni tan sols estadístiques quantitatives sovint emprades per criminalitzar la dissidència) que sostenguin interpretacions d’un repunt de la kale borroka a Nafarroa.

El camí cap a la pau i l’aprofundiment de diversos sectors de la societat basca en la reparació del conflicte polític no han suposat un problema perquè l’equació del terrorisme, o més ben dit, el discurs del terrorisme entri en escena

Però com vull mostrar a l’article, el camí cap a la pau i l’aprofundiment de diversos sectors de la societat basca en la reparació del conflicte polític no han suposat un problema perquè l’equació del terrorisme, o més ben dit, el discurs del terrorisme entri en escena. L’antropòleg basc Joseba Zulaika, qui ha estudiant en profunditat les representacions i les polítiques antiterroristes tant de l’estat espanyol com del govern federal des Estats Units (llegiu Terror and Taboo. The Follies, Fables and Faces of Terrorism, 1996, escrit conjuntament amb W. A. Douglass), desgrana com el terrorisme és sobretot un discurs propagandístic; això és, un producte retòric que genera representacions de dimensió mediàtica sobre la violència (política) i que responen als interessos i a les finalitats del poder polític que les engendra. Normalment, i en relació a l’atribució del monopoli de la coerció física que funda els estats, són els governs qui atien els discursos mediàtics entorn del terrorisme a partir de l’homogeneïtzació de violències molt diverses tot obviant el context, les causes i les conseqüències que han originat la conflictivitat política.

D’aquesta manera, qualsevol ús de la violència que no sigui practicada per institucions estatals cau sota la consideració de terrorisme, una categoria que defuig explicacions sociològiques i que s’autoexplica de manera deliberada a partir d’un odi irracional (psicòtic) i des de la bestialitat inhumana que cal eradicar a tot cost. Així, a través d’aquestes estratègies discursives propagandístiques, l’actuació del terrorista, com que se’l suposa mogut per motius inexplicables, queda políticament deslegitimada i moralment deshumanitzada. És l’altre, categoritzat com una amenaça salvatge situada més enllà de la humanitat (de l’estat, en realitat), totalment racialitzat com a portador d’una cultura essencialment maligne i amb una predisposició genètica cap a la violència. I que quedi clar que amb això no vull donar a entendre que no existeixen violències o que no hi ha organitzacions que es dirigeixen a provocar vertader terror social (entre les quals s’hi compten molt estats democràtics). Més aviat, el que m’interessa ressaltar és que totes les violències s’originen i es perpetuen en un context sociopolític determinat. Per tant, quan els estats difonen retòriques mediàtiques en què s’aïlla el conflicte armat de la situació política i s’assenyala com a mera intimidació terrorista, entren al terreny de la ficció i de la manipulació. Això permet que, per posar un exemple del context basc, diaris que fan bandera d’una suposada seriositat i de la contrastació periodística com El País (18/06/2017) siguin capaços d’afirmar que la violència és un tret essencial de la cultura basca, fruit d’un odi psicològic i irracional contra tot allò espanyol i que s’encarna en el rebuig a la guàrdia civil.

quan els estats difonen retòriques mediàtiques en què s’aïlla el conflicte armat de la situació política i s’assenyala com a mera intimidació terrorista, entren al terreny de la ficció i de la manipulació.

Una de les implicacions més problemàtiquès del discurs del terrorisme és que, a partir de la mediatització de tòpics i ficcions, crea un horitzó d’amenaça terrorífica, contingent i sostinguda (un context de waiting for… waiting, com en diria l’inventor del teatre de l’absurd, Samuel Beckett) que va molt més enllà del marc purament retòric i s’assenta als dominis de la manipulació política de l’audiència que conviu diàriament amb missatges d’aquest ordre quasi apocalíptic. Com tantes vegades hem vist a l’estat espanyol, l’eficàcia simbòlica de la representació de totes les violències polítiques sota el concepte de terrorisme acaba per materialitzar els discurs en pràctica i legitima la necessitat de posar en marxa tot un seguit de mesures jurídiques, socioeconòmiques i securitàries antiterroristes. Amb la transició de la dictadura franquista al règim de monarquia constitucional (enlloc no escriuré democràcia), la legislació contraterrorista espanyola que contempla el codi penal no s’ha relaxat gaire, ni tan sols amb l’alto al foc definitiu d’ETA l’any 2011. Contràriament, i amb el teló de fons del gihadisme, els darrers temps ha passat per un procés d’enduriment amb la reforma dels delictes de terrorisme de l’any 2015, així com l’entrada en vigor de la llei mordassa. David Kaye, relator especial sobre promoció i protecció del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, relata a El caso Altsasu que «tal y como está redactada, la Ley Antiterrorista podría criminalizar conductas que no constituirían terrorismo y podría resultar entre otros en restricciones desproporcionadas al ejercicio de la libertad de expresión ». I així és, tant avui com fa quaranta anys… basta que repasseu un a un els casos que recollí Santiago Sierra a l’exposició Presos políticos en la España contemporánea: Valtònyc, Hásel, periodistes del diari Egin, titellaires de Madrid, activistes dels CDR’s catalans…

Perquè, doncs, i tot i el camí cap a la pau de la societat basca i la dissolució d’ETA, l’únic atemptat a l’autoritat (d’entre els 9.571 registrats a Espanya l’any 2016) fruit d’una baralla de bar que ha acabat jutjat per terrorisme organitzat a l’Audiència Nacional ha tengut lloc a Euskal Herria? Segurament, si tenim en compte l’aproximació crítica (marginada tant a la premsa divulgativa com al món universitari) que esbossaren Zulaika i Douglass, ens serà més fàcil entendre quins interessos i quines intencions s’amaguen rere els discursos i els relats de terrorisme que sobrevolen el cas Altsasu. Comencem, per exemple, amb la qüestió del relat… un relat que té l’estat espanyol com a gran artífex, que amb l’actitud de no negociar i amb l’absència de voluntat d’obrir un procés de pau institucional a l’estil de l’angloirlandès amb tots els agents implicats al conflicte polític bascoespanyol, demostra que és el primer que no està interessat en què el conflicte s’esgoti. Dit això, és cert que habitualment els governs de Madrid han preferit vehicular els seus propis interessos polítics partidistes a través de cossos estatals, com és el cas de la Guàrdia Civil (que s’ha autorepresentat com una espècie de minoria ètnica en terres basques, com si ser policia fos l’única manera legítima de sentir-se espanyol a Euskal Herria!), o paraestatals, com en el cas de l’associació de víctimes de terrorisme COVITE, potent organització lobbista en favor dels interessos de l’estat a Euskadi.

Precisament, ha estat COVITE —capitanejat per Consuelo Ordóñez— qui durant els darrers anys de govern nacionalista (així l’han batejat els grans partits d’obediència estatal, tot i que compta amb el suport de Podemos) al parlament navarrès s’ha encarregat d’alimentar un relat de fons —per entre murmuris al País Basc però amb gran cobertura mediàtica a la resta de l’estat— que sosté que la kale borroka, subtil i de baixa intensitat, encara perviu a la societat basca i que, a fi de comptes, el terrorisme s’ha naturalitzat a l’interior de les institucions democràtiques. L’entrevista que li feu Noticias de Navarra (16/10/2016) clarifica perfectament la postura de la presidenta de l’associació:

¿Cómo han cambiado la vida y la política en estos cinco años sin la violencia de ETA?

La política en Euskadi ha sufrido un cambio importante: ETA ha conseguido imponer la legalización de su brazo político. Tras darse cuenta de que podría conseguir sentada en las instituciones lo que no había conseguido matando, la banda terrorista decidió cambiar de estrategia y el Estado de Derecho aceptó. Ahora el proyecto de ETA está más vivo que nunca y el culto al asesino se ha convertido en norma en Euskadi y Navarra: casi todos los días denunciamos actos de enaltecimiento del terrorismo y humillación a las víctimas.

El discurs i les denúncies d’enaltiment, normalment entorn de la qüestió dels presos, van acompanyats d’informes que COVITE realitza a través l’Observatorio de Radicalización (fundat pel mateix col·lectiu l’any 2016) i que remet a institucions estatals i internacionals. Un d’aquests informes, enviat a l’ONU poc abans dels fets d’Altsasu, recull més de cinquanta pàgines que adverteixen d’una radicalització violenta i persistent de l’espai abertzale després de la fi d’ETA. Tanmateix, la violència física i la intimidació quotidiana que descriuen no se sustenta en cap acció concreta al document i no va més enllà de referències interpretatives a fotografies, cartells, pintades, paròdies carnavalesques sobre la guàrdia civil, etcètera. Unes correlacions entre ETA i l’independentisme juvenil basc que, en certa manera, no difereixen gaire de les connexions que fila la comandància de la Guàrdia Civil de Navarra entre les reivindicacions actuals contra els cossos i les forces de seguretat espanyols i les que feia ETA als anys 70 i 80 (començant per l’Alde Hemendik!, fora d’aquí!, reivindicació que té molts més anys d’història que ETA i que es remunta a la conflictivitat dels anys 30).

La baralla de bar d’Altsasu fou l’espurna excepcional i la dosis mínima de fricció física que tant COVITE com la Guàrdia Civil esperaven feia temps per completar el trencaclosques d’odi, de venjança i de paranoia terrorista permanent en el qual viuen.

Arribats aquí es fa obvi com la baralla de bar d’Altsasu fou l’espurna excepcional i la dosis mínima de fricció física que tant COVITE com la Guàrdia Civil esperaven feia temps per completar el trencaclosques d’odi, de venjança i de paranoia terrorista permanent en el qual viuen. Els poders de l’Estat aprofitaren un enfrontament “costumista” entre un grup de joves ebris (que als vídeos de la brega no presenten signes ni d’apaleamiento ni de brutales contusiones i als quals podem apreciar com, quan l’ambient es relaxa, un dels altsasuarres encausats i un dels guàrdies civils fora de servei es donen la mà) com a estratègia política per justificar l’enduriment de la legislació antiterrorista i el control social exercit al País Basc (i arreu d’Espanya) mitjançant l’augment de la militarització i de la vigilància policial dels carrers. I un cop que tingueren l’enquadrament, només els hi faltava la càmera, la prèdica dels apòstols per estendre la veritat revelada més enllà de la vall: i aquí és on entra el paper de la premsa i dels mitjans de comunicació en l’entramat mediàtic del terror com a agents indispensable de qualsevol “dramatització” terrorista.

No m’hi estendré gaire (la constatació del cinisme i de la nul·la professionalitat de la majoria dels mitjans de comunicació espanyols la podeu rastrejar aquí, ja que l’actuació periodística del Caso Altsasu (sí, hi havia cas, hi havia terrorisme, deien les càmeres tot empassant-se fins al forat del cul de l’esòfag el relat teixit per l’Estat) es limità a: a) obtenir informacions i testimonis directament i exclusivament de fonts policials o de la delegació del govern a Navarra, b) repetir en espiral termes com paliza brutal, agresión organizada, golpes en la cabeza, paseo de la muerte, i un llarg etcètera. Així doncs, i com ho veuria el sociòleg francès Guy Debord (La societat de l’espectacle, 1967), arran dels fets d’Altsasu es revelà un nou cas d’espectacularització inapel·lable del poder: la materialització de la ideologia i del discurs dominant dels poders polítics i econòmics de l’Estat a través d’una situació mediàtica intensiva i d’una sola direcció —la comunicació incontestable—, des de les altes esferes estatal directament a les sales d’estar dels ciutadans. D’aquesta manera, gràcies a l’aliança entre la indústria mediàtica i els interessos del règim monàrquic (la política d’Estat, aquella que el difunt senyor Rubalcaba representava tan miserablement bé), el fiscal José Perals pogué activar l’alerta terrorista als tribunals, condensant en vuit cares de vuit joves bascos tots els mals i els horrors possibles del gènere humà. Titllats de xenófobos, racistas, fascistas en estado puro, comparats amb el supremacisme nazi i amb les pràctiques genocides (segons relaten les cròniques de les mares i dels pares dels encausats), el judici quedà vist per sentència abans de començar. La intenció deshumanitzadora del discurs antiterrorista de l’estat havia obrat efecte… com deia l’aforisme de Goya, i ja em perdonareu si la memòria em falla i barat cap paraula sense voler, el somni del terrorisme produeix monstres.

la categoria terrorista té unes implicacions que van molt més enllà de la persona. No només l’acusat es veu deshumanitzat, arrabassat de la realitat política que el condemna,  sinó que totes i cada una de les reivindicacions que defensava i els seus companys de lluita corren la mateixa sort.

També és important comentar una dimensió de l’escenificació estatal del terrorisme que sovint se’ns escapa i que, al cap i a la fi, es troba al centre de la qüestió. Hem de tenir en compte que la categoria terrorista té unes implicacions que van molt més enllà de la persona. No només l’acusat es veu deshumanitzat, arrabassat de la realitat política que el condemna, moralment monstruós, sinó que totes i cada una de les reivindicacions que defensava i els seus companys de lluita corren la mateixa sort. I pel que fa al pla cultural, el seu poble, els seus veïns, van a parar al mateix sac. Per tant, més enllà de l’acusació terrorista dels vuit altsasuarres (titllats de xenòfobs, violents, nazis), l’estat espanyol cercà perpetuar unes representacions que ell mateix parí i que relacionen les diferents expressions de la cultura i del poble basc amb una violència intrínseca i essencial. L’estratègia no era altra que atacar d’arrel la legitimitat moral i política de qualsevol reivindicació o dissidència col·lectiva d’unes gents que ja han estat representades massa vegades com a violentes i antidemocràtiques.

En el cas concret d’Altsasu i de la vall de Sakana, on com arreu d’Euskal Herria les ràtios policia/habitant es multipliquen per deu1 en comparació als criteris que recomana la Unió Europea (1 policia x 1000 habitants), el muntatge polític rere el cas Altsasu es dirigia principalment a apuntalar i a justificar el context de militarització extrema. Alhora, pretenia equiparar a la lluita armada d’ETA qualsevol resistència popular antimilitarista i antirepressiva (sobretot el moviment Ospa Mugimendua) que denunciàs i impugnàs abusos policials (controls selectius, multes repressives, prohibicions abusives, provocacions, tortures i vexacions als centre de detenció, assassinats impunes, etc.) de cossos espanyols i de les policies autonòmiques en terra euskalduna2. A més, malgrat que finalment les acusacions de terrorisme contra les vuit d’Altsasu foren desestimades pel tribunal fa poc més d’un any, els efectes del procés sobre la vida ordinària dels acusats (i les seves famílies) han estat i seran dramàtics. En aquesta mena de teatre de l’absurd que és la justícia espanyola, l’amenaça terrorisme ha caigut pel seu propi pes per mor de la manca d’evidències a la mateixa velocitat que aparegué, però les implicacions quotidianes de tot plegat s’allargaran en el temps, ja que vuit vides (en realitat, moltes més, entre les quals la del menor que es veié implicat als aldarulls i les dels tres processats sobreseguts) han quedat paralitzades i públicament estigmatitzades, i han perdut part de la seva joventut empresonats sota règims preventius d’aïllament duríssims reservats als presos condemnats per terrorisme.

Per desgràcia, el cas d’Altsasu no és un muntatge polític, policial i jurídic anecdòtic, sinó l’hàbit i el mètode a què recorre des de fa dècades i dècades l’Estat espanyol per aferrar-se a un poder que, tot i la comèdia de la Transición, mai no canvià de mans. L’empresonament dels vuit d’Altsasu, així com les condemnes de Valtònyc, Hasél, els titellaires, TOTS els presos i preses polítics, etc., etc., respon al context repressiu que han instaurat el PP i el PSOE (i molts altres partits arreu d’Europa) com a estratègia per desviar l’atenció de la precarietat econòmica que assola els nostres dies i com a mordassa contra els que provin de desemmascarar la naturalesa criminal d’aquests règims. Com que no poden (ni volen!) generar benestar, com que no poden (ni volen) generar llibertat i igualtat, com que són incapaços de vendre’ns el fum d’una democràcia que pagam massa cara, confabulen ficcions de terror i ens ofereixen seguretat. Però, contra què? Contra qui?