Porcs en un escorxador de Mèxic. Fotografia de Tras los Muros.
El documental “Matadero” destapa el procés de matança d’animals per al seu consum en la major investigació realitzada fins a dia d’avui sobre aquesta temàtica. La investigació ha estat realitzada des del projecte de fotoperiodisme “Tras los Muros” entre 2015 i 2017 a Mèxic. La cinta denuncia el sofriment suportat per vaques, porcs, cavalls, ovelles, galls i gallines als seus últims moments de vida, i mostra el que suposa per a ells la seva transformació en objectes de consum. “Matadero” és un projecte realitzat a partir del suport i finançament de centenars de persones anònimes. Parlam amb el seu autor, qui també prefereix mantenir-se en l’anonimat per poder seguir realitzant investigacions sobre el sofriment animal.
Poques vegades es pot veure el que succeeix dins dels escorxadors. Què et va portar a començar aquesta investigació?
L’hermetisme dels escorxadors no és casual. La indústria càrnia oculta deliberadament als seus consumidors el que succeeix en les seves instal·lacions. Des de la granja, on els animals són sotmesos sistemàticament a una explotació violenta, fins al lloc on es posa fi a les seves vides, els escorxadors.
A Mèxic es donaven les circumstàncies adequades per realitzar una investigació. Tot i trobar-se entre els deu majors productors càrnics del món mai s’havia realitzat cap investigació. La indústria tenia la guàrdia baixada i a més jo comptava amb una xarxa de suport. Així va començar tot.
Encara que el documental ha estat filmat en diversos Estats de Mèxic, l’objectiu no és mostrar el que succeeix en aquest país en concret, o sí?
L’opressió cap als animals, es a dir, la privació de llibertat i submissió violenta contra la seva voluntat, és igual a tot el món. Les diferències són només de forma. A més, les investigacions realitzades amb càmera oculta en escorxadors de tot el món proven que els animals sofreixen una crueltat encara major de la que ens podríem imaginar. La industria càrnia ens menteix i ho seguirà fent. El seu propi negoci depèn d’això.
agitar des del coneixement d’una injustícia i empènyer el compromís per la transformació polític-social.
Quin és el propòsit principal de la teva investigació?
Una cosa és entendre que en un escorxador es maten animals i una altra comprendre en profunditat què suposa això per els animals. Cada animal que creua la porta d’un escorxador és un individu que, com qualsevol altre animal -inclosos també nosaltres-, sofreix davant els danys i es resisteix davant la mort.
L’objectiu d’aquest treball és donar passes en una direcció concreta: agitar des del coneixement d’una injustícia i empènyer el compromís per la transformació polític-social.
En països com Estats Units existeixen lleis que prohibeixen filmar dins els escorxadors i altres instal·lacions de la indústria d’explotació animal.
En el teu cas, com va ser el procés de gravació de les imatges per al documental?
En alguns països, accedir als escorxadors no és només extremadament difícil, sinó que està perseguit per la llei, com en el cas dels Estats Units. A causa d’aquestes dificultats, les persones que obtenen les gravacions es veuen obligades a portar càmeres ocultes o instal·lar-les en llocs on no puguin ser vistes.
En el cas d’aquest documental, amb l’ajuda de diverses companyes, construïm una història creïble i una identitat falsa. Vaig entendre que podia arribar lluny amb això i així va ser. He recorregut més de cent llocs i he aconseguit accedir a més de 50.
Com vas aconseguir entrar en els escorxadors que has documentat?
M’he hagut de guanyar la confiança de cada responsable presentant-me amb una altra identitat. Per poder entrar amb una càmera a tants escorxadors no hi ha altra manera. Si et presentes com a periodista o indiques que les imatges seran publicades, et prohibiran l’accés.
Excepte excepcions, sempre es respirava un ambient de sospita i, quan m’han vist en acció, imaginant-se on podien acabar aquestes imatges, m’han impedit seguir treballant. Amb el temps ens vam adonar que solien citar-nos després que comencessin i així estàvem dins el menor temps possible. Per aconseguir una fotografia o un plànol era necessari veure-ho tot i en ocasions arribàvem amb el procés gairebé acabat i només ens permetien estar uns minuts en el procés de matança. Llavors vam començar a acudir molt d’hora, de matinada, i esperar.
Des d’un sentit tècnic, com vas dur a terme el procés de gravació?
He comptat amb pocs recursos i per això he hagut de plantejar la investigació en diversos intervals. He utilitzat una càmera reflex, una càmera d’acció i un mòbil per aquelles ocasions on no podia cridar l’atenció. També he hagut de tapar el monitor de la càmera en els llocs on només em permetien realitzar fotografies. És a dir, feia entendre que estava fent fotos però en realitat estava gravant. Primer enfocava i, sense veure el que estava gravant, mantenia l’enquadrament.
Amb major o menor precarietat o amb millor o pitjor implementació, no existeix un escorxador on els animals no sofreixin l’extrema violència.
Què et va portar a decidir les imatges que componen el documental? Has seleccionat les imatges més dures?
He triat aquelles que consider que millor poden representar la matança d’animals en qualsevol part de la geografia internacional. Les tècniques exigides per les normatives de benestar animal, tant per a l’atordiment com per a la matança, són similars a tot el món. Amb major o menor precarietat o amb millor o pitjor implementació, no existeix un escorxador on els animals no sofreixin l’extrema violència.
A més he inclòs imatges d’excepcions que, per les pròpies dinàmiques de producció, succeeixen en els ‘millors’ llocs. No són casos aïllats. Sense anar més lluny, al 2016 a Anglaterra, un dels països més estrictes del món amb el benestar animal, es va presentar una recerca institucional que alertava de més de 4.000 infraccions greus a aquestes normatives.
Per què el documental comença explicant ”Les 5 llibertats” del Farm Animal Welfare Council?
“Les 5 llibertats” són part d’un informe publicat en 1979 a Anglaterra que va posar les bases del benestar animal en les legislacions de tot el món. Aquestes cinc llibertats, tal com va expressar el seu comitè redactor, només s’implementaran en la mesura en què no impedeixin a la indústria càrnia seguir sent efectiva. És a dir, s’implementen sempre que no impedeixin que la indústria segueixi explotant i massacrant animals.
Generalment, quan el públic veu imatges com les que apareixen en el documental, sol pensar que la solució es troba en les normatives de benestar animal i a pressionar més als nostres governs. Desgraciadament no és així. Les mesures de benestar animal no només estan limitades per la seva definició, sinó que la seva implementació té sempre un marge d’error que les fan irreals. En quina mesura es pot impedir que sofreixi un pollastre quan li tallen el coll amb una fulla mecànica en una línia de producció que mata 9.000 individus per hora?
No negaré que les mesures de benestar animal alleugin cert sofriment als animals, però cal anar més enllà. Cap d’aquestes mesures suposa un canvi substancial per a ells. Cap d’aquestes mesures impedirà les seves primerenques morts, la seva por, les seves malalties o la seva privació de llibertat. La indústria és molt conscient que la seva imatge està cada vegada més injuriada i està disposada a invertir tot el que estigui a la seva mà per mantenir la consciència de la societat tranquil·la. Per això la nostra responsabilitat ha de ser l’agitació, la força de xoc davant la seva propaganda.
Quin tipus de vincles vas establir amb els treballadors d’aquests escorxadors?
En alguns escorxadors l’interval entre un camió i un altre ha estat d’hores i he passat molt temps parlant amb ells. En les converses, encara sense saber per què som allà, solen al·ludir a les qüestions morals relacionades amb la matança d’animals. Tinc la impressió de que, excepte excepcions, tots tenen cert remordiment pel que fan però han après a treballar sense pensar en això. Alguns m’han confessat que no són capaços de menjar els animals de l’espècie que solen matar i que són plenament conscients de tot el que sofreixen.
Amb quin missatge vols que es quedin les persones que vegin aquest vídeo?
Considero que el nostre treball com a moviment no és tant edulcorar un missatge per arribar a tota la societat, sinó plantejar la injustícia tal com és, afermar certes postures en els entorns més combatius o més proclius a sumar-se i generar amb això un escenari on sigui possible un futur xoc de posicions. És així com neixen el conflicte i la crisi que precedeixen a tot canvi. Ho hem vist amb la tauromàquia. Les posicions estan clares i el debat sobre la taula. Tant als carrers com en les institucions. He realitzat aquest documental perquè pugui veure’s fins al final. Encara que entenc que hi hagi persones que no ho suportin, m’agradaria que fessin aquest esforç. Si amb això entenen el que succeeix en un escorxador em don per satisfet. Les seves accions i pensaments posteriors conformaran la seva posició davant això. Qui decideixi mirar cap a un altre costat estarà prenent una posició. Qui decideixi fer un pas cap endavant i organitzar-se, una altra. Al final, tot és qüestió de posició.
Article publicat originalment a El Salto.
