No em deixa de meravellar la força de les preguntes; com una frase senzilla pot inaugurar tot un nou paisatge a la conversa. L’encapçalament d’aquest text va ser la pregunta sobre la que varem articular la I trobada del MEM! el passat 9 de febrer.
Va ser el passat mes de juny quan se’ns va proposar participar d’aquesta trobada que duu nom de moviment – Mem! és acrònim de Moviment Eco-social Mallorquí. El que més ens va enamorar va ser el seu tarannà, irreverent i respectuós a parts iguals.
És important emmarcar d’on sorgeix la iniciativa; una història personal dins la història col·lectiva. Quan fa pocs anys torna a l’illa, n’Atuk, nascut a Mallorca d’una família que s’hi havia instal·lat durant uns anys, es troba una illa que afronta grans reptes ambientals i socials. Ell, impetuós de mena, s’engirgola un projecte que ho ha de canviar tot, però així que el comença a comentar amb altres persones s’adona que aquesta no és la manera: a l’illa ja hi ha moltes persones fent coses i no estan disposades a que algú que acaba d’arribar els digui què i com s’ha de fer. Així que toca canviar de plans i és aquí on neix la pregunta amb que començàvem.
Un matí per mirar cap a dins
Després de més d’un any de feina, amb desenes de converses que han anat esculpint col·lectivament un text de convit, una campanya de micro-mecenatge per contribuir a finançar les condicions bàsiques de la trobada, després d’explicar la història una i mil vegades, va arribar el dissabte 9 de maig i ens va trobar a l’escola Sa Llavor, a Binissalem.
En una gran sala ens hi vam congregar gairebé setanta persones, totes vinculades a una o vàries de les més de 40 entitats i organitzacions assistents. A les nou i mitja del matí teníem cinc hores de feina per davant i una agenda força senzilla: ens volíem conèixer millor, saber quina és l’experiència de treballar per la transformació eco-social dins les organitzacions a Mallorca i veure què podíem fer juntes que no poguéssim fer cadascuna pel seu compte.
Per l’equip de facilitació va ser una gran experiència de la que n’hem après moltes coses. Des de bon principi sabíem que teníem un repte per davant: una reunió d’aquelles característiques feia molt que no es donava i desconeixíem com s’acolliria la proposta que havíem preparat els darrers dos mesos.
Participants de la trobada durant el descans del matí / Fotografia de l’organització
Durant el disseny de la sessió havíem vist molt clar que era important donar temps per conèixer-se i compartir des del cor, no només des del cap. Cercàvem generar un espai de confiança on poguessin tenir lloc les alegries i les dificultats per igual. Les tres persones que formam l’equip de facilitació sabem per pròpia experiència com de cansat és treballar col·lectivament per afrontar reptes tant desmesuradament enormes: per això volíem donar un lloc també a aquestes experiències. A la vegada, però, no les teníem totes sobre si seria una proposta ben acollida.
Ara, que ja han passat dues setmanes de la trobada, podem expressar la nostra sorpresa i gratitud al respecte: vam dedicar més de dues hores a aquesta part i va ser de les més ben valorades en les avaluacions. Ara sabem que és una necessitat compartida i que hi ha molt bona predisposició a abordar-la conjuntament.
Estam treballant en un document de devolució que incorporarà gran part de la conversa que vam mantenir, segur que si vos interessa el tema gaudireu del que hi llegiu.
I què és el què podríem fer en comú?
Després del descans a mig matí havíem agendat treballar per a generar propostes sobre allò que podíem emprendre de forma col·lectiva. El nostre disseny fomentava més el generar-les col·lectivament que entrar en detalls o centrar-se en propostes concretes que poguessin venir dels col·lectius participants. En un primer moment, cada persona escrivia fins a tres breus propostes, seguidament, en petits grups es compartien aquestes propostes i es sintetitzaven en una o dues per grup, després s’exposa la feina dels grups abans de obrir l’espai de col·laboració per a que cada persona pogués treballar en aquelles propostes que preferís.
Moment de treball en grups / Foto de l’organització
La sorpresa va ser quan, en el moment de compartir les propostes, tots els grups havien pres cap allà mateix. Si una cosa quedava clara eren les ganes de fer xarxa i reforçar les col·laboracions. Davant aquest fet, fins a l’hora de dinar es van desenvolupar en paral·lel deu facetes diferents del que podria esdevenir una xarxa per a la transformació eco-social a Mallorca.
Les propostes que es van desenvolupar exploraven aspectes com la comunicació, l’articulació en el territori, la recerca d’espais físics de trobada, l’articulació per eixos temàtics, l’ús de la moneda social o iniciatives com banc del temps. Totes aquestes propostes van presentar-se després de dinar davant un auditori que s’havia transformat: algunes de les persones que havien participat el matí ja havien marxat mentre que d’altres s’havien incorporat per dinar o a l’hora del cafè per compartir la resta de la jornada.
Fetes les presentacions, les propostes es van exposar i totes aquelles persones interessades van registrar-se en unes o altres amb la intenció bé d’estirar del projecte, bé de seguir-ne el desenvolupament i sumar-s’hi més endavant. Però sobretot, l’horabaixa va ser un moment de converses relaxades vora al foc amb una banda sonora de fons que ens va acompanyar fins al tancament de portes a les vuit.
El regal de l’autogestió
El dia encara ens va regalar un altre moment màgic quan ens vam trobar per primera vegada tot l’equip de voluntàries que havíem fet possible la jornada cara a cara. L’organització del Mem! ha implicat en major o menor mesura un equip de gairebé vint persones que no ens havíem trobat cara a cara fins aquell moment, quan ja tot tornava a estar al seu lloc i la primera trobada havia arribat a bon terme.
En un principi només ens havíem plantejat fer una única trobada. La veritat és que ens han arribat prou demandes com per plantejar-nos la manera de fer-ne alguna més, contribuint així a teixir les relacions que puguin sostenir la xarxa.
Deixau-me acabar com he començat. En petit comitè ens havíem fet la mateixa pregunta, què faríem si volguéssim fer alguna cosa en comú? i la resposta ha estat aquesta trobada. Plantejada al conjunt de persones que n’han participat, la resposta apunta a la voluntat d’articular-se i tenir més en comú. Mem quina resposta li donarem ara que la història viatja de boca a orella dins les organitzacions i entre aquelles persones interessades?
Si vols seguir el fil, pots visitar els perfils del mem! al facebook o al twitter.
Jo hi era present. Vaig quedar gratament impressionat per la capacitat de convocatòria (érem molts i ben avinguts), per l’organització de l’acte, per les propostes senzilles i al mateix temps profundes, per la seqüència i el desenvolupament de tots els moments. Una abraçada forta a totes i a tots.
No sólo fue interesante el encuentro, sino que este tipo de acercamientos indican un camino a seguir. Todo “movimiento” expresa cambio de paradigma y Mallorca, como el mundo, necesita postular un cambio a la hora de relacionarse dentro de campos afines. El 9 de febrero indicó la predisposición de mucha gente con ideas y actividades diferentes, pero con ansias de crear un espacio común de encuentro no para “vender su producto”, sino para estar juntos frente a algo que no nos gusta y que parece estar avanzando a marchas forzadas, como es la destrucción de nuestro planeta. Creo que la acertada palabra de “movimiento” deberíamos reflexionarla con calma, para comprender el alcance que tiene. En estos dos últimos siglos hemos llegado hasta donde estamos porque los individuos se “han movido” en diferentes momentos de la historia para reclamar cuestiones relacionadas a la dignidad humana y sus derechos y el nexo común siempre ha sido las relaciones humanas. Hoy tenemos de nuevo una oportunidad de volver a “movernos”, esta vez con muchas cabezas pensantes, sin egoísmos personales ni partidistas o grupales, sino con un ideario universal, porque lo que nos impulsa a juntarnos va de eso. Creo que sería muy importante que MEM fuera de por sí el espacio común de “universalización” de relaciones humanas. Lo que buscamos el día 9 en Binisalem fue un acercamiento humano para entendernos, para sentirnos, y para recorrer un camino juntos con plena libertad. Y lo que comprobamos es que funciona cuando hay voluntad. Lo contrario sería lo que todos ya conocemos y no deseamos ser por más tiempo, un compendio de intereses buscando una feria donde exponer nuestros productos. Ánimos a todos. Hemos dado un pasito pero creo que se puede dar más y más grandes.
Jo hi era present. Vaig quedar gratament impressionat per la capacitat de convocatòria (érem molts i ben avinguts), per l’organització de l’acte, per les propostes senzilles i al mateix temps profundes, per la seqüència i el desenvolupament de tots els moments. Una abraçada forta a totes i a tots.
No sólo fue interesante el encuentro, sino que este tipo de acercamientos indican un camino a seguir. Todo “movimiento” expresa cambio de paradigma y Mallorca, como el mundo, necesita postular un cambio a la hora de relacionarse dentro de campos afines. El 9 de febrero indicó la predisposición de mucha gente con ideas y actividades diferentes, pero con ansias de crear un espacio común de encuentro no para “vender su producto”, sino para estar juntos frente a algo que no nos gusta y que parece estar avanzando a marchas forzadas, como es la destrucción de nuestro planeta. Creo que la acertada palabra de “movimiento” deberíamos reflexionarla con calma, para comprender el alcance que tiene. En estos dos últimos siglos hemos llegado hasta donde estamos porque los individuos se “han movido” en diferentes momentos de la historia para reclamar cuestiones relacionadas a la dignidad humana y sus derechos y el nexo común siempre ha sido las relaciones humanas. Hoy tenemos de nuevo una oportunidad de volver a “movernos”, esta vez con muchas cabezas pensantes, sin egoísmos personales ni partidistas o grupales, sino con un ideario universal, porque lo que nos impulsa a juntarnos va de eso. Creo que sería muy importante que MEM fuera de por sí el espacio común de “universalización” de relaciones humanas. Lo que buscamos el día 9 en Binisalem fue un acercamiento humano para entendernos, para sentirnos, y para recorrer un camino juntos con plena libertad. Y lo que comprobamos es que funciona cuando hay voluntad. Lo contrario sería lo que todos ya conocemos y no deseamos ser por más tiempo, un compendio de intereses buscando una feria donde exponer nuestros productos. Ánimos a todos. Hemos dado un pasito pero creo que se puede dar más y más grandes.