Jo som molt de Ciutat (i de ciutat). Vull dir que som la típica «urbanita» de manual: mai no he tengut una casa a foravila, les dues famílies fa anys que viuen a Palma, tampoc no tenim cap segona residència que poguem dir que «mira, hi anam a l’estiu i alguns caps de setmana», quan vaig partir de Ciutat vaig anar a viure a una altra ciutat i sempre, sempre, he viscut a edificis. I és fort, però del primer edifici que vam viure amb ma mare i mon pare, que tenia devers sis o set pisos i set portes a cada pis, crec que coneixia a molta més gent que no a l’edifici on som ara, que són 3 pisos amb 3 portes a cada pis. Que és perquè abans hi vivia cada dia i ara no, sí, d’acord, però no em direu que no és vera que cada vegada som més desconegudes a ca nostra.
Tot això per què us ho estic explicant? Bona pregunta. La veritat és que és perquè l’altre dia em va passar una cosa d’aquelles que em fan a tornar a creure en la humanitat. Ja sé que sona molt grandiloqüent i exagerat, però és que hi he estat pensant i el que em va passar és que em va venir de nou perquè avui en dia ja no estam acostumades a aquestes coses: a l’acolliment, a que una gent que no et coneix de res t’obri la porta, a que t’omplin un tassó amb refresc i et convidin a un pastís de nata gegant. No passa sovint i per la sensació que em va deixar, tan de bo em passàs, com a mínim, una vegada al mes.
Que qualcú de l’edifici m’obrís les portes de ca seva amb aquella naturalitat, em va omplir de vida
És dissabte i me’n vaig a fer el vermut a Gràcia, després me’n vaig a comprar quatre coses, enfil cap al meu barri, m’atur al súper de davant ca nostra a comprar el barral d’aigua corresponent (per no morir d’oi de beure l’aigua que surt de les aixetes d’aquesta ciutat) i ja quan estava pagant ho vaig notar, perquè és allò típic que notes si fiques la mà dins la bossa: no duia les claus. Duia des de les 12 del migdia que havia sortit sense les claus i ni me n’havia adonat: visca jo i la meva empanada mental, vaig pensar. Telefon al meu company de pis i em diu que no és a casa, que en qualque moment ha de tornar, però que tardarà una estona. Aprofit que uns veïns surten del portal i entr, puj al meu replà, em vaig treure l’abric i em vaig seure a les escales a llegir. Sentia l’ascensor que pujava i baixava, havia d’anar encenent el llum de l’escala, vaig fer el típic repàs de xarxes socials (i la típica story d’Instagram, perquè no tenia res més a fer que alimentar una mica el meu ego) i, en un moment, sent que baixa una veïna a tota hòstia per les escales i que ja ens coneixem de les típiques trobades d’ascensor. M’apart una mica perquè pugui passar, s’atura, em mira i em diu: «Qué haces aquí?» i jo li explic tot el rotllo de les claus i blablablà. I diu: «Anda, tira p’arriba que en casa le estamos haciendo una fiesta de cumpleaños a mi marido» i jo «Ui! Nono, qué vergüenza, qué va, tranqui, me quedo aquí» i ella «Pero, ¿qué vas a hacer aquí? No me seas tonta y tira p’arriba ahora mismo». Em diu el pis en qüestió i allà que me n’hi vaig anar tota xalesta, sense ella (que anava a quadrar al carrer la sorpresa del seu marit) i amb tot de gent que no coneixia de res. I vam fer una sorpresa, vam beure coca-cola i xampany sense alcohol, vam menjar gantxitos, pastís de nata (que jo no en vaig menjar perquè odiï la nata), vaig conèixer les filles, sa mare d’ella, sa mare d’ell, els amics de les filles, el cunyat…
Ja no demanam ni sal ni sucre perquè ens és més fàcil baixar a la botiga de la cantonada
Mentre baixava amb l’ascensor, quan el meu company de pis ja m’havia dit que havia arribat –i amb ganes que li explicàs què hi feia, a una festa d’aniversari d’uns veïns–, només pensava: «Que bé, haver pujat». Només pensava que sempre ens fixam més en el típic veí desagradable o la típica veïna poc aguda i no ens fixam en la resta. Avui en dia costa saber qui viu al teu edifici més enllà de trobades furtives a l’ascensor o al portal, ja no demanam ni sal ni sucre perquè ens és més fàcil baixar a la botiga de la cantonada que pitjar el timbre de qualsevol veí o veïna. Que qualcú de l’edifici m’obrís les portes de ca seva –per primera vegada en els gairebé tres anys que fa que hi visc– amb aquella naturalitat, em va omplir de vida. Sabeu aquell pes mort d’arribar a casa, dutxar-te, fer-te sopar i anar a jeure, sense més, com a molt qualque sèrie o pel·lícula pendent? Idò la veïna va aconseguir fer reviscolar aquell pes mort i convertir-lo en la resposta ideal per la pregunta d’Antònia Font a Alpinistes Samurais –«Com és un dia just a punt d’acabar?»–: com un cant a la vida.
