Aquests dies, al mig d’aquesta tempesta política que vivim, a poc a poc una notícia s’ha pogut obrir camí a les xarxes socials: l’existència de Comitès de Defensa de la República a Mallorca (alerta que ara sembla que també a Menorca!). I no són dos ni tres, són més d’una desena. M’he volgut fixar especialment en les reaccions de la gent del Principat, on existeix ara mateix una saludable xarxa de CDR i on lògicament sorgí el concepte.
La primera reacció: sorpresa. Lògica, sense dubte, i és que a moltes independentistes mallorquines també ens ha fascinat la rapidesa amb què s’ha estès la taca d’oli. El que pensàvem que seria una cosa molt més modesta ha evolucionat de forma espontània arribant arreu de pobles i barris com mai. El cert és que d’ençà que el Procés li ha pegat a l’accelerador milers de persones han omplit carrers d’estelades de forma repetida. Acostumades a un independentisme de Diada, això com a mínim ens hauria de fer reflexionar sobre les nostres potencialitats.
Però potser és més interessant la segona reacció: agraïment. Molta gent ens ha donat les gràcies tal com fan quan veuen concentracions de suport a la República a Londres o a Ciutat de Mèxic. I s’equivoquen. El que està passant a Mallorca no es pot llegir en clau de simple (i alhora imprescindible) solidaritat.
entendre la República com a part d’un projecte compartit, peça d’un puzle del qual volem formar part
Els CDR mallorquins són intervenció al Procés. Són entendre la República com a part d’un projecte compartit, peça d’un puzle del qual volem formar part. No donam suport a la República pel que representa de trencament amb l’estat espanyol i d’oportunitat de més i millor transformació social (que també), sinó perquè volem que sigui una passa en el camí de l’alliberament de tots els Països Catalans.
Tenim en els CDR de la nostra illa una eina de construcció nacional sense precedents. Són espais diversos i amplis. A les assemblees es mou gent republicana, llibertària… o gent senzillament demòcrata. Ah! I a moltes es parla també castellà sense complexos. Em recorda a allò que darrerament reclama amb insistència el company Antoni Trobat: un independentisme sense barreres ètniques.
És cert que hem de tenir els peus a terra. La mobilització independentista a Mallorca ara mateix resta molt lligada als esdeveniments del Principat. Però el creixement, la creació d’una agenda pròpia i el manteniment de la tensió mobilitzadora són reptes per a tots els CDR sense excepció. I més ara que sembla que alguns sectors polítics volen posar el fre. Davant reptes compartits, tracem camins compartits. Facem-ho possible.
