A la ciutat de Madrid el procés independentista està essent també, aquests dies, el principal tema de conversa entre la gent, si bé no amb la mateixa implicació ni urgència amb què ho és als municipis de Catalunya, on els ciutadans se saben actors i actrius principals, i que de la seva mobilització en depèn l’èxit o el fracàs.
Com per tot, hi ha opinions per tots els gustos, però algunes tenen més seguidors que d’altres. La gent opina i els mitjans també i, com sabem, la majoria dels mitjans d’àmbit estatal adopten una postura de militància bel·ligerant contra el referèndum, contra l’independentisme i contra les decisions del Govern català, i aquest monolitisme mediàtic es nota en les opinions de la gent. Tot i així hi ha varietat de parers, i aquí intentaré posar un poc d’ordre entre tots ells.
Gran part de les persones que es consideren d’esquerres o progressistes, segueixen amb la tradicional incomprensió de l’esquerra espanyola de les aspiracions sobiranistes o independentistes, i redueixen el fenomen a la influència d’una ideologia xovinista i xenòfoba de la burgesia catalana que ha tengut èxit social perquè CiU l’ha difosa a través de l’ensenyament i dels mitjans públics autonòmics. Ignoren així, per tant, l’enorme transversalitat i progressisme d’aquest moviment emancipador de base popular. Ara bé, a Madrid cada vegada més gent comparteix l’opinió que el procés català pot esser una oportunitat renovadora no només per Catalunya, sinó també per la resta de territoris de l’Estat, pel fet que permetria allò del que s’ha sentit a parlar tant darrerament: trencar el cadenat del 78. És a dir, permetria destronar una oligarquia política i econòmica hereva del franquisme i crear un moviment popular democratitzador i renovador de les institucions.
A mesura que la data clau de l’1-O s’anava acostant, l’organització i les mostres de suport d’aquest sector anaven creixent. Es va crear l’associació pro-referèndum “Madrileñas/os por el Derecho a Decidir”, que va realitzar un acte de suport el 17 de setembre, on varen participar membres d’ERC, la CUP i Òmnium Cultural i que va ser molt mediàtic pel fet que havia estat prèviament prohibida la seva celebració en un espai públic; a més hi va haver diverses concentracions massives contra la repressió a la Puerta del Sol: dia 20 de setembre, quan la Guardia Civil va detenir 14 persones relacionades amb l’organització del referèndum, el mateix dia 1 d’octubre en solidaritat amb Catalunya per les càrregues policials, etc. En aquest conglomerat d’individualitats i col·lectius de diferent procedència hi trobam el corrent castellanista, que tot i ser minoritari és constant, sempre present, i que és el principal moviment polític organitzat de Madrid que no només és partidari del dret a decidir, sinó que dóna suport explícit a la independència. La distinció és important ja que, en general, aquesta esquerra pro-referèndum es troba consensuada precisament entorn a la defensa del dret a decidir, però no tant a favor de l’independentisme. I així s’evidenciava quan, cada vegada que algú començava el famós crit de “i-inde-independència” en algun d’aquests actes o concentracions, només el seguien 5 o 6 persones.
Per una altra banda, un dels fets més comentats entre els madrilenys i madrilenyes aquests dies és l’insòlit augment del nombre de banderes espanyoles “rojigualdas” exhibides a balcons, façanes de bars, o inclús vestimenta (gorres, camisetes, polseres…). Efectivament, ja sigui a través d’una postura essencialista de defensa de la nació espanyola al marge de qualsevol altra consideració (com ara per exemple la voluntat democràtica de la gent), o ja sigui des d’una postura més raonada de caire legalista i procedimental, el fet és que la sensibilitat majoritària a Madrid segueix essent, al cap i a la fi, el rebuig total al dret d’autodeterminació, al referèndum i al seu resultat. L’activació pública d’aquests sectors ha anat acompanyada d’un augment de la visibilització al carrer del nacionalisme espanyol a través dels seus símbols, l’exhibició massiva dels quals s’ha vist també en diverses manifestacions convocades per partits i associacions de dreta i d’extrema dreta en els darrers dies. La més recent d’aquestes manifestacions va ser la de caire més festiu, el 12 d’octubre, dia de la hispanitat, però abans n’hi havia hagut unes quantes: dia 30 de setembre a Cibeles (famosa perquè un grup nombrós de joves va entonar el “Cara al Sol” fent la salutació feixista) i la que va mostrar més moments de tensió, la del 7 d’octubre. Aquest dia, la nova plataforma Parlem/Hablemos havia convocat concentracions “per al diàleg” a moltes ciutats de l’Estat, demanant a la gent que hi acudís amb roba i banderes de color blanc. A Madrid es feia a la Plaça de Cibeles, mentre que simultàniament, una manifestació per la unitat d’Espanya se celebrava a pocs metres d’allà, a la Plaça Colón. Quan va acabar la manifestació espanyolista algunes persones exaltades es varen dirigir a Cibeles i varen increpar i insultar als de blanc.
Tot i la dubtosa veracitat de les xifres de manifestants donades per la delegació del govern (50.000 persones a Colón, 1.500 a Cibeles), és bastant clar que el moviment Parlem/Hablemos té una capacitat d’atracció limitada. Això segurament s’explica per la inconcreció que suposa una crida abstracta al diàleg en un context polaritzat on, qui més qui menys, té una inclinació cap a una de les dues parts. Així i tot, s’ha de dir que la idea un tant naïf que redueix l’explicació de l’anomenat “xoc de trens” a que la classe política no ha estat a l’alçada de les circumstàncies i a la incapacitat personal de Puigdemont i de Rajoy és molt present al carrer.
