Política i pensament màgic

Com a professora de filosofia a secundària, en un curs o altre sempre em toca explicar el famós «pas del mite al logos» que fa referència a l’aparició de la filosofia (occidental) i el canvi que suposà: passar d’explicar la realitat per mitjà de llegendes i forces sobrenaturals a fer-ho per mitjà de l’argumentació racional. Dedic molts esforços perquè els meus alumnes no creguin, com acostumen a entendre, que aquest canvi de mentalitat es va donar en un moment històric, de forma irreversible, com un avenç evolutiu de la humanitat, i que ara ja tots usam el pensament racional, no com aquells antics, pobrets, que creien en herois i màgia. Res més lluny de la realitat! El pensament màgic, avui en dia, està àmpliament estès i, fins i tot, tenc la impressió que és més comú i habitual que el racional.

Perquè ens entenguem, el pensament màgic és el que, també als ateus, els (ens) fa bufar els daus per treure un número alt (si és que encara queda algú que jugui a jocs de taula), o et fa creure que si abans d’aixecar-te del llit et mentalitzes i repeteixes interiorment, a l’estil místerwonderful, «avui serà un gran dia» idò objectivament serà un gran dia. El pensament màgic és irracional, és acrític, per a ell la realitat és quelcom incomprensible, regida per algun estrany designi o voluntat capritxosa, i que per tant, no tenim (gairebé) capacitat de modificar.

Partint del fet que, si ens situam al terreny de la metafísica, la realitat sí que té quelcom de misteriós i inexplicable (per començar: per què existeix l’univers podent no existir?) i que la ciència deixa un marge prou gran de preguntes sense respondre, preguntes que com a humans a la recerca de sentit intentam contestar com podem, no és la intenció d’aquest article endinsar-nos en aquest terreny incert. M’interessa, més aviat, reflexionar sobre com és que abunda tant aquest pensament màgic en el camp d’allò polític, quan és evident que aquest àmbit no es tracta d’un món donat, sinó creat per nosaltres. Però, paradoxalment, sembla com si les formes d’organització política i social, les relacions de producció, els sistemes de dominació o les relacions de poder, no fossin resultat de l’acció humana, com si no hi tenguéssim cap responsabilitat en la seva formació ni capacitat de canviar-ho, com si fos un equivalent a les lleis físiques de la natura.

“Predomina en general, però també entre la gent que se situa a l’esquerra , un pensament màgic, amb tot el que té de reaccionari i de subjugant pel gènere humà.”

Crec que una part del diagnòstic de la trista situació política actual es podria explicar des d’aquest punt de vista: predomina en general, però també entre la gent que se situa a l’esquerra (el que m’interessa especialment), un pensament màgic, amb tot el que té de reaccionari i de subjugant pel gènere humà.

Aquest es manifesta de moltes maneres: el pensament màgic el trobam en assumpcions acrítiques molt comunes, com que algú pensi que és possible un capitalisme «amb rostre humà»; algú que defensi que és possible un turisme sostenible que no impliqui posar límits ni decreixement; o qui creu que si el meu partit guanya les eleccions ho arreglarà tot. Relacionat amb això, el veim també en les habituals anàlisis superficials i poc rigoroses de diferents aspectes de la realitat, que posen l’anècdota per davant la causa, o que es fixen en les circumstancials però obvien les estructurals. El pensament màgic el trobam també en les noves formes de fe, camuflades de criticisme: hipercrítics amb l’existència de Déu i les teories religioses del més enllà, però fermament creients en el Qui i l’energia vital (com si ambdós camps no estassin recolzats per les mateixes evidències científiques, o sigui, cap); hipercrítics amb la influència de les farmacèutiques a la sanitat, però defensors a ultrança de l’homeopatia i que sigui pagada per la Seguretat Social (com si la homeopàtica no fos també una indústria en auge que mou milions d’euros, però que per afegitó no ha pogut demostrar científicament ser més eficaç que el placebo, que és gratis). I és que la crítica no ho és si no és també autocrítica, per això domina la irracionalitat quan s’és capaç de criticar la corrupció i incompetència del partit polític rival però incapaç de reconèixer la del propi; quan s’és capaç de ser crític amb les clavegueres de l’estat però incapaç de veure-les quan s’activen en altres àmbits nacionals o ideològics distints al propi…

La filòsofa Marina Garcés en la seva obra Nova il·lustració radical, que recoman moltíssim i que és la que m’ha fet pensar en això que escric, toca aquesta qüestió crucial, la de la manca de racionalitat crítica, i qualifica els temps contemporanis com una guerra antiil·lustrada, la qual legitima un règim social, cultural i polític basat en la credulitat voluntària. Crec que fa una anàlisi molt encertada.

“Vivim travessats per un sistema ideològic que, intencionadament, minva la capacitat de pensament racional i crític, a la vegada que potencia les conductes irreflexives, l’emotivitat irracional com a base de l’acció.”

Garcés, M., Nova il·lustració radical, Anagrama (2017), p.10.

Vivim travessats per un sistema ideològic que, intencionadament, minva la capacitat de pensament racional i crític, a la vegada que potencia les conductes irreflexives, l’emotivitat irracional com a base de l’acció. Es reforça l’individualisme, la incapacitat per organitzar-se i actuar, i la idiotització voluntària. Idiotitització tant en el sentit de renunciar a la intel·ligència, com en el sentit etimològic grec: l’idiota era el que es preocupava de la seva vida privada, particular, i no d’allò comú.

Na Garcés, que distingeix la Il·lustració (entesa com el combat contra la credulitat i els seus corresponents efectes de dominació) de la modernització (entesa com un projecte històric concret de les classes dominants europees, vinculat a l’expansió del capitalisme a través de la colonització) ens proposa pensar una nova il·lustració radical, com a aposta crítica per l’emancipació. «Semblen paraules gastades i ingènues. Però precisament és aquest l’efecte desmobilitzador que persegueix el poder actualment: ridiculitzar la nostra capacitat d’educar-nos a nosaltres mateixos per construir, junts, un món més habitable i més just».

“és imprescindible que potenciem el valor de la racionalitat i de la crítica, per allunyar tot el possible aquest pensament màgic que lluny d’alliberar-nos ens fa submissos, que lluny d’obrir vies d’emancipació ens fa més vulnerables a la dominació.”

A mi me pareix molt interessant la seva proposta i amb un panorama com aquest, en el terreny d’allò polític crec que és imprescindible que potenciem el valor de la racionalitat i de la crítica, per allunyar tot el possible aquest pensament màgic que lluny d’alliberar-nos ens fa submisos, que lluny d’obrir vies d’emancipació ens fa més vulnerables a la dominació. Òbviament, no es tracta d’imposar l’imperi de la freda raó, desprovista de sentiments, de la que produeix monstres, la raó instrumental i calculadora que va fer possible Auswitch i que fa possible tots els Auswitchs presents; sinó de la raó crítica i que com a tal és respectuosa amb la dignitat humana, compatible amb els afectes i les cures, i que defuig el dogmatisme plantejant els dubtes que siguin necessaria. No en va els valors ètics, el bé comú, la igualtat, el compromís (imprescindibles si aspiram a un sistema distint) són un esforç de la raó, per imposar-se a certs instints i passions irracionals, com l’egoisme, la peresa, la competència o la indiferència. Diria que només posant la racionalitat crítica al lloc que li correspon tenim alguna oportunitat de, no només poder pensar, sinó de posar en pràctica una alternativa transformadora.


Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here