El 7 de juliol de 1985, Iñaki Pikabea i Joseba Sarrionandia es fugaren de la presó de Martotene amagats als altaveus del cantant Imanol Larzabal, que hi acabava de fer un concert. Poc després, la gesta quedà enregistrada per a la història en la cançó “Sarri, Sarri” de Kortatu. Fins aquí la llegenda. A finals de la dècada dels 80, com segurament ara, el que potser molts ignoràvem mentre practicàvem l’skanking entre els acords de Kortatu és que Sarri, a més d’un heroi de la lluita antiimperialista contra l’Estat Espanyol, condemnat a penes de presó per la seva participació en el moviment d’alliberament basc, era (és) un dels poetes més seriosos, necessaris i consistents de la nostra època.
Fins a la recent publicació de l’antologia “És morta la poesia?” (Pol·len edicions, 2018), impecablement traduïda per Ainara Munt Ojanguren, en català havíem tingut l’oportunitat de gaudir de la traducció d’una mostra excepcional de la vessant assagística: “Som com moros dins la boira?” (Pol·len edicions, 2012); un recull dels seus escrits i reflexions a la presó: “Jo no sóc d’aquí” (Pol·len edicions, 2014); i una mostra de la seva narrativa breu dins la miscel·lània “Pomes perdudes” (Tigre de paper, 2014). Totes elles, cal remarcar-ho, publicades per editorials independents a través de campanyes de micromecenatge.
“Sarrionandia, molt abans del seu empresonament ja s’havia perfilat com a una de les veus poètiques i literàries més renovadores i fecundes d’Euskal Herria”
Si convocat pel mite de “Sarri” hom hi espera trobar, en la poesia de Sarrionandia, una succesió plamfetària de tòpics, consignes i blasmes o laments per l’experiència de l’empresonament i l’exili, l’única justificació i font de valor de la qual és l’aura biogràfica del poeta, la sorpresa serà grossa. Sarrionandia, que ja molt abans del seu empresonament s’havia perfilat com a una de les veus poètiques i literàries més renovadores i fecundes d’Euskal Herria, s’endinsa en la seva particular odissea vital armat d’un bagatge i unes intencions poètiques prou consistents i esmolades com per a permetre-li transformar l’experiència personal i el procés d’autoconeixement que tota acció poètica implica en experiència i coneixement de dimensions col·lectives.
Per una banda, Sarrionandia poetitza des de la consciència que està tractant de donar veu a un poble que no acaba de ser poble i que no acaba de tenir veu, : “Vam néixer estrangers al nostre país / vam créixer en una llengua sense verbs. Ja és hora de buscar / el poble basc, / allà on sigui”. I, el que és més important, ho fa sense caure en abrandaments nacionalistes ni nostàlgies patològiques: “I, finalment, / un cop superades pel poble basc / les proves de Sant Agustí / i les de veritat/fals, / un cop sigui un país de debò, / oblidarem aquesta idea. / Deixarem un estat tècnic, i de les ikurriñes / en farem draps de cuina, / perquè el nostre poble tingui / els avantatges de ser i de no ser alhora”. La reflexió sobre el país absent, sobre el país en construcció, són una de les constants al llarg de la seva obra i no són pocs els poemes que hi dedica. Com no hi manquen, és clar, les descripcions de la vida a la presó, de les tortures, de les relacions que allà s’hi estableixen; o de la vida del fugitiu i d’aquells que ha optat per la lluita clandestina, totes elles d’una precisió esfereïdora que, no obstant, assoleixen a retornar a una dimensió profundament humana allò que la imatge, per una banda, amb el seu potencial banalitzador, i els prejudicis per l’altra, han submergit en una mescla de boira difusa i de tabú.
“la militant distància des de la que escriu molts dels versos, propicia que el tema de la fugida transcendeixi l’experiència personal i assoleixi dimensions ontològiques”
D’alguna manera, la militant distància des de la que escriu molts dels versos, jatsia des de la presó o des de la llunyania de l’exili, propicia que el tema de la fugida transcendeixi l’experiència personal i assoleixi dimensions ontològiques, no com a un mer succés històric o circumstancial, ans com a un destí de l’humà de profundes implicacions polítiques: “Com que vam trencar la cadena que ens lligava a casa / i vam marxar / no anhelam ni el plàcid repòs dels gossos / domèstics mansos / ni l’arrogància de captiu dels gossos elegants de concurs”. A la poesia de Sarrionandia, tanmateix, les referències a la vida nòmada dels mariners conviuen amb trajectes gairebé astrals on la impossibilitat de tornar a casa es consola en el fet que la vida segueix el seu cicle, aquí i allà: “Els nostres records, / com els taulons / dels naufragis / no s’esborraran / al fons / del mar, / no cerquen / cap port, / els nostres records / com els taulons / dels naufragis / llisquen per damunt / l’aigua, / a la deriva, / empesos per les ones, / indestructibles i / sense rumb”.
Entre tant discurs postmodern que especula ampul·losament entorn del tema de la identitat des del confort d’una identitat prou assegurada i sense gaires intencions de sotmetre-la a un procés de judici i demolició -molt sovint des de l’atalaia dels privilegis que aquesta identitat comporta-, l’experiència de qui ha assajat en el seu propi cos, com a qüestió de vida o mort, la liqüefacció de la identitat, des del nom o l’aparença fins a l’accent amb què parla, és una garantia de gravetat reflexiva. Potser el problema no sigui la qualitat o el sentit de la poesia que es fa amb el pretext de l’experiència (a propòsit del debat obert per Jaume Munar amb el seu llibre “El Futur”, recentment ressenyat en aquestes mateixes pàgines), sinó, en paraules de Walter Benjamin, l’empobriment sota la cosmovisió capitalista d’una experiència que no assoleix a remoure el ferm trespol sota el que s’oculta el magma incandescent de la poesia. Digueu-li, si voleu, aburgesament cofoi dels poetes o, si ho preferiu, exili de la poesia.
En definitiva, trobam en Sarrionandia al poeta-testimoni d’una força col·lectiva, d’una lluita a vida o mort, que aplega passat, present i futur, però sense deixar en cap moment d’estar profundament ancorat en el seu temps i en les coordenades de la seva pròpia vivència i, per això, profundament humà. Jaume Munar, al final del llibre abans esmentat, ens adverteix que només un pot sobreviure: o el poeta o la poesia. La veu poètica de Sarrionandia, com la de Paul Celan, la de Sylvia Plath, la d’Alejandra Pizarnik, la de Roque Dalton o la de Miquel Bauçà entre nosaltres, és prou intensa i rotunda com per trencar el capoll del mite teixit entorn de l’autor i assolir volada per ella mateixa. Llegiu en Sarri i ballareu de debò.
Joseba Sarrionandia
Traducció d’Ainara Munt Ojanguren
Edició bilingüe català-eusquera
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
