De dues ca seves

Al principi era estrany, perquè tot era tan gran i tan enorme que no sabia ni per on començar. Primer intentava ubicar-se: mar i muntanya i els dos rius. Vivia a un barri on tots els carrers eren exactament iguals, on a cada cap de cantó hi havia un estanc, un bar, una farmàcia o una fruiteria; amb una mica de sort, un forn que la feia diferenciar l’alçada on es trobava per l’olor a pa acabat de fer. Les combinacions de transport eren gairebé infinites en comparació d’on venia –fins i tot hi havia una pàgina web que servia per dir-li què havia de fer per anar d’un lloc a un altre!– i tothom es presentava. Era com una condició sine qua non: quan arribava a un lloc li deien qui era la gent, què nomien i dues-besades-encantada-de-conèixer-te. Allà la gent no es coneixia per generació espontània i ja està, com a ca seva, allà la gent s’havia de presentar perquè si no, cabia la possibilitat que no es tornassin a trobar mai més i no sabessin com es nomien.

Això a ca seva no passava, no passa, perquè a ca seva la gent es coneix i punt, si no és en aquell moment serà en un altre. A ca seva el temps és relatiu i allà, de cop, va haver d’aprendre que el temps és el que és i que un parell són dos i no quatre o cinc, perquè anava a comprar i deia “un parell” i li’n posaven dos i al principi el que pensava era que al seu nou ca seva la gent era molt aferrada.

“Quan ja hi duia una temporada hi havia coses que li semblaven fins i tot normals: que hi hagués gent pel carrer els diumenges, que hi hagués línies d’autobusos amb números de tres xifres”

Quan ja hi duia una temporada hi havia coses que li semblaven fins i tot normals: que hi hagués gent pel carrer els diumenges, que hi hagués línies d’autobusos amb números de tres xifres, que pogués anar a un concert o una sessió cada dia de la setmana i mínim dos fossin de grups, cantants o djs que li agradaven. I fins i tot s’hi va treure el carnet de cotxe, no per conduir per allà, sinó per conduir al seu ca seva de veres –que era com ho deia en aquella època. Va acabar caminant a un ritme que no sabia que existia per als peus humans i fent trajectes que a ca seva –de veres– no hauria fet ni d’adolescent gata després d’una verbena – bé, per ventura en aquest context sí, perquè tothom sap que en aquest context es fa de tot. Qui aniria a la universitat a Lloseta tenint-ne una a Palma mateix? Ningú, siguem realistes. Però allà sí. I al seu nou ca seva va començar a ser normal canviar-se de pis, per exemple. Canviar-se de barri. Conèixer el voler i no poder de gent que tria un barri perquè no pot viure al que està una mica més amunt i conèixer el barri que va suposar que aquell nou ca seva deixàs de ser nou perquè hi va establir, hi estableix, uns vincles que van molt més enllà de la temporalitat i dels significat estricte –patriarcal i monògam– de la paraula família.

“I ara és una entre les un-milió-sis-centes-vint-mil-tres-centes-quaranta-tres persones que viuen a un dels seus ca seva, que ja no és nou perquè enguany farà 15 anys que hi viu”

I ara és una entre les un-milió-sis-centes-vint-mil-tres-centes-quaranta-tres persones que viuen a un dels seus ca seva, que ja no és nou perquè enguany farà 15 anys que hi viu. Quinze. Quinze-són-quinze-quinze-quinze-quinze, que diu la cançó. Però el que la cançó no diu i no li explica i no li ha explicat ningú i no ho ha llegit perquè no hi ha cap guia ni manual d’instruccions que dugui per títol “Com superar les muntanyes russes emocionals. Cas Palma-Barcelona”, és que ser d’un lloc i viure a un altre a vegades és desconcertant i trasbalsant. Que tendrà el cor xapat en dos i a vegades es debatrà en passar més dies amb una família –la de sang– o amb una altra –la triada– i triï el que triï li semblarà que està cometent un petit greuge o una petita traïció a qualcuna de les dues. Que els dies que ha d’estar amb la família de sang perquè són festes, enyorarà la triada; quan estigui amb la triada perquè són festes i ha de fer feina i no pot estar amb la de sang, enyorarà la de sang. I que sempre, sempre, plorarà el dia dels Reis. Que amb els anys –perquè això al principi no passa, al principi hi convidarà tothom com si ca son pare i sa mare fos un hotel– haurà de triar per vacances. Triar per vacances! Que vol dir que, un dia, de cop, existeix la hipòtesi de no anar a Mallorca o anar-hi molt poc a l’estiu, però que aprendrà que l’estiu existeix a altres llocs del món. Que un dia plorarà perquè tendrà la sensació que no és d’enlloc i que ha perdut molta gent pel camí, però que l’endemà serà feliç de saber que arrela a dos llocs de maneres diferents. Que tota la gent amb qui va arribar al seu ca seva nou – que ja no és nou i que tothom considera definit i definitiu manco ella– anirà tornant al seu ca seva i ella no sabrà ben bé on col·locar-se. Que un dia les seves dues ciutats s’assemblaran massa pel mateix efecte pervers de vendre-ho tot al mateix postor però que no podrà evitar pensar que són les més guapes del món. Que se compararà amb la gent que sí que té la família de sang enfora de veres i se sentirà malament i se sentirà malament de sentir-se malament perquè ella també té dret a utilitzar el verb enyorar com vulgui: enyorar-se, enyorar-ho, enyorar-los.

“Al final, després de tots els anys, no creu que hagi de triar, malgrat tot. Durant molts anys havia cregut que sí (…). Com un amor romàntic, sacrificat i idealitzat que no sabia ben bé a qui feia content”

Però al final, després de tots els anys, no creu que hagi de triar, malgrat tot. Durant molts anys havia cregut que sí i que ho havia de fer rotundament, sense tenir en compte els milers de factors, efectes i sobretot, afectes, de més d’una dècada travessant un bassiot; com si fent-ho hagués de renunciar, rotundament, a l’altra ca seva. Com un amor romàntic, sacrificat i idealitzat que no sabia ben bé a qui feia content, perquè la seva sensació era la d’un animal domèstic dins un “transportín” d’una banda a l’altra. I les trampes. La trampa de l’haver de triar, del tu-qui-ets-per-dir-això-si-no-vius-aquí/allà, del alerta-que-d’aquí-poc-farà-els-mateixos-anys-que-vius-aquí-que-allà, de l’haver de ser només d’un lloc perquè si no és que o ets una espècie de venuda o traïdora o és que no vols acceptar la realitat. I per això, perquè els anys més que acumular també són per amollar, desfer-se de la lògica del ca seva de veres i l’altre ca seva per assumir la de tenir dues ca seves va ser la ubicació que necessitava. El lloc exacte on volia ser: amb els seus pros i els seus contres, amb les famílies triades i la de sang, amb els seus plors i les seves rialles i amb la consciència de tenir la sort de viure una vida que, a vegades, semblen dues. Com dues cases plenes de moltes cases.

2 COMENTARIS

  1. Algun dia, algú hauria de contar la història dels que hem quedat a Mallorca. Dels que no hem anat a estudiar a fora. S’ha de relatar la història d’aquells que no hem pogut per diverses raons o no hem volgut per motius varis anar a Barcelona a estudiar. I no hi hem fet vida després. Que algú expliqui el relat de com aquells que sí han volgut i sí han pogut han repetit fins a la sacietat com s’enyoren de l’illa o la Roqueta, que diuen. De com enyoren els cocarrois i les panades per Pasqua, a 200 quilòmetres de distància per mar. La història del paternalisme que senten i demostren -com de germans grans- cap els que no hem partit. Com se’ls fa petita l’illa, perquè no se mouen coses ni hi ha l’activitat cultural de la Ciutat Comtal De com amb una ignorància pregona s’autoproclamen exiliats del que un cop va ser ca seva i on encara van els estius a fer-se fotos a les cales per fer enveja les seves amistats catalanes.

  2. Hola bla, bla. Per què no ho fas tu? Jo xerr des de la meva experiència personal i tu podries xerrar de la teva. A més, en quin moment de l’article jo he dit que enyori les panades o els cocarrois (de fet no en sol menjar!)? On és el paternalisme? On m’he autoproclamat com a exiliada? Crec que no t’has llegit gens l’article, company/a!
    Que tenguis molt bon dia i alerta amb la fel, que és molt àcida!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here