Crec que tothom recorda la seva primera assemblea. A la gent de la meva generació d’independentistes d’esquerres, parlar-ne ens trasllada a l’adolescència, a l’institut, a horabaixes amb els amics per places i bars dels carrers més antics de Ciutat. Crec que cap de nosaltres va dir res aquella primera assemblea. La por a ficar la pota era terrible. La sensació era d’una enorme inseguretat —sobretot davant els grans—, però també d’una eufòria rebel difícil de descriure. Com d’estar fent quelcom tant seriós i responsable com prohibit. Però avui no volia parlar de la primera assemblea, aquella que hem recordat tantes vegades i sobre la que tantes hem compartit experiències tot fent un beure. No. Avui volia parlar d’una altra assemblea sobre la qual no ens agrada parlar tant—i de fet no ho feim—: la darrera.
Aquella darrera assemblea, que com tot comiat, sempre té un punt de tristor. No sol ser cap sorpresa: és aquella companya que darrerament no es deixa veure tan sovint, o que no participa amb l’energia i les ganes d’altres temps.
Aquella darrera assemblea, que com tot comiat, sempre té un punt de tristor. No sol ser cap sorpresa: és aquella companya que darrerament no es deixa veure tan sovint, o que no participa amb l’energia i les ganes d’altres temps. Agafa torn de paraula al darrer punt, aquell que anomenam altres, i al que sovint esperam per dir les coses més importants. Comença a parlar i l’ambient torna com a seriós; solemne. Parla de temps, de motivació, de noves responsabilitats i projectes. A vegades de discrepàncies polítiques, o fins i tot de conflictes personals. S’acomiada.
I el comiat, la darrera assemblea —on quasi sempre tot són bones paraules—, deixa pas a una reacció doble: per la gent que continua a la militància activa, tantes vegades sobrecarregada de feina, tirant del carro, una certa dosis de ressentiment cap a qui ho deixa. Per qui se’n va, un regust de culpabilitat. Les trobades posteriors sovint tenen un punt d’incomoditat. Es va construint una espècie de murada. Queda interrompuda la comunicació. No és cap conflicte: clar que la gent parla! Però no és el mateix, quelcom s’ha romput.
M’atreviria a dir que la majoria del que dic serveix —encara— per a la majoria d’organitzacions polítiques o entitats del Moviment Popular amb vocació transformadora. Pensem-hi.
El cert és que molts dels nostres projectes encara funcionen sobre un model de militància pensat per a estudiants joves i amb temps a bastament.
No és casualitat que molts d’aquests comiats es produeixen quan la gent comença a treballar a temps complet, quan arriba als darrers cursos de la carrera, o quan decideix tirar endavant un projecte de vida amb una parella estable. Segur que podríem debatre molt al voltant de tot plegat, i partint de moltes perspectives. El cert és que molts dels nostres projectes encara funcionen sobre un model de militància pensat per a estudiants joves i amb temps a bastament. Obrir el meló d’aquest(s) model(s) de participació és necessari, però tal vegada hauríem de començar des de ja a cuidar més a la gent que no milita activament als nostres projectes. Deixem de veure les simpatitzants com a militants en potència i acceptem que cadascú juga el seu paper. Parlem, també de política i de l’assemblea. Escoltem a la gent amb qui no ens reunim cada setmana. Comptem amb elles també. Construïm més xarxa i menys estructura.
Escoltem a la gent amb qui no ens reunim cada setmana. Comptem amb elles també. Construïm més xarxa i menys estructura.
I ep!, que el canvi de mentalitat ha de ser bidireccional. Deixar la militància no pot significar deixar la política. Tampoc deixar de pagar quota ha de significar deixar tot compromís. Tot suma i totes podem aportar quelcom. Des d’un torn de barra, passant per anar a aquella concentració perquè toca, fins a una abraçada a la companya que saps preocupada per la repressió.
El compromís és imprescindible, però sense la fortalesa que ens dóna la comunicació i el contacte diari entre la nostra gent, ens serà impossible guanyar. Perquè al final es tracta d’anar fent un nosaltres cada vegada més fort i més gran. Entre totes. Ho digué molt bé el revolucionari Argala, assassinat fa 40 anys: denok eman behar dugu zerbait gutxi batzuk dena eman ez dezaten (tots hem de donar alguna cosa perquè uns pocs no ho hagin de donar tot).
