Toquen les campanes al zócalo de la Ciutat de Mèxic. El nombrós públic arreplegat a la plaça de la capital aplaudeix, riu, s’entusiasma. A palau, el president Carlos Salinas de Gortari brinda emocionat en companyia de família, amics, mafiosos i altres polítics. Ha començat mil nou-cents noranta-quatre i el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) entra en vigor. Mèxic ja no és ni serà un país en vies de desenvolupament. El Tractat de Lliure Comerç, proposat a Washington el disset de novembre del noranta-tres, anuncia unes xifres econòmiques brillants. La seva aprovació possibilita la modernització econòmica i social del país. Pau, democràcia, sobirania i prosperitat. Repiquen les campanes, comença l’any que ho canviarà tot. Ja tenim aquí el somni de Salinas, elegit home de l’any segons Times, el Moisès neoliberal que salvarà el poble del seu històric retard. Mil nou-cents noranta-quatre és una festa per a tots i cadascun dels mexicans.
“Salinas, elegit home de l’any segons Times, és el Moisès neoliberal que salvarà el poble del seu històric retard”
O això pensa el senyor president, que encara conserva la frescor que caracteritza els omnipotents governadors mexicans de tradició priïsta. Tranquil (i per ventura ebri), Carlos Salinas ni tan sols preveu la possible aparició d’un antagonista capaç d’aturar les campanes, d’ofegar el festí de la seva popularitat.
A primeres hores del matí, rep un seguit de trucades. ¿Insurgència? ¿Chiapas? ¿San Cristobal? ¿On és això?(1) Agafa un mapa territorial. Ah, sí, la terra de Balún Canan, la nostra selva indígena, espai turístic, alternatiu i folklòric(2). Escenari de multinacionals que monopolitzen l’agricultura, el gas i l’electricitat. I també de precarietat i menyspreu vers una minoria.
Les primeres notícies que circulen són erràtiques versions sobre què passa. Un grup de guerrillers ha pres San Cristóbal de las Casas i diverses comunitats. Els emmascarats declaren la guerra a l’exèrcit federal. Acaba la festa liberal que obria Mèxic a l’espai econòmic d’Amèrica del nord. Comença la ressaca. Dotze dies d’enfrontament directe. Set anys de preparació. Rere les màscares, racisme, injustícia i misèria.
Hoy decimos: ¡Basta! Declaramos que no dejaremos de pelear hasta lograr el cumplimiento de estas demandas básicas de nuestro pueblo formando un gobierno de nuestro país libre y democrático. Intégrate a las fuerzas insurgentes del Ejército Zapatista de Liberación Nacional.
No és aquest un dels milions de casos del narcotràfic. Ni un turista desaparegut. Ni un aixecament a l’estat de Guerrero. No és, en definitiva, un assumpte que es pugui resoldre amb les eines priïstes de pressió, diners o amb un dràstic cop de força. ¿Qui són, els insurgents? ¿Què volen? ¿Què proposen? ¿Qui és, Marcos? ¿Un altre heroi romàntic marxistaleninista? ¿És, EZLN, compost majoritàriament per indígenes, una utopia desproporcionada? ¿Producte de la cubanització d’Amèrica llatina?
Set anys després, a una entrevista amb Yvon Le Bot, el Subcomandante Marcos afirmarà que el primer objectiu de l’aixecament era més aviat pràctic: eliminar l’estratègia publicitària de Carlos Salinas, evidenciar l’abisme entre el seu discurs de Mèxic com a producte d’un país estable i la realitat de la Selva Lacandona. Així doncs, no es tracta d’un renaixement del marxisme o socialisme utòpic, sinó del despertar d’una consciència social vinculada amb la consolidació de la democràcia i la societat civil, la defensa dels drets indígenes i la batalla contra les desigualtats provocades pel neoliberalisme.
“El primer objectiu de l’aixecament era més aviat pràctic: eliminar l’estratègia publicitària de Carlos Salinas”
Tanmateix, la consciència de les limitacions materials del Moviment Zapatista (“Nunca recibimos entrenamiento ni en Cuba, ni en Nicaragua, ni en El Salvador, ni en Guatemala, ni en Moscú, ni en Corea. Y por lo mismo éramos muy torpes. Ojalá lo hubiésemos hecho, hubiéramos peleado mejor, pero en realidad no” diu Marcos, posteriorment) farà que la lluita es desplaci a un altre escenari amb major possibilitat de triomf: el llenguatge i els símbols. La primera victòria, elaborada amb un magnífic cinisme, és una resposta a la proposta d’entrega i perdó del govern de Salinas:
¿De qué tenemos que pedir perdón? ¿De qué nos van a perdonar? ¿De no morirnos de hambre? ¿De no callarnos en nuestra miseria? ¿De no haber aceptado humildemente la gigantesca carga histórica del desprecio y el abandono? ¿De habernos levantado en armas cuando encontramos todos los otros caminos cerrados? ¿De no habernos atendido al Código Penal de Chiapas, el más absurdo y represivo del que se tenga memoria? […] ¿Quién tiene que pedir perdón y quien puede otorgarlo? ¿El presidente de la República? ¿Lo secretarios del Estado? ¿Los senadores? ¿Los diputados? […] ¿Los que nos tratan como extranjeros en nuestra propia tierra y nos piden papeles y obediencia a una ley cuya existencia y justeza ignoramos?
Quan les armes foren silenciades, EZLN proposà una estratègia insòlita de combat. Marcos enceta una guerra verbal per reconquerir la part discriminada de la història. Gràcies a les paraules, els comunicats i la ploma del líder, el moviment guanya l’opinió pública nacional i mundial. El comunicat de La Selva Lacandona vol arribar a Ciutat de Mèxic. Set anys més tard de l’alçament, el 2001, omplen el zócalo de la capital amb dues-centes mil persones clamant ‘¡Nunca más un México sin nosostros! I Chiapas, estat oblidat, es convertí en Mèxic. L’organització zapatista sortejà i defugí formes i fórmules desvirtuades del Govern, entusiasmà el món amb la renovació d’un tipus de lluita que no s’allunya dels moviments socials dels Trenta: una esquerra no partidista que, no obstant això, és capaç d’organitzar-se per si mateixa i contribuir a la millora social amb eines que escapen del control dels governs.
“L’organització zapatista sortejà i defugí de les formes i fórmules desvirtuades del Govern, entusiasmà el món amb la renovació d’un tipus de lluita que no s’allunya dels moviments socials dels Trenta”
A vint-i-cinc anys de distància, parlar de pau i postconflicte a Chiapas és pura ceguesa. L’organització ha patit contínues traïcions als acords de pau, amb massacres i desplaçaments de comunitats, invasions de l’exèrcit federal i freqüents intromissions en les seves organitzacions d’autogovern.
Ara el context és un altre i els zapatistes i el sup Galeano (antic Marcos) han canviat d’estratègia. El Concejo Indígena de Gobierno i el Congreso Nacional Indígena elegí Marichuy, una indígena nahua, com a representant per a les eleccions federals del 2018. EZLN tornava a dirigir el seu esforç al reconeixement públic. Després del sonat triomf de López Obrador, els zapatistes denunciaren que la seva victòria no significava canvi de res. I efectivament, el Tren Maya, la matança d’estudiants a la UNAM o els continus feminicidis impunes, són una mostra d’això.
Galeano i els seus segueixen inventant fórmules inèdites per fer front a la indiscriminació, la desigualtat i la injustícia. Posar en marxa noves formes d’imaginació política. Construir un pont perquè els mexicans descobreixin la mentida i la corrupció neoliberals, perquè un país es miri a si mateix (i no tant cap al nord) per reinventar-se. Sempre, això si, a través de la icona del passamuntanyes (tan polèmic a Catalunya).
¿A qué tanto escándalo por el pasamontañas? ¿No es la cultura política mexicana una cultura de tapados? Pero, en bien de frenar la creciente angustia de algunos que temen (o desean) que algún kamarrada sea el que termine por aparecer en pasamontañas y la “nariz pronunciada”, propongo lo siguiente: yo estoy dispuesto a quitarme el pasamontañas si la sociedad mexicana se quita la máscara que ansias con vocación extranjera le han colocado años atrás.
La revolta del primer de gener del noranta-quatre suposà l’aixecament de la realitat sobre la il·lusió financera. El començament d’una utopia en marxa, indefinida, en constant moviment per la dignitat dels pobles. Una organització provinent de baix, nodrida pel somni de recuperar el nom. I un govern explotador, corrupte i assassí que no vol esser nomenat. Els rebels ja duen vint-i-cinc anys remant contra el destí assignat pels de dalt. Avui toca honorar-los.
Y miren lo que son las cosas porque, para que nos vieran, nos tapamos el rostro; para que nos nombraran, nos negamos el nombre; apostamos el presente para tener futuro; y para vivir… morimos.
(1) Tot i l’apropiació del símbol zapatista per part d’EZLN, Zapata mai no va passar per Chiapas, terra fins i tot oblidada per la revolució mexicana.
(2) Si algú pren cafè a un bar del centre de Chiapas de Cozo, veurà tres fotografies turístiques a la paret del recinte: 1. El cañon del sumidero. 2. Palenque. 3. El indígena. Aquesta darrera no és sinó el reflex de l’actual imaginari neocolonial cap els indígenes chiapanencs.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
