Cala Varques, és una cala verge que es troba entre Porto Cristo i Cales de Mallorca, és un dels llocs privilegiats de la costa del Llevant, compta amb una abundant vegetació i està enrevoltada de penyassegats, coves i altre cales més petites, no és estrany idò que encara que per arribar-hi s’hagi de caminar una bona estona, tengui un caràcter prou atractiu per a reunir grans quantitats de mallorquines i turistes sobretot durant la temporada d’estiu.
Aquests darrers anys ha estat també objecte de diverses polèmiques; primer pel tema de l’aparcament de cotxes degut a la massificació turística que ha sofert darrerament i ara amb el tancament, per part dels propietaris de la finca, del camí que duu de la camada a la mar. Per contextualitzar cal dir que el camí és públic però es troba en una zona privada, tot i així sempre hem pogut accedir-hi, ara, el tema és molt confós, per una banda el propietaris al·leguen que hi ha altres camins que també duen al mar i per altra l’ajuntament manacorí, amb una marcada intenció de no responsabilitzar-se’n, diu que no saben ben bé on son aquests camins i que no és competència de l’ajuntament garantir el pas pel camí public sinó que és cosa d’institucions supramunicipals.
aquesta gestió pública no és neutre i es fa des d’una perspectiva i corresponent a uns interessos capitalistes i patriarcals.
Tot aquest cal i portal m’ha duit els darrers dies a reflexionar sobre la gestió que es fa dels espais públics així com la seva privatització constant. He començat xerrant de camins públics tancats però també em venen al cap les places públiques ocupades per les terrasses privades limitant el nostre espai de relació, els parcs municipals molt cops mancats d’ombra, de jocs o de zones verdes, els carrers plens de barreres arquitectòniques que dificulten la vida i el dia a dia de moltes persones o la manca d’equipaments i altres serveis públics com puguin ser escoles, pacs o casals juvenils i culturals pel poble, per posar alguns exemples. Qui tengui una mica d’esperit crític sabrà que tota aquesta gestió pública no és neutre i que es fa des d’una perspectiva i corresponent a uns interessos capitalistes i patriarcals.
No veig, idò, altra solució que no sigui reivindicar i treballar per un altra tipus de gestió que partesqui des d’una altra perspectiva, que tengui en compte les necessitats de totes les persones, que sigui justa, igualitària i equitativa, que garanteixi la igualtat entre totes les persones, que cuidi el territori i el medi ambient, que enforteixi les relacions i la cohesió socials i que sigui segura. Baix el meu punt de vista hauríem d’anar directes cap un model de gestió amb perspectiva de gènere dels espais públics.
Gestionar a través de la perspectiva de gènere pot ser una eina útil per a transformar la realitat de les societats, reequilibrar els espais i trencar la lògica patriarcal capitalista, significa deixar de pensar des d’una lògica merament productivista i mercantilista i començar a pensar en entorns que prioritzin a les persones, vol dir gestionar tenint en compte la vida quotidiana on el centre d’aquesta gestió sigui la vida i no el capital.
El model de gestió pública hauria de garantir funcionalitat, equitat, eficàcia, cohesió social, participació ciutadana…
Implica que els espais públics estiguin adaptats a les necessitats de totes les persones i que no haguem de ser les persones les que ens adaptem a l’espai, implica una nova mirada que tengui en compte la cura, la criança, l’accessibilitat, la seguretat, la diversitat… una mirada que està prou lluny del que és avui la gestió pública dels espais.
El model de gestió pública hauria de garantir funcionalitat, equitat, eficàcia, cohesió social, participació ciutadana, etc. I per ara, només introduint la perspectiva de gènere podem aconseguir-ho.
Per aclarir-ho, un model de gestió pública amb perspectiva de gènere no vol dir que la gestió hagi de ser només de i per a dones, tot i que pot ser hi estaria d’acord, vol dir que si prioritzam la vida i la quotidianitat com a centre de la gestió ha de ser per força una gestió on les dones hi siguin incloses, visibilitzades, tractades equitativament amb la resta d’homes, i on hi participin activament, també en la presa de decisions. Perquè encara som nosaltres les que coneixem millor el dia a dia quotidià, les que realitzam el treball de cures i reproductiu i per tant, som conscients i entenem a fons quines són les mancances i necessitats dels nostres espais.
