Dins de les nostres vides sempre hi ha temes que ens agraden més que d’altres, temes que focalitzen el nostres interès i en els quals ens interessa formar-mos, aprendre d’ells per poder posar-los en pràctica, ja sigui professionalment o personalment. En el meu cas l’autisme i la militància política són dos dels eixos en els quals hem desenvolup dia a dia. L’autisme perquè forma part del meu treball professional i la militància perquè no concebo altra manera de viure la vida si no és estant organitzada i defensant allò en el que creim.
com podem pretendre construir una societat per a totes sinó és tenint en compte totes les diversitats?
Moltes vegades he reflexionat sobre com es poden connectar les dues coses, crec que és una tasca difícil per varis motius que intentaré exposar però també diria que és una assignatura que els moviments socials tenim pendent, com podem pretendre construir una societat per a totes sinó és tenint en compte totes les diversitats? Aquest article no és una crítica als moviments socials sinó més be una reflexió per a tenir en compte.
Vaig llegir una vegada un article d’una persona amb autisme on explicava els seus dubtes sobre la seva militància política a un espai que denominava “de neurotípics”(des del punt de vista neuronal neurotípic significa que no existeix un trastorn o un comportament neurològic atípic. És a dir, la persona neurotípica és aquella que, baix la lògica socialment establerta, consideram “normal” ). Ell exposava que realment es sentia sovint lluitant per uns drets de treballadors i treballadores neurotípiques en els quals no s’acabava de veure representat i que diferia molts cops de les seves necessitats. Per començar sabem que a peu de carrer ens manca informació sobre què és realment el trastorn d’espectre autista i he d’acceptar que és fa difícil explicar un trastorn tant ampli fins i tot per a la gent que hi treballam dia a dia.
Resumint molt i sent conscient de que la definició que faré quedarà inacabada, podríem dir que l’autisme és un trastorn del neurodesenvolupament que afecta a tres àrees, en major o menor mesura, del nostre cervell: una seria la part que té a veure amb les habilitats socials, la manera en que ens relacionam i entenem socialment aquestes interaccions, la segona té a veure amb les habilitats comunicatives i la tercera amb tot allò relacionat amb la percepció sensorial.
Partint d’aquí és important entendre que l’estructura de la ment, la percepció de les coses, les convencions social i la manera de relacionar-mos en el món on vivim, és molt diferent en aquestes persones. També cal tenir present que l’autisme és relativament nou en el camp de la investigació i que encara existeixen una sèrie de mites i prejudicis que cal combatre i desmentir: les persones amb autisme sí és relacionen, sí poden ser afectives, no viuen en un món paral·lel, sí es comuniquen, etc.
La meva inquietud en aquest àmbit és poder entendre per què en les nostres assemblees no és habitual trobar persones amb aquest trastorn, o fent-ho més extensiu, per què gairebé no hi ha persones amb diversitat funcional participant (entenc que aquest és també un concepte complexe, digne de debat i qüestionable. Hi ha molts maneres d’entendre la discapacitat.)
No pretenc arribar a cap conclusió concreta però sí exposar unes quantes idees que potser ens donin una mica de llum o ens facin entendre el per què d’aquesta manca de diversitat en els nostres espais i de com poder revertir la situació. A mode d’esquema diria que:
-La manca d’informació i l’excés de mites sobre el tema dificulta la comprensió del trastorn en si.
-Es cert que part la societat fa petites passes cap a un model de vida més inclusiu però tot plegat no deixa de ser encara, baix el meu punt de vista, un model utòpic i poc real on es xerra de molta teoria però on hi ha poca pràctica.
Les societats, les ciutats i la organització d’aquestes no està preparada per a conviure amb l’autisme.
-Les persones amb autisme lluiten molt sovint per a que el món les entengui. Les societats, les ciutats i la organització d’aquestes no està preparada per a conviure amb l’autisme sinó més be al contrari: dificulten el seu dia a dia amb sobrestímuls al carrer, normes i convencions socials absurdes males d’entendre, missatges confosos, etc.
-Si el que volem és construir una societat on hi tenguem cabuda totes, és imprescindible contar amb persones amb diversitat funcional (que no limitacions) i amb les persones amb autisme per construir-la, si no és així no té cap sentit. És com voler lluitar per les dones sense les dones.
-És encertat que des dels moviments socials es comenci a reflexionar sobre aquesta idea i es plantegin estratègies pràctiques de com incloure als nostres espais persones amb diversitat funcional, començant per intentar eliminar les barreres arquitectòniques dels nostres espais, per exemple.
Entenc que no és la tasca prioritària dels nostres col·lectius, que tenim prou fronts oberts i que amb les forces que tenim mereixem un reconeixement molt gran, anem però a introduir-ho de manera transversal tal com feim amb el feminisme o l’ecologisme. Per començar, formem-nos i combatem els estereotips, les etiquetes i els prejudicis que existeixen entorn a la discapacitat. Al cap i a la fi això només pot fer-mos créixer.