Recentment en el món de les arts escèniques (teatre, cine, i fins i tot dansa) estem vivint un gran debat entorn de qui pot o qui hauria de representar històries de personatges trans*. En poc anys hem passat de la necessitat que se’ns representi, sigui com sigui, a la necessitat que se’ns representi d’una determinada manera i això implica qui ens representa. Entra en escena la gran pregunta:
– Tenen dret les persones cis a xerrar per les persones trans*?
– No estan xerrant per, estan xerrant de- contesta l’altre que no vol reforçar l’essencialisme trans*
– Però no podem oblidar els llocs d’enunciació- replica.
– L’important no és qui representa, sinó quina història s’explica.
Començaré doncs, explicant com sento que se’ns representa la majoria de vegades, sigui cis o sigui trans* la persona que escenifica al personatge. La història fictícia s’inicia amb la presentació d’un personatge “aparentment” cis, en un regne binari governat per uns personatges molt trànsfobs que oprimeixen només a aquelles persones tan sensibles i especials com el nostre personatge protagonista. Aquest serà l’únic que estarà incòmode amb el seu cos, tendrà problemes per lligar o estarà pressionat en la forma de vestir o qualsevol altra modificació corporal, per això mai veurem un personatge secundari, com per exemple una aliada heterocis, patint en paral·lel la repressió de la dictadura binària. Ja tenim heroïna o heroi i és del món de la tragèdia. El nus pot ser una mica més variat, depenent del final, però la majoria de vegades inclourà revelar l’autèntica identitat del personatge protagonista, enxampar-lo en un moment molt íntim i vulnerable, cosa que ens farà connectar amb l’engany i la mentida, i/o una total recreació dels traumes de ser trans* amb la posterior i forçada sortida de l’armari. En el millor dels casos apareixerà una fada madrina que mitjançant hormones i cirurgia concedirà tres desitjos trans*. Amb aquest tipus de representacions de processos lineals unidireccionals el nus de la història se’m presenta com un seguit de proves justificatives que ha de passar el personatge protagonista per arribar a la meta final. Així, sembla inimaginable o catastròfica la possibilitat de perdre’s pel camí, desviar-se o per descomptat tornar enrere, cosa que serà vist com un autèntic fracàs. Si tenim final feliç, el personatge trans* haurà superat totes les proves i aconseguit l’aparença cis, la felicitat i la joia l’acompanyaran per sempre més i mai més tornarà a patir. Caminant en línia recta sense sortir-se de la retxa, sembla que la pel·lícula acaba just quan per mi es posa interessant: serà capaç el personatge protagonista de sostenir la quotidianitat?
També pot ser que, des de l’inici, el personatge trans* se’m presenti com un personatge que ja ha transitat, 100% transsexual. La qual cosa fa plantejar-me quan és que una persona trans* arriba al final de la seva transició, on és aquest final i com és possible assabentar-se que s’ha arribat al final de la transició. Sigui com sigui, en la història fictícia, si el personatge no té passing, es justificarà amb tot un llistat d’operacions-merit. Si per altra banda si té passing, es produeix l’efecte desvelar l’engany, amb les posteriors conseqüències.
Comencin pel principi o pel final, són històries que ens expliquen que els personatges trans* estan definits per la transició i que aquesta és lineal i polar. L’objectiu és arribar a l’altra banda, a aquell gènere desitjat, a la terra promesa, immigrar d’un cos a l’altre i mantenir la nova nacionalitat, que no es noti. El patiment sofert en origen justificarà el viatge i el sofert durant el viatge validarà el merescut gènere, tot i que sempre hi haurà el risc d’una petita flaire a foraster, a nouvingut. Podríem pensar que són relats que només es basen en la meritocràcia: quan més s’esforça el personatge protagonista, més s’ho mereix però és que, a més a més, és l’únic que realment s’ho mereix, per simple fet de ser trans*. Com a públic esdevindrem, més que mai, voyeurs de les intimitats del personatge protagonista, serem còmplices i la nostra mirada serà l’única capaç de justificar i validar al personatge trans*, cridarem a la resta de personatges: no és una mentida, és un secret! Passarem de la ficció a la realitat i formarem part del relat d’autenticitat i veracitat de ser trans*.
Entenem que quelcom és autèntic quan està acreditat com a cert i vertader, és a dir que no és ni fals ni falsificat. La veracitat seria la qualitat de dir habitualment la veritat, és a dir, de no mentir.
Entenem que quelcom és autèntic quan està acreditat com a cert i vertader, és a dir que no és ni fals ni falsificat. La veracitat seria la qualitat de dir habitualment la veritat, és a dir, de no mentir. Santiago Alba Rico diu, el lloc on vivim podem anomenar-lo realitat; el lloc on es decideixen les nostres vides, veritat.
Tornant al marc de l’escena, actualment, vivim en una societat on l’espectacle ha superat la veracitat de la religió i la ciència, i trobam múltiples discursos de com la frontera entre ficció i realitat es dilueixen o desdibuixen per esdevenir una altra. Però què té a veure la ficció amb la veracitat? A tal efecte m’interessa si és possible establir alguna relació entre la veracitat de la ficció trans* i la realitat trans*, o dit d’una altra manera, quin paral·lelisme hi ha entre la representació trans* i la presentació trans*?
El concepte d’autenticitat trans* és quelcom àmpliament desenvolupat per Miquel Missé, quan xerra entre altres coses de les modificacions corporals, assegurant que “vivim en una societat força crítica amb la cirurgia estètica, però en el fet trans* tot això es dóna la volta i així com amb altres persones les modificacions corporals es consideren l’evidència que han sigut captades per un discurs de pressions corporals, amb la gent trans això ens aporta autenticitat”. Per altra banda el concepte del passing és quelcom molt delicat dins la comunitat trans*. Generalment entenem que, per exemple, un home trans* té passing quan és llegit com a home, però, la seva traducció literal seria, un home trans* té passing quan passa per home, i moltes persones senten que aquest concepte té connotacions negatives en suggerir que la presentació de gènere d’aquesta persona no és autèntica, consideren que el terme “passar per” implica un engany deliberat, quan el que volen simplement és estar en pau amb els seus cossos i la seva expressió de gènere. Podríem dir que el concepte passing es fonamenta amb el fet vertader o el fet fals. Així, a la vida real de les persones trans* podem trobar l’efecte de la veracitat, expressions com “no se’t nota gens”, “quin és el teu nom vertader?” estan basades en la creença que ser dona o home és més creïble, menys irrefutable si ets cis. Està clar que, no totes les persones trans* cerquen el cispassing, ni volen ocultar el fet de ser trans*, d’altres que sí que ho volen, ho cerquen i aconsegueixen una cisnormativitat tot i ser transsexuals. Però també trobem altres persones que per molt que ho vulguin i s’esforcin mai ho aconseguiran, mai aconseguiran “passar per” i el seu gènere mai serà tan creïble com el d’altres.
I aquí és on nombrosos col·lectius trans* han assenyalat el perill d’aquest tipus de representacions que reforcen la idea que, per una banda, el gènere d’una persona trans* és fictici i, per l’altra, ser trans* és una actuació, una performance, una desfressa i que qualsevol ho pot ser per uns dies.
Podríem dir que en el món trans* tant la ficció com la realitat comparteixen aquest relat d’allò que és creïble, allò que està suficientment vinculat al fet real. Si més no, la ficció consta d’un privilegi que és alhora una paradoxa, no ens qüestionem la veracitat de la ficció però ens enllaça amb una subjectivitat social que es pren com a vàlida. Allunyant-me una mica del món trans* posaré un exemple basat en la sèrie pionera de lesbianes The L word, on el personatge de Shane se’ns presenta fictíciament com una autèntica butch i donam per vàlid aquest relat quan en molts dels entorns bollos seria llegida com poc o gens masculina. Podríem dir, per tant, que la ficció és més autèntica, perquè aquesta no es qüestiona i el fet real es posa en dubte. I és aquí on rau el perill de ficcionar personatges o processos que tenen a veure amb la identitat i s’ha de saber distingir quan donar veu a un col·lectiu es transforma en parlar per aquest col·lectiu, o quan estem alimentant clixés que reforcen els falsos estereotips: si se’ns dibuixa a Shane com lesbiana masculina el nostre espectre fem-buch es veurà reduït i desplaçat cap a la feminitat. Cosa que no és ni positiva ni negativa, però que hem de ser conscients que es tracta d’un tipus de ficció que ens dóna una imatge esbiaixada de la realitat. Si aquesta s’interpreta com el tot llavors esdevé opressió. Ens podríem demanar per tant, quan la ficció es transforma en opressió? Tal com Brigitte Vasallo respon respecte a l’humor, quan es representa de dalt a baix o de fora a dins. D’aquesta manera, avui en dia ens sembla escandalós veure homes blancs amb la cara pintada de negre a les cavalcades de nadal. Podríem imaginar-mos tretze actors homes interpretant a les tretze roses en una obra de teatre? I així arribam al tema candent, què se’ns mou a les persones trans* quan veim un personatge trans* interpretat per una persona cis? Quines opressions pot generar? Quin interès tenen les persones cis en representar la transsexualitat? I quins tipus d’històries s’expliquen des d’allí?
Tornem a reprendre aquesta percepció de la transició com un procés lineal, d’A a B, un abans i un després. En el relat fictici necessitam un cos suficientment poc trans* en el que veure tots els canvis per l’espectacularització del resultat. Necessitam una Ventafocs molt pobra i bruta que desitgi anar al sopar de gala de la família reial, si no, no tenim història. Necessitam un home-home que es transformi en dona-trans. Solen ser històries que expliquen la transsexualitat a través de la figura d’un jove (al·lot efeminat) que vol canviar de sexe. Així, el subjecte polític de dona trans* no se’ns presenta com una autèntica dona, ja que com bé se’ns ha explicat a la introducció de la pel·lícula, ell era un al·lot. És evident que aquests tipus d’històries es podrien explicar des de l’inici a través d’una al·lota transsexual, una persona no binària o una persona jove que es qüestiona el gènere. Per què es recorr a fer explícit el gènere assignat al néixer per explicar aquest tipus d’històries?
Està clar, perquè el públic ho entengui, alhora, es ven la narrativa heteronormativa de què és la transsexualitat. I és per aquest motiu també, tot i que els casos són menys nombrosos, que es recorrerà a una dona cis per ficcionar a un home trans*. Necessitam aquell cos real, llenç en blanc, que ens permetrà totes les modificacions per arribar a aquell cos transformat. Aquest tipus de representació lineal creen una transsexualitat comprensible: el model dominant explica les excepcions normativitzant-les, esbiaixant la realitat, com quelcom exòtic però simple. Per sort, la ficció permet explicar la transsexualitat o totes aquelles narratives diverses en sexe i/o gènere de mil maneres i és possible xerrar dels cossos trans* i les seves modificacions corporals sense haver de recórrer al conflicte gènere assignat al néixer-canvi de sexe.
Si grates una mica, és un tema que cou i la justificació de la ficció i la màgia del teatre o la pantalla és de les primeres que es troben en el món de la faràndula, és a dir, una bona actriu o un bon actor és capaç d’interpretar qualsevol personatge. Així la possibilitat de representar un personatge trans* es presenta com una oportunitat per ampliar el currículum i com a repte professional. Però, si vertaderament l’oportunitat professional fos acostar-se al món trans* per poder visibilitzar-ho, tant en la pantalla com en el teatre veuríem també homes cis representant a homes trans* o dones cis interpretant a dones trans*.
Quan analitzam una mica més el panorama actual veim que el repte professional només apareix amb la possibilitat fictícia de transitar: l’actriu o actor té l’experiència real de transitar i viure l’altre gènere mentre duri la ficció. És a dir, són històries que ens expliquen que el fet vertader, el fet creïble no és el gènere del personatge trans* sinó la transició. Malauradament amb aquest tipus de representacions es reforça la idea que allò que importa és el gènere assignat en néixer, involuntàriament es torna a caure en el clixé que la història d’una persona trans* està definida pel diagnòstic d’una persona en bata en el moment de néixer. I això en part és veritat, ja que si no existís aquesta diagnosi s’eliminaria part del patiment. És real que la diagnosi ens oprimeix però no volem que ens defineixi, no el volem legitimar, llavors per què es recorr a aquest? Per què mai concorda el gènere real de l’actriu o l’actor cis amb el gènere del personatge fictici trans*? I aquí és on nombrosos col·lectius trans* han assenyalat el perill d’aquest tipus de representacions que reforcen la idea que, per una banda, el gènere d’una persona trans* és fictici i, per l’altra, ser trans* és una actuació, una performance, una desfressa i que qualsevol ho pot ser per uns dies.
Clarament veim que no és tan sols una qüestió de currículum ni de la màgia de la ficció, sinó que també és una qüestió d’oportunitats. I així, els argumentaris en aquesta línia són tals com, s’ha escrit l’obra pensant en aquest repartiment en concret o no hi ha actrius o actors trans* professionals. Deixant de banda que actualment vivim un moment on l’acting, la performance, el teatre documental i, en general, els nous llenguatges fan possible que persones sense experiència professional en les arts escèniques pugin a l’escenari visibilitzant el fet real, aquest tipus d’argumentaris ha fet que actrius i actors trans* comencem a explicar la nostra situació. Molts no tenim gens de passing o se’ns nota que som trans* i això es tradueix en una precarietat laboral en les arts escèniques bastant gran. No podem representar personatges femenins perquè som massa masculins i no podem representar personatges masculins perquè som massa femenins. Ens quedem fora dels càstings mainstream del que és ser una dona o ser un home, és a dir, ens quedem fora del mercat. I tan sols tenim l’oportunitat quan se sol·licita un paper trans*, que curiós, no? Us imaginau un home cis que només pogués representar personatges d’home cis? – Disculpi, no és el perfil que estàvem cercant, no té prou trans*passing-. Ironia a part, aquesta situació ens deixa a les persones trans* professionals de les arts escèniques amb un reduït ventall d’ofertes de treball, la majoria de les quals sorgeixen en forma d’autoocupació.
La visibilitat del fet trans*, tan de moda i en boca de tothom, hauria de passar, també, per qüestionar les normes de gènere, no només amb la paraula, sinó també amb la pell, ja que, com podem qüestionar les normes de gènere amb un personatge protagonista que té un cos danone?
Personalment no crec que la problemàtica sigui únicament el fet que l’actriu o l’actor sigui cis- això ho havia de dir per guanyar-me el beneplàcit de la platea-. Crec que em generaria el mateix malestar si la majoria de representacions de personatges trans* les duguessin a terme persones trans* amb molt de passing, cossos, al cap i a la fi, més normatius que els cossos dissidents que no complim els cànons del binomi de gènere. Està clar que, de manera general, el món de les arts escèniques és un món que reforça i alimenta de manera exacerbada el rigorós compliment de les normes de gènere, així com tots els mandats que tenen a veure amb la bellesa blanca, jove, no gorda i sense diversitat funcional. I és un fet que la majoria d’actors i actrius complim en major o menor mesura aquestes normes. La qüestió és que quan es representa una història trans* s’està explicant una història del no compliment d’aquestes normes, en major o menor mesura.
Per tant, la visibilitat del fet trans*, tan de moda i en boca de tothom, hauria de passar, també, per qüestionar les normes de gènere, no només amb la paraula, sinó també amb la pell, ja que, com podem qüestionar les normes de gènere amb un personatge protagonista que té un cos danone? Com podem fer-li entendre al públic que aquell cos normatiu que representa al personatge protagonista trans* és en realitat una imatge esbiaixada de la realitat? Com podem assegurar que, pot ser al sortir del teatre o en un bany públic, ens topem amb una persona trans* que no té gens de passing, que no compleix els cànons de bellesa que si complia el personatge protagonista, siguem capaces de no qüestionar el gènere d’aquesta persona real, tan vàlid com el perfecte gènere de la història fictícia. No cal dir, per altra banda, que es pot contar una molt bona història del qüestionament i incompliment de les normes de gènere sense haver de ficcionar una història trans*. Fins i tot, m’atreviria a dir que avui en dia és molt més potent i avantguardista xerrar de la incomoditat i el malestar de les normes de gènere sense caure en el tòpic trans*, tant recurrent per les corrents mainstream.
El que és un fet és que el col·lectiu trans* està demanant, exigint, que persones cis (per molt queer que siguin) deixin de representar la transició de personatges trans*. No només perquè es generen falsos relats i alimenten arquetips nocius, no només perquè alimenta la precarietat laboral de les actrius i actors trans*, sinó perquè a més de tot això, les persones trans* no estam definides només per la nostra transició, som complexes i ens passen moltes altres coses que transitar, les persones trans* també s’enamoren i els hi rompen el cor, perden la feina o no en troben, participen en el ball de final de curs, perden éssers estimats, es perden a la selva, es topen amb taurons malignes, pateixen terratrèmols, viatgen en el temps, lluiten contra dolents malvats amb súper-poders o entren a una casa encantada habitada per esperits trans*. Volem personatges trans* vivint altres històries que no siguin la Història de la Nostra Transició.
I si de totes maneres es vol representar la transició, ja que es necessari per generar referents, el moment actual demana fer l’exercici polític feminista de procurar xerrar des de tu, del que et toca directament, sense donar veu a altres, ni generalitzar i poder representar la transició de forma no lineal ni normativa, rica i plena de matisos, per poder apropar aquest lloc on vivim d’aquell lloc on es decideixen les nostres vides.
