Avui matí m’ha rebentat l’estómac, el pit, el cor, tenc un nus al coll i molta vomitera. No m’hi cap més ràbia i més pena.
Em dol profundament i m’enrabia fins a fer-me mal la mandíbula. Des de casa puc plorar i cridar, però no me basta.
Tants anys han hagut de passar per a què jo hagi pogut reconèixer violències que he patit, i ara se’m qüestiona, se’m jutja a MI i se’m demana que què vaig fer jo. Que si hi va haver intimidació o violència. Senyors, el meu cos rep com a violència qualsevol cosa que véngui després d’un NO no respectat.
Hi va haver dolor? Me’l podeu veure gangrenat per tot el cos. Hi va haver marca? Fullejau la meva memòria i els meus somnis. Hi va haver sang? No em deixa de córrer a tota cada vegada que hi pens.
Molt trista i rabiosa.
Amb ganes de matar als violadors, agressors, abusadors i a tots els seus còmplices.
Amb ganes de quedar-me a casa al llit tot el dia.
No vull tolerar mai més que se’ns digui exagerades o feminazis o que es faci qualsevol tipus de qüestionament cap a la lluita feminista perquè, si no existís, més d’una estaríem desfetes o mortes.
No vull veure la por en mi ni en cap de les meves germanes. Avui les sent molt a prop. I, entre la ràbia i la pena compartida, ahir també hi havia la força, la sororitat i l’alegria de la unió.
Avui vos sent molt a prop, a cada una de vosaltres, a les veïnades i a les de fora, a les que no conec i a les que sí, a les meves amigues, a la meva família, a les que hi som i ens fem les fortes i les valentes. Gràcies, a vosaltres, gràcies per donar-me la vida.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a Aguait, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
