“Who is to say that robbing a people of its language is less violent than what?”
Ray Gwyn Smith
“Dilo en castellano, suena más verdad.”
Zoo Posse
Què és, la literatura alemanya? Aquella escrita en alemany, diria la majoria. I la literatura francesa? Aquella que fonamentalment s’expressa en francès, afirmarien els mateixos. I la llatinoamericana? Amb l’espanyol d’Amèrica. I ja? Bé, ara els antologadors també hi inclouen la brasilera, matisarem, per si de cas. Supòs que fins aquí tot clar (l’actual posició de les literatures indígenes mereix article apart). Però passa igual, quant a la literatura catalana? Quelcom me diu que, aquest, el cas que ens comporta, fa dubtar més d’un. Sembla que la posició subordinada de la nostra llengua permet disgregar una lògica inequívoca a les altres literatures. El català ha passat d’excepció d’estat a estat d’excepció: de la resistència (l’intent de normalització post-franquista de necessària protecció envers les evidents agressions) a l’actual supervivència dins el marc de dominació neoliberal. Més vives que cap, les hegemonies veïnes saben que escridassar Libertad! Igualdad! és suficient per accedir a territoris perifèrics, deslegitimar i empassar-se el producte minoritari. Els predicadors d’eslògans francesos per a la futura convivència (dins un territori en el qual també afirmen que sempre tot va bé), estotgen la consigna més important: la fraternitat. I en aquesta guerra, invisible per fora i bruta per dins, la diferència orgànica i evolutiva del català respecte a les altres comença a esser irremeiable.
“El català ha passat d’excepció d’estat a estat d’excepció: de la resistència a l’actual supervivència dins el marc de dominació neoliberal”
Montserrat Roig plantejà la problemàtica de l’Escriptor Català a Escriure en castellà a Catalunya: “calia definir-nos perquè el franquisme va perseguir el vehicle més important per a un escriptor, la seva llengua”. No és, doncs, un tema nou; la literatura catalana (com la basca1, la gallega i tantes altres) està condemnada a viure entre l’espasa i la paret, a reorganitzar-se amb contínues preguntes ontològiques. Acte seguit, la periodista afegeix una evidència que, paradoxalment, solen disputar les comunitats de parla castellana més que no les altres: “aquells que escriuen des de sempre en un context totalment català però que la seva eina d’expressió és la llengua castellana pertanyen a la cultura catalana perquè hi ha voluntat de pertànyer-hi”. Així doncs, també són escriptors catalans (o mallorquins, balears, valencians, tant se val), aquells qui escriuen en castellà i també tenen un sentiment de pertinença amb el territori. Ara bé, són escriptors de literatura catalana? No, perquè no hi ha voluntat (lingüística, hi afegiria jo) de ser-hi, conclou Roig. Hi ha una literatura castellana a Catalunya? Clarament. Però és aquesta literatura, literatura catalana? Literatura catalana en castellà? Les postures són allunyades: la literatura catalana en castellà és inevitable per a alguns i inhabitable per a altres.
Otra Cataluña: Seis siglos de cultura en castellano és el darrer llibre de Sergio Vila-Sanjuán. La tesi argumenta contra el menyspreu històric de les institucions catalanes cap els autors que escriuen en castellà. L’escriptor català repassa exemples medievals, moderns i contemporanis, alguns dels quals l’autor del present article, lluny de ser expert en personatges catalans, s’atreveix a comentar així, a primer cop d’ull: Eugenio Trías, a qui la Univeristat Pompeu Fabra condemnà al no-res començant per anomenar-lo catedràtic emèrit (com ara ho són Rafael Argullol, Victoria Cirlot o Amador Vega, per afegir més intel·lectuals catalans de llengua espanyola que les institucions han oblidat) i després conservant-li el “Fons Eugenio Trías” a la seva biblioteca (segurament a fi de que ningun català el pugui llegir mai més); Eugenio d’Ors, castigat en vida amb l’ofici de Secretari General de l’IEC, i en mort quan un institut de l’Hospitalet pren el seu nom i Quaderns Crema publica la seva obra amb l’inèdit La curiositat; Salvador Panikkar, (o Raimon, a qui la Generalitat invisibilitza amb el cicle Any Raimon Panikkar-2018), i als pobres, marginats, repudiats i desconeguts per tota l’eternitat (els mateixos que, aïllats per la política catalana, apareixen a la promoció de rutes literàries que fa l’Ajuntament de Barcelona), Mendoza, Ruiz Zafón, Marsé o Laforet, entre d’altres. Malgrat les evidències, cal esmentar que la normalització del castellà en altres territoris de l’Estat no ha estat concedida (tant) oficialment, sinó per una comunitat lingüística cosmopolita, urbanita i dominant, l’espanyola, a una subordinada, resistent sobretot gràcies a organismes i institucions que, amb tota intencionalitat, aquí es denuncien.
Davant la fita, RTVE tarda poques setmanes a presentar-ho en una secció. TV3, secuestrada por separatistas xenófobos, publica una breu entrevista. Un home penja un vídeo titulat Planteamiento valiente per informar que és un llibre fantàstic, i també que se mor de ganes de llegir-lo. La Vanguardia i ABC aplaudeixen l’obra mestra amb titulars victoriosos (“El autor de ‘Otra Cataluña’ lamenta que algunos nacionalistas quieran silenciar una enriquecedora tradición”/ “repasa seis siglos de cultura catalana en castellano, la que la mirada interesada del nacionalismo miope ha intentado ocultar por completo”/ “una tradición minusvalorada por la tradición nacionalista”/ “¿El español no es una lengua catalana?”). Amb tot, és el castellà una llengua que hem d’agrair, celebrar i exaltar perquè nos ha enriquecido? O és una llengua innata en territori català? Si és una llengua nostra, com defensa Vila-Sanjuán –deixem de banda el terme històric, doncs totes les llengües ho són–, no ho hem d’agrair a ningú més que a nosaltres. Si és una llengua que ens ha enriquit (de substitució ni parlar-ne), ho hem d’agrair als agents externs. Tot no pot esser, senyors, una de dues. Les contradiccions de l’intent de riveralització de la llengua i la cultura literària floreixen soles. Però compte, encara que els arguments siguin incorrectes, no són desinteressats.Siguin vertaders o falsos els avantatges bilingües (“El nacionalismo lingüístico supone pensar que mi lengua es superior a las demás y que por tanto te hago un favor imponiéndotela, y esto en España solo se hace con el español” recordava el lingüista de la UAM Juan Carlos Moreno, a una entrevista amb Diario de Mallorca) o els suposats menyspreus contra l’espanyol que relaten els seus parlants, les pàgines ataronjades en volen treure partit.
L’autor també denuncia, com casualment acaba de fer el nostre Mateu Isern, que els premis literaris nacionals2 excloguin els autors catalans que escriuen en castellà. Pobres d’ells, els centenars de premis –normals, neutres i no exclusius3– d’Espanya i Llatinoamèrica per literatura en castellà no compensen la greu discriminació que pateix el castellà. I la minúscula indústria editorial en espanyol tampoc ajuda. Hom diria que se comet un crim capital quan no conviden autors catalans que escriuen literatura castellana en congressos de literatura catalana. És que aquests darrers escassegen d’organismes de representació?! Si la cultura catalana és castellana (premissa que, si defugim d’una lògica essencialista/binomial i s’entén la cultura com a quelcom orgànic, dinàmic, mestís i xarnego, és del tot certa4) ara la literatura també ho és. Amb això, la tesi sentencia lo que ja havia proposat en un principi: que els catalans som objectivament bilingües. L’afirmació brilla per inèdita i original. A Catalunya xerram castellà? Impensable! Tanmateix, no cal escriure un llibre, ni aconseguir una beca Fulbright d’investigació per evidenciar que això és així. Basta observar el pati dels instituts de Palma, passar una setmana a Cambrils, agafar qualsevol línia de metro barcelonina, llegir pamflets partidistes a casa o el diari al bar del redol.
Malauradament, aquestes teories no indaguen en les problemàtiques del que defensen, perquè no tenen altre objecte que ocultar-les; és a dir, perpetuar-les. El bilingüisme, “una mena de màgia verbal que relaxa la tensió interna i fa que sigui possible un precari equilibri subjectiu”, indicava Lluís Aracíl a El bilingüisme com a mite. La lògica bilingüe s’aferra al discurs que diu que tot va bé, però…“en un país on dos idiomes estan debatent-se constantment i l’un expulsa l’altre, l’entronització del bilingüisme com a valor suprem aspira sens dubte a neutralitzar les tensions i les incerteses inherents a la situació”. De moment, sembla que els seus defensors se satisfan en fer-nos bilingües, un poquet més del que ja som, indicant, per si de cas, en què consisteix aquest bilingüisme exaltat. Una subtil estratègia d’homogeneïtzació imperial semblant al Melting pot Americà5. I la seva defensa radical no és sinó una assegurança que excusa els senyors bilingües d’utilitzar el català.
Textos com el de l’estudiós Vila-Sanjuán sobre la influència castellana (o, en menor mesura, la influència àrab, japonesa, francesa o alemanya6) podrien esser rics i atractius si aprofundissin en l’estudi en sí, en l’estudi cultural com a fi i no com a mitjà de propaganda tan descaradament interessat, sense banalitzar ni tergiversar el patiment de la nostra realitat lingüística. Parlant de justícia, neutralitat o igualtat, l’autor dona per descomptat l’enorme inferioritat social del català respecte del castellà. Podem, els mortals que no som ni funcionaris ni escriptors protegits per les institucions, viure en català? La qüestió es planteja poc. Morir en la nostra llengua als hospitals de Mallorca ja depèn dels mèrits que tengui el senyor infermer. No falta gaire perquè les funcions i perspectives del català oscil·lin entre un tienes que venir a Sa Roqueta i demanar una coca de trampón en Es Rebost. Per això, les defenses del bilingüisme com a símbol d’igualtat en un espai on no podem viure en la nostra llengua són encara més insultants. Tornant a Roig, els textos d’autors potencialment interessants resulten pobres pel desús de la literatura catalana i l’atac al desenvolupament lingüístic del català. “Sense ni molt manco ser-ho, han caigut en el parany polític del franquisme”.
“Si perdem la llengua, les possibilitats de governar autònomament els espais geogràfics i literaris, ficticis i no tant, queden aquí, enterrades entre Babel i Sa Feixina”
Carme Junyent, autora de Vida i mort de llengües, indica que “el procés més eficaç per fer desaparèixer una llengua és alterar aquesta relació entre territori i llengua”. No ens enganyem: que l’intent de normalització del català provoqui reaccions tan oposades, indica la por al fet que normalitzar el català també sigui normalitzar un model de política altern. Es dubta de la llengua per acabar dubtant de tot el cos resultant, de la literatura, la matèria que possibilita un canvi social. Deixar una literatura sense llengua és deixar un govern sense poble, un estat sense nacions. I perdent la relació entre llengua i territori, geogràfic o literari, perdem la llengua, l’expressió del pensament, que deia Wittgenstein: una expressió alternativa a les formes hegemòniques de pensar. Si perdem la llengua, les possibilitats de governar autònomament els espais geogràfics i literaris, ficticis i no tant, queden aquí, enterrades entre Babel i Sa Feixina.
Ara: ha d’esser la República Catalana una societat bilingüe? “Les llengües subordinades moren totes de bilingüisme”, ens recorda Junyent. La investigadora reconeix el context multilingüe com el més favorable. Un estat monolingüe, per altra banda, podria dur a Catalunya a reproduir les pràctiques lingüístiques imperials espanyoles. I, per molt que Torra i Puigdemont s’enviïn tuits d’amor amb Israel, aquest no és, definitivament, el model indicat de recuperació. El reconegut sociòleg Ramon Grosfoguel, al capítol ‘Aprendre les lliçons de la rebel·lió a Catalunya’, en El món ens mira, rebutja el model d’estat-nació i “la categorització unionista de la República Catalana atès que representa un intent per imposar el català i el catalanisme”. Paradoxalment, aquest darrer argument no difereix tant dels predicats pels amants del bilingüisme i de la insistent dubitació entre cultura, literatura i llengua catalana.
The choice of language and the use to which Language is put are central to a people’s definition of itself in relation to its natural and social environment, indeed in relation to the entire universe.
(Ngũgĩ wa Thiong’o, The language of African Literature)
…
1 Ibon Sarasola, al pròleg de Joan eta Ane zigarro bat erretzen (1977), reconeixia que “Tothom qui entre nosaltres, volent fer literatura amb un mínim de serietat, tria com a vehicle el seu idioma nacional, està perdut. Se les ha d’heure amb una llengua desesperadament subdesenvolupada per a les seves necessitats d’expressió”.
2 Aquí no es defensen, tot sigui dit, les creus de Sant Jordi o la clara corrupció dels premis catalans que, com deia Jaume Munar a Futur: poesia de la inexperiència, serveixen per a poc més que crear herois nacionals i fingir una bona salut literària (i lingüística).
3 Per afegir encara més brou en aquesta sopa de lletres desorientades, propòs: incloguem autors de literatura castellana en els premis de literatura catalana quan el Premi Cervantes sigui per una obra de llengua i literatura catalana.
4 L’article de Blanca Llum Vidal, Aquesta xarnega que no és una en resposta a Brigitte Vassallo, és imprescindible per entendre que “Catalunya no és sinó barreja”. (https://www.elcritic.cat/opinio/aquesta-xarnega-que-no-es-una-13197)
5 “Pràctica que aconseguí que EUA i el Canadà i Austràlia fossin els llocs on es concentraven més llengües amb darrers parlants”, explica Carme Junyent a l’article La mort de les llengües. (https://www.vilaweb.cat/noticies/la-mort-de-les-llengues-opinio-grup-estudi-llengues-amenacades-gela/)
6 D’altra banda, aquests dies Documenta Balear publica Islas de las cien voces, un estudi d’un grup d’investigadores de la UIB sobre l’imaginari de les illes Balears a la literatura anglesa, francesa i alemanya.