En aquests mesos que ja duim d’eleccions i campanyes electorals, i de discurs insistent en què hem d’anar a votar, preparant un material sobre el pensament de Hannah Arendt per a les meves classes, m’he aturat una estona per donar-li voltes a una qüestió.
L’autora, fent referència a la condició humana, considera que són característiques específicament humanes el pensament i l’acció. Més enllà de les discrepàncies que pugui tenir amb la seva teoria, sí que trob interessant la reflexió al voltant d’aquests dos elements, que clarament van a la baixa, sobre tot el segon d’ells: l’actuar. I coincidesc amb ella sobre el perill que suposa perdre aquesta capacitat.
Per Arendt, l’acció és interacció pública de persones lliures elaborant conjuntament la vida comuna i, a diferència de les altres formes d’activitat humana (com el treball i l’obra), l’acció és absolutament lliure i imprevisible. Segurament és aquesta dimensió de llibertat i imprevisibilitat de l’acció humana el que fa por al Poder (posau aquí qualsevol forma de dominació), perquè aquesta capacitat que tenim com a humans de juntar-nos i posar-nos d’acord per poder canviar les coses, per fer possible el que semblava no ser-ho fins aquell moment, és un potencial molt perillós per a qui li interessa que res canviï.
En aquesta marató de democràcia institucionalitzada i mediàtica que estam patint aquestes darreres setmanes, sembla com si política només fossin les eleccions, i sembla com si l’acció política per excel·lència que fóssim capaces de fer fos anar a dipositar un vot dins una urna. Però això, més que acció, és un gest automatitzat que poc té d’imprevisible, de transformador o de capacitat per fer aparèixer res nou…
Arendt, en el seu moment, ja destacava la fragilitat de la condició humana i com les seves expressions més genuïnes, com el pensar i l’actuar, no només estaven en risc en dictadures totalitàries, sinó també en les modernes societats de masses. Mig segle després, crec que això continua sent igual d’evident: aïllament social i individualisme, públic i consumidors més que no ciutadans. I sobre tot, una incapacitat enorme per actuar. He notat, en el meu entorn i entre moltes persones, una gran dificultat per actuar, per actuar en el sentit arendtià; me n’adon, que entre aquella gent que té clar que les coses no estan bé i haurien d’anar d’una altra manera, hi ha una majoria impotent, que no sap per on ni com començar, que no veu ni intueix per on podria obrir-se una possibilitat i que com a via d’escapament es desfoga per les xarxes socials. Però curiosament, la solució és prou senzilla: veure’s amb gent, quedar i parlar cara a cara, discutir possibles opcions, confrontar arguments, acordar. Actuar en sentit arendtià, en definitiva. No hauria de ser difícil, doncs; només és que requereix paciència, gastar-hi temps i tolerar els arguments aliens.
I això és el que els diria, si tenguessin ganes de xerrar amb mi, a aquelles persones que em referia al principi i que van donant la tabarra sobre el fet d’anar a votar. Molt bé, anem-hi, però de res servirà si a més d’aquest gest no actuam políticament en quatre anys.