El context de finals del segle XIX i principis del segle XX era dur i hostil per a les dones. El món rural, gràcies a les innovacions tecnològiques, va deixar de necessitar grans quantitats de mà d’obra, mentre que les ciutats demanaven cada vegada més treballadors poc qualificats. La creixent industrialització cercava persones disposades a treballar per sous ínfims, en condicions insegures i amb jornades laborals de més de catorze hores. Les dones i els infants eren ideals per a les feines mecàniques dels tallers i les mines, que gràcies a les noves màquines no necessitaven força física, i cobraven un terç del sou dels homes. Per tant, la dona es va incorporar al món laboral, a les indústries, les mines i els tallers i també al servei domèstic, la telefonia, el telègraf, com a secretàries, bugaderes, infermeres… és el naixement de la doble jornada laboral de la dona: la feina de la casa i la cura dels infants se suma al treball remunerat fora de la llar. Aquest sistema, que encara és present avui en dia, configura a les dones treballadores com un col·lectiu doblement oprimit: pel seu gènere i per la seva classe.
A principis del segle XX, a tota Europa hi va haver dones que es revoltaren per a l’emancipació de la classe treballadora i també pels drets civils i laborals femenins. A Rússia, el moviment revolucionari contra el tsarisme ja havia inclòs dones com Sofia Perovskaia, executada per intentar assassinar Alexandre II. Els homes eren reticents a acceptar les dones com a companyes de lluita; hem de tenir present que a Rússia era un país força endarrerit en relació amb Europa i, especialment en les zones rurals, les dones tenien drets molt limitats i patien el control i abús de pares, marits i amos. A més, se les considerava conservadores, supersticioses i tradicionalistes. Els homes, finalment, van cedir un espai a les dones, però amb una certa recança i desconfiança.
La Revolució Russa del 1917 va significar no només una revolució obrera sense precedents sinó una revolució pels drets de la dona treballadora
La Revolució Russa del 1917 va significar no només una revolució obrera sense precedents sinó una revolució pels drets de la dona treballadora. La revolució de febrer es va iniciar el Dia Internacional de la Dona, el 8 de març, que en el calendari rus de l’època era el 23 de febrer. Les dones eren les que havien de fer coes durant hores en el fred hivern rus per aconseguir provisions racionades a causa de la I Guerra Mundial, que havia duit la fam i la misèria al país. Aquesta guerra havia desplaçat milers d’homes al front i havia abocat les dones al mercat laboral: el 1917 el 47% de la mà d’obra de Petrograd eren dones, que monopolitzaven indústries com la tèxtil, el cautxú o el cuiro i havien entrat en sectors tradicionalment reservats als homes com la metal·lúrgia o la indústria ferroviària. La feina, les coes de fins a 40 hores setmanals, l’increment del preu dels aliments i el combustible i la fam feren que les dones estiguessin disposades a rebel·lar-se contra el govern i l’autoritat del tsar. El 23 de febrer s’inicià una vaga obrera per demanar pa, i aviat es passà a demanat la destitució del tsar Nicolau II.
Les dones, així, foren en bona part el detonant de la revolució i sense el seu protagonisme els fets no s’haurien desenvolupat de la mateixa manera, per la qual cosa hem de destacar el lideratge de dones com Alexandra Kollontai o Nadezhda Krupskaya. La militància femenina, molt més potent que mai, va ser incorporada per totes les vessants polítiques de l’època. Tant els bolxevics, més radicals, com menxevics, moderats, varen tenir periòdics dedicats a la dona treballadora, Rabotnitsa i Galos Rabotnitsy, respectivament. El corrent demòcrata burgès i els social-revolucionaris (SR), s’afegiren a les demandes del dret a vots de les dones. Al mateix temps sorgí la Lliga pels Drets Iguals de la Dona, que pretenia reivindicar tots els seus drets civils, tant en l’àmbit polític com el laboral i el familiar.
L’abril del 1917, 40.000 dones es mobilitzen a Petrograd per demanar el sufragi femení i el juliol aconsegueixen que el govern provisional de Kerensky prometi el vot per a totes les dones majors de vint anys, El maig del mateix any, 40.000 bugaderes van fer una vaga contra el govern provisional, demanant millors salaris i condicions laborals. Alexandra Kollontai, destacada membre del partit bolxevic, donà suport a la vaga, així com la sindicalista Sofia Goncharskaia.
Des del primer moment de la revolució, les obreres i camperoles van participar en tots els fronts
Des del primer moment de la revolució, les obreres i camperoles van participar en tots els fronts. Alexandra Kollontai afirmà que “Sense la participació activa de les obreres i les pageses, la república dels soviets hauria estat incapaç de realitzar els projectes elaborats per l’avantguarda del proletariat, incapaç de posar en peu les institucions actuals i de conservar-les.” (Kollontai, 1921). La revolució d’octubre va fer que hi hagués un nombre considerable de dones en càrrecs polítics importants, cosa inaudita fins llavors. Kollontai n’és el millor exemple, ja que va ser Comissaria del Poble en l’àrea de Benestar Social. El 1918 es du a terme el primer Congrés d’Obreres de tota Rússia, on hi participa Kollontai per demanar la participació activa de les dones en el front i en la lluita armada directa, així com a la rereguarda, a les fàbriques i en la propaganda. Fruit d’això, creà un nou organisme, juntament amb Inessa Armand, anomenat Zhenotdel, el Departament de la Dona.
A banda de Kollontai, són moltes les activistes que varen tenir càrrecs polítics importants en la Rússia soviètica dels primers anys. Per exemple, Nadzheda Krupskaya, casada amb Lenin, impulsà importants campanyes d’alfabetització i promoció de la lectura i treballà en polítiques socials i educatives, cosa que tingué un gran impacte en les dones, ja que a les zones rurals hi havia un 80% d’analfabetisme femení. Ielena Stàssova va ser secretària del Comitè Central durant la revolució de febrer del 1917 i fou representant de la Internacional Comunista, el Comintern, a Alemanya. No podem deixar d’esmentar Maria Spiridonova, que fou una dirigent destacable del partit Social-Revolucionari i fou considerada per alguns una heroïna del socialisme i per d’altres una terrorista. Fou empresonada el 1906 per matar un inspector general de la policia, que havia ordenat una brutal repressió a la revolta camperola de 1905. A la presó Spiridonova va ser torturada físicament i sexual, i després va ser enviada a diverses presons de dones de Sibèria. El seu empresonament la convertí en una màrtir revolucionària, i el 1917 va ser alliberada per l’amnistia promulgada per Kerensky. A partir de llavors treballà, especialment en les matèries que afectaven els camperols, amb el SR i amb els bolxevics, amb qui s’arribaria a enfrontar. La seva crítica als dirigents bolxevics la va dur a organitzar una revolta contra ells el 1918. Va tornar a ser empresonada i alliberada en poc temps, però la seva salut física i mental havia patit massa i a partir de llavors passà la seva vida en diversos hospitals psiquiàtrics, a la presó o en l’exili interior, sempre vigilada pel govern. Tot això la va fer encara més popular, especialment en les zones rurals i entre el sector femení. Finalment, Spiridinova va ser executada el 1941 per ordre d’Stalin juntament amb d’altres presoners polítics.
Dones de tot el món i de totes les vessants del feminisme d’esquerres se sentiren atretes per aquesta Revolució
Dones de tot el món i de totes les vessants del feminisme d’esquerres se sentiren atretes per aquesta Revolució que posava les dones al capdevant. Emma Goldman, considerada una icona de l’anarquisme, explorà amb interès la revolució bolxevic però de seguida criticà la manca de llibertat d’expressió i el control autoritari de l’estat. La seva crítica manifesta va fer que hagués de fugir del país i abandonà els ideals comunistes per dedicar-se a l’anarquisme. La ucraïnesa Fanny Kaplan, membre del partit Social-Revolucionari rus, va tenir una carrera política marcada pels intents de terrorisme i l’empresonament, i finalment va ser executada pel seu intent d’assassinar a Lenin, a qui considerava un “traïdor de la revolució”.
La Revolució Russa va dur molts avenços per a les dones: s’organitzaren en sindicats, entraren en el mercat laboral, milloraren les seves condicions de treball, s’implicaren activament en la vida política, aconseguiren drets civils com el vot i el divorci, i posaren sobre la taula el dret a l’avortament i la legalització de la prostitució i l’homosexualitat. Els llocs de poder varen deixar de ser espais exclusivament masculins, i la lluita fou, per primera vegada, encapçalada per dones que van ser valorades i no castigades per les seves reivindicacions. Es concebé un esforç transversal que havia d’acabar amb totes les opressions, tant les dels patrons i els obrers com els homes i les dones, i es presentà la noció encara avui radical que no es pot defensar una emancipació (la de classe) sense l’altra (la de gènere).
Desgraciadament, a partir del 1930, les dones perden el seu protagonisme polític, en bona part a causa de la repressió stalinista dels militants bolxevics, i no el recuperaran mai en la història de la Rússia soviètica. Curiosament, les dones varen mantenir la seva presència en llocs de treball que a la resta del món seguien essent monolíticament masculins, com els trens o la indústria del metall, però el seu paper com a representants del poble i capdavanteres de la lluita política no va tenir la mateixa sort. Els noms d’aquestes dones han estat oblidats fins i tot dins els cercles més propers al marxisme, tot i que la lluita feminista continués, sovint al costat de Trotsky. El paper de la dona i la seva emancipació es va anar diluïnt, així com el record dels noms de centenars de revolucionàries i activistes. Avui, cent anys més tard, volem recordar els seus noms com a símbols del feminisme i de la implicació de la dona en les mobilitzacions socials.
