Existeix en gran part de la societat una creença que considera que la igualtat entre homes i dones, eixa reivindicació històrica del moviment feminista, és una realitat i que a hores d’ara vivim en una societat en la que no hi ha cap entrebanc o dificultat afegida en el cas d’haver nascut dona.
Des de la meua humilitat i concepció del món afirme què eixa percepció d’Igualtat és una “falsa percepció”. I m’ho confirmen les dades de dones assassinades a mans de les seues parelles o ex-parelles any darrere any , també ho fan les estadístiques laborals en matèria d’accés als llocs de treball, o de bretxa salarial, o de qui desenvolupa les tasques de responsabilitat en empreses, institucions públiques o organitzacions polítiques, o qui assumeix les tasques reproductives (tasques de llar, cura de xiquets i xiquetes i de persones majors o dependents…), o el biaix sexista del llenguatge que emprem de forma quotidiana que situa a les dones en una posició inferior simplement per la seua condició de dones.
I eixa desigualtat amb la qual convivim de forma quotidiana s’imposa com a bany de realitat malgrat els esforços de un gran nombre de dones organitzades al si del moviment feminista que persegueixen superar el marc patriarcal de relacions, és a dir la superació de les situacions d’opressió, dels homes cap a les dones, per unes relacions entre iguals.
L’assoliment de la Igualtat és, també, cosa dels homes.
És per això que cal aturar-nos i qüestionar en què estem errant com a societat, quan des de les institucions públiques i des d’altres àmbits com el sindical, o la majoria d’organitzacions socials i polítiques trobem un discurs pro igualtat i la realitat continua sent tan escandalosa.
Des dels meu punt de vista, considere que un dels factors determinants per a que no hi haja igualtat real és la masculinitat tradicional, és a dir, de quina forma entenem els homes d’aquesta societat el què significa ser Home.
Des de que som xicotets venim sentint, veient, escoltant, de forma subtil o de forma explícita, que ser home esta molt relacionat amb la necessitat de demostrar constantment que ets un home. “Sigues un Home i no plores!” “Sigues un home, sigues valent!”, “Sigues un home, no t’acovardís!”, “Sigues un home, fes-li saber qui mana ací!”. És a dir hi ha una forta pressió per imposar un determinat model d’Home. Un model basat en l’agressivitat, la competició, l’exaltació de l’assumpció del risc, l’èxit com a meta a assolir, sense importar de quina forma s’assoleix.
Una forma d’entendre la masculinitat que genera patiment. En primer lloc en les dones que tenim al nostre voltant i en el conjunt de la societat, arribant inclús a l’assassinat i passant per la cronificació de l’explotació i opressió. I en segon lloc a nosaltres mateixos, ja que ens impedeix desenvolupar de forma lliure la nostra forma de ser i expressar-nos, alhora que ens fa còmplices de la perpetuació i ostentació d’uns privilegis que estan construïts sobre la base de l’explotació de les nostres companyes de vida (mare, amigues, parelles, germanes, filles…)
La nostra contribució a la desigualtat la trobem quotidianament en elements com la distribució de les tasques de la llar, o com exercim la paternitat, o de quina forma vivim i practiquem la sexualitat, o les possibilitats d’accés a un lloc de treball ja de per si empobrit i desigual front l’empresari, o qui es fa càrrec de les persones majors o dependents, i un seguit d’àmbits en els que ostentem la posició de privilegi pel fet de ser homes, gràcies a uns processos de socialització que carreguen sobre l’esquena de les dones les tasques reproductives.
I quina és la raó que fa que això siga així? Pel fet de mantindré una situació de sotmetiment que ens ve heretada de la historia i que per comoditat o convenciment no fem front. O…. tal vegada si. Tal vegada, estem començant a fer-ho.
Hi ha cada vegada més homes que ens estem rebel·lant davant aquesta situació, que no volem que continuen matant a les dones pel fet de ser dones, que no volem sobrecarregar a les nostres companyes de vida amb responsabilitats que són nostres, que no volem assumir que pel fet de ser dones tinguen menys possibilitats d’accés a un lloc de treball, o que la seua opinió es menyspreada pel fet de ser d’una dona, en definitiva, que no volem perpetuar eixa forma nociva i perjudicial de ser home.
Hem de preguntar-nos, a nivell individual i col·lectiu, que podem fer els homes per avançar cap a una societat igualitària. Hi ha qui ens hem fet eixa pregunta, i la resposta que hem trobat ha estat la de treballar-nos personalment per detonar processos de deconstrucció de la nostra forma de se homes i créixer personalment donant respostes diferents davant situacions en les que abans, segurament sense adonar-nos, perjudicàvem a les dones del nostre voltant i a nosaltres mateixos. I a més donar-li una perspectiva col·lectiva a eixe canvi, ja que el repte és canviar culturalment la forma hegemònica d’entendre com hem de ser en tant que homes.
És a dir, trencar amb la masculinitat eixa que coneguem tan ben representada per la figura del “mascle ibèric” i donar-li cabuda a la tendresa, a l’empatia, a la reflexió, a la pau, a la cooperació, des de la cultura de les cures. És a dir, posar en el centre de la nostra forma de relacionar-nos el fet que som ésser interdependents i que necessitem establir xarxes el més amples possibles, en les quals en sentim arropats, recolzats i seguritzats, davant la nostra vulnerabilitat com a éssers individuals.
Si volem la Igualtat, haurem de situar-nos-ho com a una prioritat vital, personal, social i política.
Però, en allò concret, per on podem començar a “deconstruir la nostra masculinitat patriarcal”? Aquesta pregunta no té una única resposta, de fet en té múltiples, com múltiples són els punts de partida de cadascú de nosaltres alhora de reflexionar sobre la igualtat i la nostra contribució. Podem començar per qüestionar la nostra forma de tindre cura de les persones que tenim al voltant (parelles, mares i pares, germans, amistats, fills, filles…) o quina és la nostra relació amb les tasques de llar, o podem reflexionar al voltant de la nostra forma de participar en els espais públics en tant que homes, o quina és la nostra forma d’exercir la paternitat o el paternatge, o quina és la forma d’exercir els lideratges socials o polítics,… i en tots i cadascun d’aquests àmbits hi ha ja reflexions fetes que ens poden ajudar a iniciar el camí.1
L’element fonamental i qualitativament diferencial en aquesta tasca és concebre, en tant que homes, que l’assoliment de la igualtat és cosa nostra, també, i que per tant haurem de situar-lo com un element de primer ordre a l’hora d’establir les nostres prioritats vitals, personals, socials i polítiques. Si aquest element el tenim present i l’asumim, de ben segur que trobarem reflexions, companys i l’espenta necessària per a iniciar un camí que ens aproparà un poc més a la felicitat i la pau amb nosaltres mateixos, i amb qui ens relacionem.
Des d’eixa posició us convide a parlar en el vostre grup d’amics, entre germans, als vostres centres de treball, en les vostres aules, entre homes per a elaborar les estratègies necessàries per contribuir de forma decida, junt a les nostres companyes, a superar el patriarcat
El canvi està en les nostres mans, és possible i és tan urgent com necessari.
Com a exemple podem citar la compilació feta per José Ángel Lozoya i Josá María Bedoya: “VOCES DE HOMBRES POR LA IGUALDAD”
