Segon any de vida i ens veim obligades a tancar, o almanco a aturar i agafar aire de manera indefinida.
Ens ha costat moltíssim escriure aquesta carta. L’hem hagut de reescriure un parell de vegades per evitar que siguin llegides en clau de dol i evitar caure en catastrofisme. Però la veritat és que no duim bones notícies. No hem tingut un any fàcil, -si és que existeixen anys fàcils- i al dia de publicació d’aquest article estam immerses en un procés de reflexió interna sobre el mitjà que no sabem on ens durà.
Seguim convençudes dels motius que ens van impulsar a engegar aquest disbarat de projecte. Ens ho creim. De veres. Tots els eslògans, totes les frases fetes, ens les creim, amb convicció:
Que “El periodisme o el fas o tel fan”. Que “si no és d’investigació, no és periodisme”. Que “el periodisme sols ha de dependre de les seves lectores, allunyat d’interessos del poder”. Que el periodisme pot ser “una eina, molt útil de transformació social”. Què hem de ser incòmodes. Que el periodisme no ha de ser objectiu, sinó rigorós. Que s’han d’incloure fonts el més diverses possibles. Que si no es fa amb les ulleres morades, acaba sent un pamflet masclista, i que no sols hem de ser feministes en els continguts sinó en el si del mitjà. Que el periodisme ha de vigilar el poder. Que les nostres lectores no sempre han d’estar d’acord amb tots els continguts, perquè si no, no serà periodisme sinó, de nou, un pamflet. Que no sols importa el que contam sinó Com ho contam. Etc., etc.
Totes aquestes frases, repetides durant tants d’anys pels nostres mitjans de referència, encara ens cremen i ens motiven; però -sempre hi ha un però- sense una base sòlida i una estabilitat no són més que això, frases repetides. Fer periodisme no és complicat, aquest no ha estat mai el problema. El que passa és que és costós. Sí, val doblers. I nosaltres pensam que s’ha de reconèixer la feina dels que ho fan possible, perquè per revolucionari que pareixi, totes necessitem menjar tres cops al dia. Ara, la nostra voluntat d’aplicar les cures al mitjà impliquen deixar de mal viure.
Estam molt contents d’haver publicat enguany continguts com LaVinyeta, els articles d’història, les entrevistes, les reflexions i columnes, les ressenyes i tantes col·laboracions puntuals de molta qualitat. Sense aquesta bona gent que decideix aportar regularment al nostre projecte, els articles que haguéssim publicat enguany es podrien comptar amb els dits de les mans; gràcies, estimades col·laboradores. Però, des de l’equip actual d’Aguait valoram que no hem aconseguit els objectius que es van marcar a principi de curs i per això, des de fa uns mesos, estam sospesant quines opcions de futur tenim. Sabem que necessitam fer una passa endavant, consolidar el mitjà, i assegurar una estabilitat econòmica que pugui reconèixer la feina que fan les col·laboradores i els coordinadors. Ara bé, trobar una solució realista que sigui suficient per poder anar enfortint a poc a poc un mitjà que totes ens mereixem, amb més gent i més recursos, no és fàcil -per no dir una cosa més greu. Si aquesta fórmula tan complicada no acaba de sortir, i no trobam cap solució, el més segur és que per setembre no tornem a obrir.
Sabem que només les coses col·lectives són les que deixen marca i en aquesta línia estam treballant. Esperam poder tornar d’aquí a uns mesos amb bones notícies; si és així, us necessitarem més que mai.
Bon estiu estimades lectores, estigueu a l’Aguait que és més necessari que mai!
Salut, i periodisme.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
