Torna a apropar-se, un any més, Sant Valentí, la data assenyalada en la cultura occidental per a commemorar l’amor. L’amor de parella, això és. Per que, com a mínim, hi ha els dies del Pare i la Mare, que suposadament també van d’amor. Als Països Catalans celebrem també Sant Jordi (en teoria en el lloc de Sant Valentí), una versió un poc rebaixada de l’exaltació de l’amor. Però a més hem sentit parlar de campanyes de caritat, de donar sang i semblants que també parlen d’amor. Tot això duu a les persones que pensen massa, com un servidor, a la pregunta: Què és l’amor?
Des de la psicologia hi ha hagut històricament dues línies d’investigació d’aquest fenomen. Evidentment en ambdós casos es dóna per fet que l’amor és una emoció, faltant encara ara evidència d’això. La més habitual ha estat fer-ne taxonomies sense entrar en el seu origen. La més recent i cridanera, defensa l’amor com a mecanisme de supervivència, de garantia de descendència. Encara que a més d’una persona aquesta intenció pot fer-li, com a mínim, arruar les celles; el cert és que fa uns segles l’amor va substituir la conveniència com a manera de decidir la parella i construir la família. I també com a manera de perpetuar la divisió sexual del treball i la violència de gènere.
Aquest darrer fet va ser posat en rellevància pel feminisme en plantejar l’avui famosa crítica a l’amor romàntic. Aquesta manera d’entendre l’amor en qüestiona la inevitabilitat i l’eternitat, i donà l’empenta als governs per a que legislassin per combatre la violència de gènere. Amb el pas dels anys, més enllà dels majors o menors èxits legislatius, podem veure com l’estesa d’aquesta crítica a través de grans capes de la societat no s’ha traduït en una menor generació de relacions amb violència física, psicològica, econòmica o estructural. Ha donat una sortida a les persones que s’hi troben, però no ha impedit la seva gènesi.
la societat individualista està estructurada per crear en cada persona la necessitat de tenir parella
A més, no ha tengut en compte com la creació de parelles afecta a la resta de relacions fins recentment, i això que un dels factors més presents en la violència de gènere és l’aïllament social. Tampoc té en compte com la societat individualista està estructurada per crear en cada persona la necessitat de tenir parella (o ara més d’una i tot), disfressant-ho el poder d’eleccions individuals. Això acaba relegant la lluita contra els rols de gènere a l’àmbit privat, on, per educació i per pressió social, la dona té les de perdre (i la persona trans, immigrant…).
L’amor ha estat des del seu origen un relat sobre com s’ha d’organitzar cadascuna les relacions, concretament, un relat que crea unes relacions prioritàries carregades de tics masclistes que tothom ha de fer el possible per arreglar. La majoria d’alternatives amoroses parlen de tenir més d’una parella a la vegada, cosa que no fa més que elevar la quantitat de problemes d’una parella a la potència del número de parelles. D’altres parlen de que s’ha d’estimar a tothom. Però si l’amor és per a tothom, encara que sigui de diferents maneres, quin sentit té parlar d’amor? Precisament el que ha definit l’amor a través de la seva existència és que és especial, diferent.
Tots els discursos amorosos, hegemònics i alternatius, coincideixen en col·locar l’amor com allò més important, i quasi sempre inqüestionable, alhora de decidir com relacionar-se i, en conseqüència, quina és l’estructura de la societat. Potser ens caldria començar a pensar si això és el millor per a cadascuna i si és la millor manera de vertebrar la nostra societat, per que de moment els resultats de l’amor estan enfora de ser bons. Mentrestant, fins i tot les més radicals ens seguim conformant, casant, establint famílies nuclears. Segueix el joc de les cadires musicals que ens ha imposat el binomi capitalisme-patriarcat. I tenim les de perdre.