L’actual decepció política ha de ser més caliu pels moviments socials

No cal ser un falcó per veure que és habitual que la dreta utilitzi la bandera d’Espanya per tapar els seus fets pudents. A l’esquerra això no li va tan bé. La bandera, en si mateix, té, com a mínim, reminiscències fètides. Per això, per a tapar les seves vergonyes, ara hi ha qui fa servir l’ascens de Vox a Andalusia. Ja no és el nosaltres o ve la dreta, ara vendrà l’extrema dreta que és un monstre més lleig.

Horrorós. Vénen eleccions i hi ha coses que no quadren. Mare! Que hem estat quatre anys governant i els preus dels lloguers estan pitjor que quan vàrem començar! Que ho tenim tot saturat de turistes! Que hem començat a fer una autopista projectada pel PP quan vàrem dir que no en faríem més! Que tornam a estar a la cua en inversió educativa! Que la gent es quedarà a casa i no ens votarà!

Ens queden mesos de tot això i més. Haurem de conviure amb coses com «Però a qui hem de votar?», «La culpa serà de qui no anirà a votar», «No sé què fer, si votar o no votar», «Feim una crida a la unitat antifeixista» o «Aquests no han estat bons però els altres seran pitjors». Tranquil·les, no dedicaré aquest article a entrar en aquest fangar. Cadascuna ja sabrà el que farà. Hi ha un altre tema que m’inquieta molt més.

Tot i que hi ha altres causes, em preocupa més un dels motius pels quals els governs d’esquerres, en temes tan importants, han fet polítiques contràries al que pregonaven abans de les eleccions (que se suposa que eren programes d’esquerres).

Podríem entrar en argumentacions del tipus «és que quan eres dins tot és molt difícil» i altres justificacions similars poc honestes. També podríem parlar d’incapacitats, d’interessos particulars, de poders a l’ombra i fins i tot de corrupció. Però on m’interessa entrar és en tot allò vinculat als moviments socials, que en definitiva, són un element suposadament autònom del poder polític i que haurien d’actuar com a principal antagonista de qualsevol atac a les llibertats, els drets socials i el medi ambient i com a catalitzadors de propostes de canvi social.

Per començar, que millor que un exemple. Durant els darrers mesos hem vist com s’ha posat en marxa el moviment contra la construcció de l’autopista de Campos. Ha estat un moviment que ha sabut tensar la corda amb moltes mobilitzacions senzilles però que han guanyat l’atenció dels mitjans de comunicació, amb una valenta marxa de Campos a Llucmajor i, molt important, traient a la llum informacions amagades que han mostrat les misèries dels representants polítics de l’esquerra al Consell, que ni tan sols s’havien mirat el projecte abans d’aprovar-lo.

“L’esquerra entén els moviments socials com un element per desgastar la dreta quan governa”

La reacció del president i catastròfic candidat a president del Govern, Miquel Ensenyat, difamant diferents organitzacions del moviment ecologista, fins i tot amb l’acusació de no fer res quan governa el PP obre una primera línia de reflexió: L’esquerra entén els moviments socials com un element per desgastar la dreta quan governa. Així, desitgen que quan l’esquerra governa els moviments entrin en una hibernació perquè és l’hora de la classe política. Per això, Armengol i Barceló de tot d’una que van guanyar després del desgast polític que la marea verda va produir al Govern de Bauzà, i per tant al PP, ja expressaven sense pudors que les mestres podrien guardar les camisetes verdes a l’armari. Com es va veure des del principi i es va comprovar amb posterioritat, no feien comptes de treballar amb el moviment social.

També l’exemple de la Plataforma Antiautopista ens mostra un altre element important. Tot i els convincents arguments de tipus ambiental, de mobilitat o econòmic i d’un compromís sincer i d’una feina tenaç dels membres de la Plataforma, és cert que la iniciativa no arrossega la gent que arrossegaria quan governa el PP. Si ara hi ha la interessant xifra de 164 entitats signant el manifest, no tenc cap dubte que si governés el PP, hi serien moltes més (començant per l’OCB) i a la marxa de Campos a Llucmajor no hi haurien anat 400 persones sinó 4.000. Al meu entendre, això passa perquè molta gent comparteix aquesta visió de l’esquerra política de què els moviments socials són un element d’oposició a la dreta quan aquesta governa i ara no és moment de fer enrenou. Però no només això, el més greu és que no els veuen cap capacitat d’incidència transformadora: «Els canvis els faran els polítics ara quan governaran». Fidel a aquesta manera de pensar, una part de la marea verda es va desmobilitzar de tot d’una que l’esquerra va assumir el Govern. Per què has de ser tu la protagonista de la història si la pots mirar des de la còmoda butaca?

No pensau que carregaré tota la responsabilitat en els partits polítics. Pens que la feblesa del que alguns defineixen com a esquerra social a Mallorca té a veure molt amb el context sociològic en què es desenvolupen els mateixos moviments.

“La major part de persones que s’aproximen als moviments socials no creuen en un canvi social més enllà del reforçament de l’Estat del benestar”

En primer lloc, sense ser gens científic, diré que em dóna la sensació que la major part de persones que s’aproximen als moviments socials no creuen en un canvi social més enllà del reforçament de l’Estat del benestar. Perquè creure en propostes que van més enllà implica canvis dràstics en la manera viure que poca gent està disposada a acceptar. Que es viu de bé a dins la societat de consum a costa del benestar de les classes populars de tot un planeta i del medi ambient!

A més, el nostre món és avui un món on tot passa ràpidament. L’obsolescència programada arriba fins i tot a les relacions socials i a l’ètica individual. Allò efímer té un valor afegit cotitzat a l’alça i contraposat al compromís. Aquest escenari afecta els moviments socials i les persones que els conformen. Si realment es vol canviar la societat en aquest context de globalització, tecnificació i gran complexitat el que es necessita és preparar-se. Fa falta formació, investigació, pràctiques i sobretot, molta humilitat. És necessari que acceptem la diversitat de visions i maneres de fer a dins dels diferents moviments i que no caiguem en dogmatismes ni sectarismes. Cal crear projectes estables i aliances entre diferents moviments. Hem de veure com reapropiar-nos de l’economia i de les plusvàlues que nosaltres generem. És urgent superar personalismes, acceptar diferents estratègies i també és important començar a donar valor i suport a les iniciatives de tota mena (campanyes, accions, mitjans de comunicació, cooperatives de treball o de consum, espais alliberats, comuns digitals, etc.) que naixen des dels moviments socials i en especial des d’altres diferents als que cadascuna ens movem. Però tot això és feina i compromís.

“Moments de decepció amb la classe política com els que viuen moltes persones aquí a Mallorca no han de dur a una major desmobilització sinó que han de ser el caliu per un nou «moment constituent» dels moviments socials.”

Moments de decepció amb la classe política com els que viuen moltes persones aquí a Mallorca no han de dur a una major desmobilització sinó que han de ser el caliu per un nou «moment constituent» dels moviments socials. Perquè o tenim unes organitzacions i col·lectius socials forts i cohesionats capaços d’influir en la societat o el poder polític es riurà de nosaltres tant quan hi hagi la dreta al poder com l’esquerra, com està passant ara en més d’un tema. Cal tornar a fer feina de formigueta.

Els darrers anys hi ha hagut un debat sobre com guanyar les institucions. En termes generals, aquí l’experiència de la darrera legislatura ha estat lamentable, especialment després de la desbandada en massa de persones que venien del 15M (un moviment social) cap a la política (i no xerr només de Podem). Així, construir consensos pel canvi social per la via parlamentària o institucional es torna ben difícil. Per contra, el camp de les lluites socials és un terreny que sí que pot facilitar consensos i és a partir d’aquests que hem de construir moviments socials forts i experiències d’unitat capaces de marcar l’ordre del dia també a la classe política però especialment capaces de construir una ordre del dia per erigir una societat postcapitalista que és l’alternativa a problemes com el canvi climàtic, la creixent precarietat laboral, la cada major acumulació de la riquesa en mans de poques persones, la societat patriarcal, el neocolonialisme i les seves guerres i la cada vegada més gran estructuració de la nostra societat en castes.

Per acabar, tornaré a un exemple, el del moviment feminista, un moviment que no descansa i que ja prepara la vaga general del 8 de març. Un moviment desacomplexat que tornarà a marcar una altra fita de mobilització en aquesta assenyalada data i que no ho farà perquè Vox vulgui dinamitar qualsevol avanç, sinó perquè és un moviment amb aspiracions pròpies a les quals hem d’arribar amb independència del que faci la classe política o institucions del sistema com la UGT i CCOO que tornaran a fer el ridícul amb la seva aturada de 2 hores quan hi haurà gent que patirà repressió patronal per fer vaga.

Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.