Na Virginia és una dona alegre, propera i d’idees fermes. Ha passat la major part de la seva vida a la guerrilla i, de fet, no nom Virginia. Aquest és el seu nom de guerra, ja que quan una persona entrava a les FARC l’havia de canviar per qüestions de seguretat. Parlam amb ella sobre la situació a l’Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació (ETCR) de Pondores, un poble fruit dels Acords de Pau de l’Havana amb el govern colombià. Ens explica la desil·lusió que hi ha instal·lada entre els guerrillers ara que veuen que ells han complit el que acordaren però el govern segueix incomplent la seva part. Parlam també de com es pot reincorporar a la societat civil un grup de gent que ha passat els darrers vint o trenta anys vivint a les muntanyes, de manera quasi nòmada, i sempre amagats, a l’aguait de possibles atacs de l’estat.
…
En termes generals, el procés de pau ha estat positiu per a les FARC?
Per a la primera pregunta no tendria una resposta única, perquè una fa un balanç i hi ha hagut coses positives i altres que no estan bé. Positivament, trobam que les persones s’han retrobat amb les famílies, s’ha tengut la possibilitat de pensar en el futur. Veure els fills, els pares…
Quan ingresses a la guerrilla perds tot vincle familiar per un tema de seguretat. D’aquesta manera hi havia guerrillers que feia quinze o vint anys que no veien la seva família, que no sabien si seguien vius o morts. El procés ha permès que es trobàs al fill perdut. Aquest factor va ser massa trascendental per als guerrillers. El fet que ara les dones i els homes desitgin tenir fills és positiu, el campament està ple d’infants.
Però s’han de mirar altres aspectes també, ja que les condicions no són les millors. No tenim garanties, els acords per part del govern no s’han complert realment. Ho han desbarat, nosaltres ja som una comunitat més de Colòmbia, amb els mateixos problemes i estam en l’oblit. Quan es varen endur els fusells es va acabar tot, no hi ha manera de pressionar. Diguem que el paper d’autoritat s’ha perdut enfront el govern.
És un missatge molt clar cap a nosaltres: vendran per al que puguin i el que puguin dur a Estats Units se l’enduran.
És paradoxal el que ha passat amb Santrich, hi ha un procés d’extradició contra ell sense proves. És un missatge molt clar cap a nosaltres: vendran per al que puguin i el que puguin dur a Estats Units se l’enduran. Aquestes són algunes de les coses que són part d’un balanç negatiu.
Respecte la nostra autosostenibilitat, en aquests moment hauríem de tenir els projectes productius que van quedar acordats però no hem rebut res d’això. Res. Tot el que veus al poblat és autogestionat a partir de la primera assignació única de dos milions de pesos (uns 550 €) que ens donaren a cada un, a més d’una renta bàsica de set cents mil pesos mensuals (uns 190€) durant dos anys. D’aquests doblers hem fet una recolecta per poder llogar l’espai de la granja que tenim i, gràcies al suport de gent de la comunitat, hem pogut conèixer què és el millor per sembrar. Això és bonic perquè ens hem autogestionat però hem de veure que no hauria d’haver estat d’aquesta manera, hauríem d’haver tengut molt més suport per part de l’estat ja que hi havia uns acords, que han incomplert. La cooperació internacional sí que ha estat present, organitzacions com el PMA (Programa Mundial d’Aliments) s’interessaren i varen començar a ajudar-nos amb la compra de tomàtigues, ens varen assessorar en com fer plans de sembres i ara mateix ens han ajudat en l’adequació de la granja (centre d’abastiment, nous cultius, sala d’eines, etc.).
Què hauries canviat dels acords als quals es va arribar en el procés de Pau?
El principi del conflicte colombià és un assumpte de terres i de despossessió, les hectàrees que diuen que entreguen als pagesos, a les víctimes i als indígenes no és suficient. Colòmbia és un país on la terra està concentrada en les mans de qui governen i de l’extractivisme. Si jo hagués pogut decidir al respecte hauria lluitat més, també hauria reivindicat terres per als guerrillers. Nosaltres no tenim possibilitat ni de terres ni d’habitatge. Pensar la reincorporació d’unes persones que porten vint o trenta anys fora de la societat civil, amb un desarrelament total, sense pensar on viuran es queda coix. Aquest és un problema bàsic.
Ara, l’espai on hi ha el poble és llogat. És temporal o pensau quedar-vos aquí?
És temporal, se suposava que aquest espai seria per sis mesos però com no hi ha on anar toca que ens quedem aquí.
Llavors, la vostra idea quina és? Moure-vos junts a un altre lloc?
Sí, estam intentant gestionar un projecte d’habitatge. Voldríem que fos devora on som ara, un poc més amunt. Hem estat fent gestions i tornam al mateix, el problema és la terra. No la tenim, amb l’Agència de Reincorporació hem tengut aquest impediment. Els vam proposar que els vuit milions que queden de l’acord es destinin a l’habitatge. Dos centes cinquanta persones s’han sumat al projecte d’habitatge, amb aquestes persones i el que queda de l’acord tenim un capital per iniciar el projecte. Els vuit milions és un fons destinat a projectes productius, el problema que trobam és que el govern no veu adequat que facem una reincorporació col·lectiva.
Vosaltres heu canviat de vida, de la guerrila on caminàveu molt heu passat a viure de manera més sedentària. Com heu viscut aquest canvi, a nivell personal?
Una està acostumada a viure enmig de la fresca, a la muntanya. També hi ha condicions hostils a la montanya però un s’adapta molt a la naturalesa i quan entres a un espai com al que som és duríssim. Al lloc hi fa calor, els materials amb el que estan construides les cases és dolent; moltes persones s’han emmalaltit. Es passa d’una vida on treballes molt a una vida més sedentària. Hi va haver uns mesos, quan encara no havíem entregat les armes, on nosaltres no podíem sortir de Pondores. Qui sortia el capturaven.
L’exèrcit controlava les entrades i sortides?
Sí, clar. Només se sortia en cas d’emergència, custodiades per la UNP (la policia). Acostumades a moure’ns molt, que de cop estiguis tancada en un lloc, et va desgastant.
Molta gent va entrar en depressió i van sorgir malalties relacionades amb el canvi d’alimentació. Hem passat de menjar “yuca”, “malanga” -coses del camp- a la que t’envia el govern que eren carns enllaunades, embotits o refrescs en pols. Van sortir moltes malalties. De fet, es va morir una guerrillera quan érem al PTN (Punts Transitoris de Normalització) fa dos anys.
És la dona de la que hi ha a un mural pintat?
Sí. Ella estava malalta, vàrem fer la sol·licitud per treure-la i es va torbar molt, d’una manera negligent. Va ser la policia, qui, amb la batllia de Fonseca varen dur una ambulància i escoltaren na Damaris per a que pogués arribar a l’hospital. L’atengueren, però ja va ser tard. La nit següent va morir. Per a nosaltres això va ser molt dur, doncs no la vam perdre en temps de guerra. En pau, perdre a una companya és dolorós perquè és absurd.
Aquest canvi ha sigut complicat però la gent s’ha anat adaptant. La gent intenta donar una mica més de vida al cartró que forma les cases, sembra i intenta conservar la relació amb la naturalesa. La gent sembra molt intentant recuperar l’espai natural on se senti bé.
La estructura de les FARC era molt jeràrquica militarment. Quin era el paper de la dona? Al ser tant vertical, era més complicat rompre els estereotips del masclisme en aquests espais o va ser una qüestió presa en consideració?
No et mentiré, les FARC estan dins un país que té unes condicions de masclisme extremes. Llavors, per més que volguem sempre està tot permeat. Encara així, dins l’organització nosaltres -les dones- teníem un rol lineal, no hi havia cap diferència entre ser home i ser dona perquè totes feiem les mateixes feines finalment. En qüestions de dirigents hi va haver dirigents dones, però més a un nivell mitjà en accions militars. En papers com la medicina o la ràdio el lideratge era femení, també en l’acompanyament emocional les dones van tenir un rol fonamental.
Sí hi ha un buit enorme, i va quedar en evidència ara, quan per a la Taula de l’Havana s’havia de crear la comissió de gènere. Va quedar molt en evidència perquè va ser creada amb dones en la direcció, ara sí, quan abans mai n’hi havia hagut.
Els hi costava més accedir a les posicions de més rang?
No és que costàs molt, però per accedir a certs mandos necessitaves formació intel·lectual i militar. Hi havia molta formació militar però faltava molta educació, moltes persones van aprendre a llegir i escriure a la guerrilla. Crec que això va dificultar l’apropament de la dona als cossos dirigents, als estaments més alts, tot i que comandantes de guerrilla o de companyia sempre n’hi va haver.
A la guerrilla hi havia molt respecte en la relació home-dona, nosaltres podíem banyar-nos sempre amb roba interior i mai ningú et faltava al respecte. Hi havia regles molt clares, temes com l’assetjament o la violació eren sancionats durament, es castigava amb consell de guerra. És curiós quan es diu que a la guerrilla es violaven persones, va ocórrer però qui ho feia era sancionat amb consell de guerra i la mateixa comunitat guerrillera decidia quin era el seu destí.
Nosaltres seguim treballant i intentam construir espais de reflexió per a que la gent no es deixi endur per el sistema, que és el que vol l’estat.
Ara arribam on som ara, i et dones compte del rol que hi ha entre homes i dones i aquestes actituds, que consideram com un delicte, han permeat més doncs estam en una societat així. Nosaltres seguim treballant i intentam construir espais de reflexió per a que la gent no es deixi endur per el sistema, que és el que vol l’estat. D’alguna o altra manera hem hagut d’entrar al sistema però s’ha de saber entrar-hi. Som revolucionaris, no podem perdre els nostres ideals.
Ara ja no té sentit l’organització de guerrilla. Des de que us heu instal·lat a Pondores com us heu organitzat?
Som una comunitat més, estam organitzats en una junta d’acció comunal. Tenim els coordinadors de la zona que abans eren els nostres comandants, estam dividides en unitats productives. Depenent del teu talent estan en una unitat o altra. Si t’agrada la costura estàs a l’unitat de confeccions, si t’agrada el camp estàs a l’unitat de la granja. També tenim unitat de turisme, de comunicació. Ens dividim segons les funcions que la comunitat necessita per a poder desenvolupar-se, ho estam forjant ara.
La jerarquia militar ha desaparegut, l’assemblea és el màxim estament de decisió i es convida a la comunitat que ens ha obert els braços -Conejo, el poble que ens ha acollit- i també a la gent de la Vereda -que és el poble que viu al voltant-.
Hi ha hagut una bona acollida per aquestes comunitats?
Sí, sempre. Conejo tenia un problema d’estigma com a poble guerriller perquè aquí van recolzar molt. En temes de medicines, menjar, de cures sempre ens van ajudar. Sempre hi va haver bona relació, quan va morir Damaris la vam venir a enterrar a Conejo, i la gent la va rebre i li va fer el passadís de dol. Ens va agradar molt perquè van acompanyar el dolor nostre fins al cementeri. Pareixia que havia mort una persona del poble i, en cert sentit, que Damaris estigui aquí ens arrela. Agraïm molt a la comunitat que ens acompanyàs i ens enfortís després de la seva mort.
Quanta gent éreu quan vau arribar i quanta gent sou ara?
Vam arribar unes 250 persones aproximadament però, com et deia abans, nosaltres no hem rebut la part que el govern havia de complir de l’acord. Així les condicions de vida són difícils, hi ha gent que té l’oportunitat de retrobar-se amb la família que no està exempta de problemes tampoc. Hi ha persones que no es poden quedar aquí, vivint amb la renda bàsica no poden ajudar als seus familiars que estan malalts i decideixen cercar feina fora de la comunitat. I, per altra banda, hi ha guerrillers que són aquí i que els familiars han vengut. El campament està ple de persones que són familiars que tampoc tenen on anar, han vengut cercant un refugi. Ara som una família més gran.
Que sigueu més és millor per a la comunitat, no?
Sí, però la infraestructura està col·lapsant. Va ser fet per unes 250 persones i ara ja som més de 300, amb molts nins.
I els nins on van a l’escola?
A Pondores hi ha una escoleta de primària i els que estudien Batxillerat venen a Conejo. Dins l’ETCR hi ha un centre d’atenció per a la primera infància. Per altra banda, nosaltres estam intentant gestionar una escola perquè els nostres nins no són nins “normals”, tenen condicions especials per ser fills de guerrillers. Per nosaltres és un problema que tenguin que caminar fins a Conejo o Pondores, perquè són fills de guerrillers i una sap que encara hi ha rencors. En ocasions són ells que podrien estar posant en risc la seva vida, estam intentant tocar portes per a gestionar una escola en el propi espai on som que també serviria a la comunitat existent. A més, a l’escola de Pondores la professora a vegades no hi és i està en males condicions.
Com us veis d’aquí cins anys?
Com una comunitat amb un lloc on viure més organitzat. Jo m’imagin que la granja que tenim ara serà molt grossa i crec que la comunitat es vincularà més. Aquesta és la possibilitat de desenvolupar econòmica i socialment aquest espai, aquest és un lloc oblidat. Conejo s’ha començat a conèixer en el moment del procès de pau. Imagin que d’aquí cinc anys, aquest poble amagat a la serra serà una altra cosa.
Que hagi estat un lloc oblidat és bó per a vosaltres perquè podeu començar de nou de la forma que vosaltres desitjeu?
Ja no està tant oblidat, ara hi ha més trànsit de persones -fins i tot arribau vosaltres d’Europa-, però això és una expectativa. Si aconseguim viure aquí aquest lloc s’ampliarà, hi haurà altres dinàmiques i oportunitats de treballar, que ara no tenim possibilitat de treballar a Conejo. Qui té feina és perquè té una tenda o terres on sembra -sinò vas a Fonseca a cercar feina-, però crec que si aconseguim impulsar els projectes productius hi haurà oportunitats de feina aquí i desenvolupar projectes com el de l’escola. Ara tenim una biblioteca que és resultat del procés de pau, amb només dos anys hem aconseguit una biblioteca amb senyal de telèfon i una bibliotecària que cobra un sou. Tenim un espai on els nins tenen un lloc on anar a fer els deures. Coses com aquesta, que passen en dos anys, et motiven perquè saps que si nosaltres aconseguim desenvolupar-nos també la comunitat ho farà. Conejo i nosaltres som una família, no ens van deixar sols mai. Mai. Sempre van estar allà.
Ara tenim una biblioteca que és resultat del procés de pau, amb només dos anys hem aconseguit una biblioteca amb senyal de telèfon i una bibliotecària que cobra un sou.
Heu fet el primer festival per la pau de Pondores, com la vas viure?
Va ser una activitat molt bonica, d’integració. És un bon indicador, feia molt temps que no teníem una festa com aquesta. Una setmana abans en vam fer una que va ser més tancada, amb una residència artística. El festival va ser hermòs perquè va venir gent de Conejo, Fonseca i Valledupar, vam compartir molt. Vam teixir llaços d’amistat, relacions de feina; coses interessants. El balanç és positiu, l’activitat ens motiva perquè en cert moment feiem aquest events però ara mateix és complicat perquè no ens podem finançar. Tot és un procés, ara toca reprendre’l. El festival va ser una festa per recollir fons i el resultat, no només dels fons, interpersonal i de teixit social va ser meravellós. La comunitat va estar integrada amb un únic objectiu, la ganància més rellevant és el treball conjunt que hem fet.
Al final, un espai d’oci també és molt bó per a la comunitat, no?
Sí, és molt sa. Tancat un es sent molt malament, s’agobia. És necessari divertir-se i riure.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
