Una traducció de Maria Francisca Marimon.

L’antiespecisme és el rebuig a la discriminació dels altres animals per mor de la seva espècie. Rebutjar l’especisme té implicacions pràctiques importants. D’una banda, exigeix que renunciem a participar en totes aquelles pràctiques que suposin el patiment i la mort dels animals no humans. La primera implicació pràctica de l’antiespecisme és, per tant, el veganisme. De l’altra, no només hem de deixar de perjudicar la resta d’animals sinó que també hem d’impedir que siguin danyats, sigui per altres humans o per qualsevol altre tipus d’eventualitat. Per aquesta raó, rebutjar l’especisme implica, a més del veganisme, tornar-se activista en defensa dels altres animals, treballar per a que la gent deixi de fer-los mal i tenir com a objectiu ajudar-los quan ho necessitin.

#1 L’antiespecisme és una qüestió personal

En innumerables discussions sobre justícia més enllà de l’espècie se segueix donant per fet que les decisions que afecten als individus no humans es troben en la categoria de decisions típicament personals. A l’hora d’acceptar les implicacions de rebutjar l’especisme, es continua pensant que, per exemple, el veganisme és un assumpte de l’esfera personal (privada), una esfera separada i diferent de la resta de la vida social i política (pública). Això explica per què, d’una banda, moltes consideren el veganisme un estil de vida opcional tan legítim com les seves alternatives, i de l’altra, una part significativa de les persones veganes no reconeix la urgència moral i política de l’activisme antiespecista.

Quan Carol Hanish encunyà el lema “l’àmbit personal és polític”1, tot i que estava lluny d’imaginar l’abast de les seves paraules, estava responent a un problema estructuralment idèntic. D’una banda, que cap qüestió típicament d’àmbit personal (com per exemple el treball domèstic, de cures o la decisió reproductiva) pot estar mancada de rellevància política. Donat que afecten a l’organització de la societat en el seu conjunt i a les dinàmiques de poder, els assumptes tradicionalment relegats a l’àmbit privat tenen un lloc legítim en l’agenda social i política de l’espai públic.

De la mateixa manera, qüestions aparentment personals com què menjam, com vestim, com empram el nostre temps lliure, etc., en relació en com afecten a altres individus i contribueixen a una configuració del món més o menys justa, tenen importància política. La decisió de ser vegana no és una qüestió personal, sinó estrictament política. Amb la nostra decisió ens apropam o allunyam d’un món més o menys discriminatori i igualitari per tots els éssers sensibles. És per això que l’antiespecisme no pertany a l’esfera personal sinó que posseeix una dimensió política. Ha d’ocupar, doncs, l’espai que li correspon en l’agenda pública.

D’altra banda, l’eslògan al·ludia al fet que els principis que regeixen la nostra acció política en l’espai públic han de ser aplicats amb igual intensitat en els espais privats i han de ser tenguts en compte en aquelles decisions considerades típicament personals, donat que no hi ha cap diferència moralment rellevant entre una injustícia que es produeix dins o fora de l’esfera privada, comesa per desconeguts en l’esfera pública o per persones properes a nosaltres. De manera semblant, doncs, si defensam l’antiespecisme en l’espai públic, hem de defensar el mateix en el nostre àmbit privat, i hem d’impedir comportaments incompatibles amb els nostres principis. Això inclou tant les nostres pròpies conductes com les de les altres persones amb les que compartim aquests espais.

#2 l’antiespecisme és una qüestió secundària

Hi ha moltes persones que tot i que atorguen una certa legitimitat política a l’antiespecisme, segueixen considerant que es tracta d’una causa secundària. Una qüestió que, com a molt, s’hauria de tractar després que la lluita social aconsegueixi neutralitzar les injustícies entre els éssers humans, considerades prioritàries. Aquesta jerarquització imposada de les problemàtiques tampoc resulta una novetat. En això consisteix el privilegi: en considerar que alguna cosa no és un problema perquè no és un problema per tu ”2. Les feministes ens hem enfrontat sempre a diversos intents de subordinar la lluita feminista a altres qüestions considerades socialment més urgents com, per exemple, la lluita de classes. En “Teoría King Kong”, Virginie Despentes sintetitza això de forma clara:

Els homes denuncien amb virulència les injustícies socials o racials, però es mostren indulgents i comprensius quan es tracta de la dominació masclista. Són molts els qui pretenen explicar que la lluita feminista és secundària, com si fos un esport de rics, mancat de pertinència ni urgència. S’ha de ser […] fastigosament deshonest per pensar que una forma determinada d’opressió és insuportable i jutjar que una altra està plena de poesia 3.

És una estratègia que funciona en la majoria de casos. Si vols desarticular un moviment, trivialitza les seves demandes i classifica-les de sibaritisme moral. O associa’l amb trets socialment menyspreats, com la sensibilitat extrema. En una paraula: feminitza’l. Per tant, no sorprèn que aquest mateix patró s’utilitzi per relegar l’antiespecisme a la segona divisió de la política. Tot i així, resulta preocupant quan són determinats sectors feministes els que ho preconitzen.

El fragment de Despentes podria, així, ser reconstruït de la manera següent:

Les feministes denuncien amb virulència les injustícies de gènere, però es mostren indulgents i comprensives quan es tracta de la dominació especista. Són moltes les qui pretenen explicar que el combat antiespecista és secundari, com si fos un esport de rics, mancat de pertinència ni urgència. S’ha de ser […] fastigosament deshonest per pensar que una forma determinada d’opressió és insuportable i jutjar que una altra està plena de poesia.

Una vegada ens alliberam del biaix especista, és innegable que, tant pel nombre d’individus afectats com per la gravetat del maltractament que pateixen, la lluita antiespecista mereix un lloc central en l’agenda política. Per als qui ocupam un lloc de privilegi, el dilema sempre consisteix en o bé emprar aquest privilegi per ocultar i perpetuar els sistemes de poder que garanteixen la discriminació i la desigualtat que afecten els altres, o bé usar-lo per abolir aquests sistemes. No hi ha cap raó que no sigui arbitrària per considerar d’una forma diferent el privilegi que se’ns ha estat concedit simplement pel fet de néixer humanes.

#3 L’antiespecisme és colonialista

Una de les idees més esteses contra l’antiespecisme és que es tracta d’una forma de colonialisme, és a dir, una imposició a altres cultures de valors morals típicament occidentals. Com a prova d’això, argumenten algunes, només hem de mirar la composició del moviment antiespecista, sobretot dels seus líders, encapçalats per l’home cis, blanc, heterosexual, neurotípic, de classe mitjana-alta. La realitat és que el moviment antiespecista, tal i com està configurat actualment, resulta sovint hostil, insegur i amb un discurs aliè a una part molt significativa de la població humana. Així i tot, això no sembla ser un problema de l’antiespecisme en sí com a posició ética i política. Més aviat és un problema de com estan configurades les relacions de poder en el si del moviment i la seva estratègia, determinada per persones en situacions de privilegis múltiples.

Al contrari del que es pensa habitualment, sembla que hi ha un transfons ètic compartit bastant ampli en la defensa dels interessos no humans i en certs valors propugnats per determinades cultures històricament no hegemòniques. En el cas de certes comunitats aborígens d’Amèrica del Nord, per exemple, es comparteix el valor bàsic del consentiment, segons el qual les relacions entre humans i no humans s’han de basar en la negociació i no en la dominació 4. D’altra banda, certes cultures reconeixen els drets individuals a l’autonomia i la integritat, la qual cosa implica reconèixer el dret dels altres animals a resistir-se a les pràctiques que els són perjudicials 5. De fet, tot i a les diferències entre comunitats, la renúncia a considerar els altres animals com a propietat i per tant a adoptar un sistema de domesticació més explotador és identificat com una de les principals fonts de conflicte entre les comunitats indígenes nord-americanes i els primers colonitzadors europeus 6, que promulgaven la concepció humanista eurocèntrica de l’ésser humà al cim de la jerarquia de les espècies.

Com assenyalen les autores antiespecistes amb un enfocament descolonial, allò correcte seria, doncs, reconèixer que és la discriminació i l’opressió especistes i el suprematisme humà, i no el seu rebuig, el que ens apropa a la lògica de la dominació colonialista. Margaret Robinson, per exemple, proponent del Veganisme Indígena, afirma que: “La carn, com a símbol del patriarcat, en realitat, ens uneix més a la cultura colonial blanca que pràctiques com el veganisme.”7

Una vegada més en la història, l’anàlisi feminista interseccional, preconitzat per Kimberlé Crenshaw 8, indica la direcció que hem de seguir. L’opressió i la discriminació basada en el gènere, el color de pell, la classe, les capacitats, l’orientació sexual o l’espècie segueixen patrons opressius similars i, sovint, interdependents, contribuint així a la construcció i manteniment d’injustícies estructurals, font de perjudicis per humans i no humans.

Ja fa temps que s’ha anat treballant sobre aquestes idees des dels sectors més crítics de l’antiespecisme, i en particular, des de les perspectives antiespecistes negres i indígenes, crítiques amb l’statu quo del moviment i que incorporen, al mateix temps, el seu procés de descolonització. Podem trobar exemples molt potents d’això aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí. I també aquí. I aquí, i aquí.

El fet que aquestes perspectives siguin normalment ignorades com a produccions antiespecistes legítimes ens hauria de posar en estat d’alerta. Ens hauria de fer reflexionar sobre si a la suposada perspectiva descolonitzadora —fins i tot quan és duta a terme per un feminisme que, tot i que sigui sensible amb la qüestió colonial, és marcadament blanc— no li fa falta, potser, ser també urgentment decolonitzada.9

1 Carol Hanish, 1969, The Personal is Political

2 David Gaider

3Virginie Despentes, 2009, Teoría King Kong, Barcelona, Melusina, p. 24.

4 Donaldson & Kymlicka, 2015, Animal Rights and Aboriginal Rights.

5 Donaldson & Kymlicka, 2015, Animal Rights and Aboriginal Rights.

6 Virginia Anderson, 2004, Creatures of Empire: How Domestic Animals Transformed Early America, OUP.

7Margaret Robinson, 2013, Indigenous Veganism: Feminist Natives Eat Tofu.

8 El terme “interseccionalitat” apareix per primera vegada en Kimberlé Crenshaw, 1989, Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: A Black Feminist Critique of Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory, and Antiracist Politics, University of Chicago Legal Forum, 139–67.

9 Gràcies a Dani, Gaba, Laura, Madga, i Yadri per les discussions que han donat lloc a la versió final d’aquest article.

 Article publicat originalment a Pikara Magazine

2 COMENTARIS

  1. El text sobre veganisme que més m’ha agradat. He d’aclarir que no som vegana, però fa temps que vaig prenent consciència de ses contradiccions al respecte que m’acompanyen i vaig gestionant. Aquest article m’ha interpel·lat. Quant a sa implementació d’un mode de vida vegà, vull aportar una visió personal: crec que és molt difícil ser vegana, perquè darrera des 99,9% dets aliments vegetals orgànics a que tenim accés hi ha també explotació animal. Deixar de consumir productes directament animals (teixits, secrecions…) és una passa important, però queda tota aquesta part més difícil de visibilitzar: l’ús de fems que només se poden aprofitar eficientment amb l’estabulació, principalment, d’herbívors domesticats (fa temps que varen ser expulsats els herbívors salvatges dels agrosistemes). Aquesta tardor vaig aprendre que és possible una horticultura sense aportacions orgàniques d’origen animal (tancar el cicle del fòsfor només amb elements vegetals, uau!). És aquest darrer un camí que me sembla interessant cap a un veganisme complet i real, anim a qui tengui accés a sa terra que ho explori i comparteixi (jo també ho faré en sa mesura que me sigui possible des d’una vida eminentment urbana). Gràcies…

  2. No vull ser corc, però fa hores que me ronden aquestes qüestions pes cap. Som conscient que s’article se centra només en 3 aspectes des debat, i el que diré a continuació se surt d’aquest nivell de concreció. Se me plantegen interrogants que no sé si estan gaire tractats dins es marc des veganisme:
    – ¿s’ha de renunciar a elements terapèutics molt potents que només s’obtenen dels animals?
    – donant per feta l’existència d’una horticultura sense ús de fems (necessàriament intensiva), ¿com encaixarien en un “món vegà” les poblacions d’ecosistemes “pobres” en regadius on se fan necessàries les pràctiques extensives?
    – assumint que la vida se sustenta en la destrucció de vida, ¿no seria més oportú partir d’una valoració de sofriments (de tipus gradient-graus d’empatia) que no una de tipologia vital (de tipus binari-animal/no animal)? ¿no seria més oportú posar cura i sensibilitat a ses relacions amb ets organismes vius que no negar ses relacions amb determinats organismes?
    – ¿hi ha alternatives acceptables (que no siguin derivats des petroli o similars) a determinats materials d’origen animal, com ara es cuiro per as calçat o sa llana com aïllant d’habitatges (per posar qualcuns exemples)?
    – ¿trobarien encaix altres tipus de “productes” com ara força de tracció o companyia/acompanyament terapèutic?
    Són coses que me preocupen i bullen dins es cap i de ses qui m’agradaria compartir opinions, experiències, retorns…

Respon a Maite Cancel·lar la resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here