A l’article “Feminist Politics in the Age of Recognition”, la filòsofa Nancy Fraser (Baltimore, 1947), sovint identificada amb els corrents feministes-marxistes que naixeren a cavall de les revoltes juvenils dels anys seixanta i setanta, concep la teoria del gènere (i, consegüentment, la militància feminista) des de la combinació de dues dimensions inseparables: la distribució i el reconeixement. Des de la primera perspectiva, la desigualtat de gènere s’explica com una diferenciació de classe que prové de la divisió entre els espais productius (i remunerats, per als homes) i els espais reproductius (menys —o, en part, gens— remunerats, per a les dones) de les estructures econòmiques de la societat. D’altra banda, a través de la perspectiva del reconeixement, podem entendre el gènere com una diferenciació d’estatus; així, en contextos socials androcèntrics, els valors naturalitzats com a femenins es troben subordinats als patrons entesos com a masculins en tots els nivells d’interacció quotidiana i, en conseqüència, la representació de la col·lectivitat —la recreació de la comunitat— s’articula majoritàriament a través de la masculinitat.
si l’anticapitalisme pretén transformar les condicions d’explotació amb què les pràctiques neoliberals parasiten les nostres vides, cal que combati paral·lelament les relacions patriarcals de gènere.
Fraser defensa que si aquesta conjunció es trenca i la qüestió distributiva (en fi, la lluita de classes) s’oblida, el feminisme es veurà condemnat a “entendre’s” amb el capitalisme; l’empoderament esdevendrà poc més que l’escalada empresarial i el reconeixement públic/polític d’una quota limitada de dones privilegiades, orquestrat pels homes que copen el poder com a estratègia maquilladora. Precisament per això cal que incubem a consciència la màxima que diu que els feminismes, si no parteixen d’una renúncia radical del projecte capitalista, difícilment canviaran els fonaments del desequilibri patriarcal. En altres paraules, és el mateix que defensar que si l’anticapitalisme pretén transformar les condicions d’explotació amb què les pràctiques neoliberals parasiten les nostres vides, cal que combati paral·lelament les relacions patriarcals de gènere. Però, de cap manera, això no vol dir que, mentre habitam l’abisme neoliberal, haguem de condemnar la dimensió del reconeixement com a estratègia estèril, fins i tot còmplice per se del capitalisme, sinó que l’hem d’integrar al mateix nivell que la lluita distributiva per l’eradicació de qualsevol tipus de divisió sexual als espais domèstics, al treball, etc.
No obstant això, i contràriament a aquesta concepció englobant de la militància feminista (com n’hi ha d’altres), també és cert que hi ha mitjans de masses i discursos mediatitzats, així com corrents feministes molt centrats en paradigmes economocistes, que defensen que cal privilegiar allò que autoanomenen la via del feminisme polític, bé sigui l’institucional pels primers (feministes liberals, à la Hillary Clinton) o el que s’ha de dirigir a centralitzar l’acció política per prendre les institucions com a únic mitjà per començar la revolució feminista, en el cas dels segons. Unes vies més urgents i més pràctiques, defensen, que qualsevol altra lluita allunyada dels parlaments que es dirigeixi a desemmascarar quotidianament, al carrer, la subordinació femenina (que sovint classifiquen pejorativament com a lluita feminista radical o cultural, tot donant a entendre que més enllà de la política professionalitzada no hi ha capacitats per lluitar ni contra el capitalisme ni contra el patriarcat).
Aquests discurs reduccionistes, massa sovint difosos per polítics elitistes (l’1%) i intel·lectuals benestants paternalistes, parlen del “despertar” de la marea popular feminista (del 99%) dels darrers anys com de quelcom aparegut del no-res, passatger, merament culturalista, com si fos una marca cultural més fruit de la globalització dels mercats. Però la mateixa paraula “despertar” a què recorren diaris com El Periódico, El País, entre d’altres, ja insinua un deix d’incomprensió que exemplifica a la perfecció el desconeixement (o la manca d’escrúpols) que els mitjans més mediàtics i les elits polítiques demostren quan parlen de la història de la lluita feminista d’arreu del món i de les seves conquestes, també pel que fa a Mallorca. Com si d’una aparició fantasmagòrica es tractàs, obvien qualsevol connexió entre les grans manifestacions, vagues i campanyes feministes dels darrers temps (els proppassats 8-M o, en clau illenca, la creació del Moviment Feminista de Mallorca) i la tasca constant d’aranya (el teixir xarxa) que han realitzat els col·lectius i els moviments de base de l’illa els darrers decennis, que no hem d’oblidar que en alguns aspectes són deutors d’arrels gairebé centenàries, tant pel que fa a la lluita pel reconeixement com per una distribució igualitària (consultau, a tall d’exemple, els estudis històrics d’Isabel Peñarrubia i de Joana Maria Escartín).
Per sort, l’antropologia fa temps que combat l’absurd de separar la cultura i la política en dues esferes socials delimitades (com fan aquells que separen feminisme polític de feminisme cultural). Cert que a la societat de l’espectacle contemporània la definició de cultura s’ha allunyat de la realitat quotidiana i roman al servei de l’objectivització (cultura com a etiqueta social prefixada —suposadament distingible, immutable, atàvica d’una col·lectivitat—, o com a mercaderia) i de d’elitisme (cultura com quelcom adquirit a través de l’ensenyament superior i que ens permet progressar cap a un suposat estadi de civilització). La confusió, però, no ens ha de fer oblidar que de cultura en tenim totes, i que denegar (o rebaixar) la cultura a qualcú és sinònim de negar-li’n (o rebaixar-li’n) la humanitat. Com a animals culturals que som, tenim uns codis que omplen de sentit la totalitat de la nostra experiència diària; és a dir, i com veié l’antropòleg Clifford Geertz, disposam d’uns sistemes de concepcions heretades i expressades de forma simbòlica (en qualsevol interacció quotidiana) a través de les quals els homes (i les dones) comuniquen, perpetuen i desenvolupen (és a dir, transformen, muten) el seu coneixement i les seves actituds envers la vida. Un fet cultural que, a més a més, no és pot explicar des de l’essencialisme, sinó que és totalment posicional, ja que les xarxes de significats a què recorrem i que produïm per viure el dia a dia són relatives al lloc que ocupa cadascú en relació al poder. Això fa que l’animal cultural sigui, per naturalesa i en qualsevol situació, un animal polític.
la igualtat davant la llei no és la igualtat davant la vida… i la igualtat de gènere només pot ser real davant la vida fruit d’una presa de consciència horitzontal i permanent
És necessari que difonguem aquest eixamplament de la noció de cultura perquè, precisament, ens permet entendre que l’esfera política va més enllà dels límits de la partitocràcia i dels platós televisius i impugna la suposada divisió entre feminisme polític i feminisme cultural. D’altra banda, dona arguments als que pensam que, més enllà de l’empoderament a través de les institucions, cal bastir contrapoders sòlids arreu (al carrer, al treball i a l’escola, a l’oci, etc.), ja que la igualtat davant la llei no és la igualtat davant la vida… i la igualtat de gènere només pot ser real davant la vida fruit d’una presa de consciència horitzontal i permanent. Massa exemples tenim ja que ens recorden que les lleis no són iguals per tothom…
Un d’aquests contrapoders (cultural i polític) a l’hegemonia patriarcal de Mallorca que discorre per vies allunyades de la política professional el trobam a l’emergència del que podríem anomenar lluita patrimonial feminista; això és, l’acció crítica que pretén eradicar estereotips i pràctiques patriarcals dels espais on es recrea la cultura catalogada com a tradicional, com és el cas de les festes populars. Sorgida inicialment fora de les institucions, la recerca d’igualtat —a voltes dispersa en persones individuals i d’altres vehiculada per col·lectius concrets— ha forçat el govern autonòmic a introduir un punt relatiu a festes tradicionals a la llei d’igualtat de dones i homes (11/2016, article 32.4) que diu: Les administracions públiques han de promoure i garantir la igualtat d’oportunitats entre dones i homes en la participació en les festes tradicionals i en la cultura popular, i corregir estereotips sexistes. Tot i que és vague i no regula com cal procedir si una o altra festa s’oposa a la participació igualitària, no tenc cap mena de dubte que es tracta d’un primer èxit popular, precedent innegablement directe dels debats entorn del binomi festa-igualtat de gènere que se succeeixen darrerament a plens municipals d’arreu de l’illa.
No podem banalitzar la importància política de l’acció feminista entorn del patrimoni cultural (festes, oficis i artesanies, cants, literatura oral, gastronomia, història, etc.), un camp en ple procés de revalorització social (i econòmica, alerta!) per mor de la institucionalització i de la tradicionalització d’un seguit de representacions i de pràctiques relacionades amb l’herència pagesa (que fins fa poc anomenàvem cultura popular, i si hom vol, d’arrel tradicional). Si ho féssim, tornaríem a caure en l’absurd de separar la cultura de la política, i demostraríem un desconeixement absolut de la centralitat que ocupen alguns mites i rituals, com les festes populars, a l’hora de (re)produir l’ordre i les jerarquies social en què vivim, així com també les desigualtats que el fonamenten. Els estudis etnogràfics comparats sobre la festa han demostrat que, entre d’altres funcions, aquests rituals col·lectius esdevenen punts centrals als calendaris dels grups humans a l’hora d’(auto)representar-se com a comunitat i d’instituir els valors dominants i els comportaments normatius (polítics, econòmics, ètnics, en qüestió de gènere, etc.) que n’estructuren el dia a dia.
Els homes ostenten majoritàriament el protagonisme cultural, i les dones queden relegades a la contemplació. Això fa que en els moments d’afirmació col·lectiva es masculinitzi la comunitat i es normalitzi injustament la incompatibilitat entre la dona i l’espai públic.
Fent una passa crítica, l’antropologia feminista —com les investigacions d’Olatz González Abrisketa (Bilbao, 1973) entorn del gènere de la pilota basca, o els estudis de Margaret Bullen (Londres, 1964) sobre els Alardes d’Hondarribia i Irún— ha posat de manifest com a les societats patriarcals es produeix una identificació metonímica preferent entre el cos masculí i la comunitat, naturalitzada a través del discurs de la tradició. Avui encara, i tornant al cas de les festes populars (però igualment a l’esport, l’art, la ciència, la política, etc.), els homes ostenten majoritàriament el protagonisme cultural, i les dones queden relegades a la contemplació. Conseqüentment, això fa que en els moments d’afirmació col·lectiva es masculinitzi la comunitat i es normalitzi injustament la incompatibilitat entre la dona i l’espai públic. La masculinitat hegemònica (benestant, blanca, heterosexual) eclipsa qualsevol diferència dins del grup i, automàticament, les dones —i altres sectors socials, ja sigui per diferència ètnica o dissidència sexual— resten excloses dels espais referencials comunitaris a causa d’un entramat simbòlic que denega als seus cossos la possibilitat d’encarnar la pròpia col·lectivitat (i al de les seves filles, car no hi ha referents que les incentivin). En resum, que les festes són molt més que mecanismes innocents de gaudi compartit i de transmissió cultural, ja que quan exalten pràctiques masclistes i valors heteronormatius en detriment de la resta de formes d’existir, i en rituals totalment copats per homes, esdevenen una expressió més de la dominació patriarcal.
L’aparició en escena de les dimònies a la plaça Sant Jaume cada 16 de gener —la transformació feminitzada d’un dels màxims referents dominants col·lectius manacorins (sí, el dimoni gros)— subverteix l’ordre cultural que representa la festa alhora que impugna l’estat de les relacions de gènere quotidianes locals.
Segurament, l’exemple més significatiu d’aquesta crítica patrimonial feminista a Mallorca el trobam a la festa de Sant Antoni de Manacor amb l’escenificació anual, de cinc anys ençà, del ball de les dimònies de l’Assemblea Antipatriarcal del poble. L’aparició en escena de les dimònies a la plaça Sant Jaume cada 16 de gener —la transformació feminitzada d’un dels màxims referents dominants col·lectius manacorins (sí, el dimoni gros)— subverteix l’ordre cultural que representa la festa alhora que impugna l’estat de les relacions de gènere quotidianes locals. El ball crea un projecte de present i de futur (totalment polític) que afirma: ara la dona, abans relegada a la contemplació —i, així, a la confirmació, per la via dialèctica, del protagonisme masculí—, també balla; ara la dona també encarna —i, així, forma part de— la comunitat en el moment en què aquesta s’afirma i es reprodueix col·lectivament. Trenca, d’aquesta manera, la incompatibilitat dona/espai públic i, des de la perspectiva del reconeixement, posa les feminitats al mateix pla d’igualtat que la masculinitat normativa que anteriorment condensava els valors de la festa.
Si més no, l’acte ofereix un espai per al qüestionament d’alguns aspectes del model patriarcal, i ha tengut un impacte important entre els habitants de Manacor i de l’illa. D’una cinquantena de contempladores el primer any, a un parell (mallorquí, no dels de la policia) de centenars de contempladores entre el públic l’any 2019. Ha generat un espai de contrapoder, diguem-ho fora complexos, amb objectius que van molt més enllà d’aconseguir que, un dia proper, una dona encarni el dimoni gros (la variant local de l’empoderament liberal, potser?). Un contrapoder que, en definitiva, va molt més enllà que l’aprofitament del canal de la protesta festiva, més enllà del merament cultural, si es que això existeix. Un contrapoder que entona una veu política de carrer, de plaça, capaç d’interactuar amb els discursos i d’influir a les velocitats institucionals des de fora, bo i dirigint-se a les consciències del carrer amb alternatives (antipatriarcals, anticapitalistes) expressades des de l’eficàcia que poden oferir els marcs culturals compartits. Les dimònies se serveixen d’unes fórmules familiars (com la glossa) i d’una cultura material referencial (el dimoni) per transmetre idees feministes innovadores a través de (re)creacions a partir de la tradició.
Gràcies a aquests usos flexibles, col·laboratius, entretinguts, i apel·latius, aconsegueixen enviar missatges a través del folklore (en el sentit de cultura popular) que segurament no gaudirien d’una audiència tan àmplia si fossin llançats des de faristols electorals o des d’escons parlamentaris… Any a any, els debats entorn del ball continuen vessant reflexió i unes solidaritats temps enrere impensables. Reflexions als marges del poder de les institucions, solidaritats al servei de l’aprofundiment de la crítica feminista contra el patriarcat. Un feminisme articulat culturalment, radicalment polític.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
