Vaig arribar a lloc a les 5.30 del dematí. El vespre abans, sense èxit, havia intentat a dormir prest perquè l’endemà havia d’estar atenta, però voler no sempre és poder. Els nervis, la incertesa, totes les hores per davant i l’emoció més entranyable que he tengut en molt de temps no em van deixar aclucar ull ràpid. L’endemà havien de passar moltes coses, segur. I jo era allà per viure-ho i a estones quasi que em queien les llàgrimes de la saturació mental de coses possibles.
Era possible pensar en carrers i col·legis desbordats. En famílies senceres ocupant espais, practicant l’autoorganització i cuidant-se. En gent gran aguantant hores i hores davant valles, portes o taules. En assemblees de joves, esplais, ampes o associacions de veïns i veïnes posant-se en contacte i establint i refermant llaços. En grups de Whatsapp, de Telegram, de Signal, de FireChat, treient fum. En sacs de dormir, coixins, guitarres, cartes, jocs de taula. En tot el que era possible, perquè ja estava passant.
“Brutalitat, sang, vidres, gent arrossegada per les escales, dones aguantant agressions sexuals, més de 800 persones ferides”
Amb el que no hi comptava, el que no era possible, era pensar en les imatges que vàrem veure després. És cert que intentava pensar, de tant en tant, que l’estat espanyol no té un antecedents precisament pacífics, tolerants o amables, però reconec que no estava preparada –qui ho pot estar?– per les imatges que anaven caient com un degoteig obscè del monopoli de la violència: brutalitat, sang, vidres, gent arrossegada per les escales, dones aguantant agressions sexuals, més de 800 persones ferides, un ull rebentat per mor de les pilotes de goma –l’activista mallorquí David Pujol va rebre l’impacte d’una d’elles a la cama. Gent gran recordant vells temps, gent jove enfrontant-nos a un passat que no hem viscut i que sembla que torna. Aquella ràbia i aquell dolor en veure l’odi més recalcitrant duit a la pràctica sense cap tipus de mirament.
“El crui que esquerdarà un règim i un relat que ja no s’aguanta per enlloc”
També l’alegria i l’orgull en veure les peripècies i aventures per custodiar urnes i paperetes, les rialles i la pujada d’adrenalina en veure vídeos de carrers estibats de gent expulsant les forces d’ocupació o la gentada que es va concentrar a Cort i arreu de les Illes. Però, sobretot, d’ahir, em qued amb el crui que vam provocar de manera definitiva. El crui que esquerdarà un règim i un relat que ja no s’aguanta per enlloc i que serà l’oportunitat de deixar de dependre d’un estat dictatorial. Utilitzem el còctel guanyador: autoorganització popular, dignitat elevada a la major potència i fermesa en aconseguir posar les nostres vides i decisions al centre. I, prenent-li la frase al meu company Ivan Miró, hem pres la humil decisió de no retrocedir, així que només podem guanyar. Jo ja n’estic convençuda, i tu?